Fascitis mai més, enlloc, contra ningú. Seria una de les meves proclames d’aquest any, en què he conegut la maleïda fascitis plantar. I de quina manera: cancel·lació de l’estimada cita carnavalera gaditana el dia abans, vols perduts, passes perdudes, mesos sense poder caminar amb normalitat.
El Baban m’envia la imatge de dues plantes de peu, una negra i l’altra vermella simulant la icona de les banderes antifeixistes encerclades, amb el lema "Antifascitis plantar". Hahaha. "Ni un pas enrere", responc. "Tampoc endavant", afegeixo. I és que les passes perdudes han estat també les que van del físio al traumatòleg, d’allà a l’osteòpata, a fer els exercicis així, després a la de capçalera, a veure què hi diu, uns altres exercicis, ¿vols ibuprofèn? I tornar al traumatòleg i allà no veure clar això de matar el nervi, apuntar-me el telèfon de la teva acupuntora, fer-me unes plantilles diabòliques, ficar els peus en gel, posar-hi escalfor, agafar el contacte de l’homeòpata del company de feina. Pasta gansa, cansament, desolació. Mal de peus.
Per sort, el Baban m’envia també el contacte d’una podòloga que, aix, sembla que sí, in extremis els darrers dies de juliol, sembla que sí, que ha trobat el camí. Em mira del dret i del revés. El de menys són els peus, diu. Gairebé no els mira. Es fixa en els genolls, massa cap endins, la pell, aquí què et va passar, una cicatriu petita, una de més gran, quan va ser això, malucs, esquena, mans a la clavícula, obre la boca, tanca la boca, torna-la a obrir... Em fa unes plantilles que semblen un tros de maqueta de la Garrotxa. Oh, però sembla que aquestes són les bones. Quina alegria, una breu passejada pel Berguedà. Quin plaer immens, d’altres passejades una mica més llargues per La Gomera, tot i que, ai, encara. Aquí, aix. ¿Com pot ser que el de menys siguin els peus? A mi em fa mal aquí. Aquí, aquí, aquí. Just aquí.
Aquest punt i aquest dolor només és el símptoma, em diu la podòloga quan hi torno. La punta de l’iceberg d’una cadena d’adaptacions que fa el meu cos, gairebé sempre en ziga-zaga, però no només. Que trobar l’origen és complicat, potser la cama dreta, que és una mica més curta, i per això a la plantilla dreta hi afegirà una alça (i jo empasso saliva perquè recordo el pare d’unes nenes de l’escola, que duia un sabatot molt alt al peu dret i recordo que no m'atrevia a mirar-lo directament però que se me n'hi anaven els ulls, i aquella primera barreja de por, intriga, pena i compassió). La podòloga torna, l’alça és mínima, sembla una cartolina, i en veure-la em pregunto si em convida a un acte de fe, si no hauria d’haver trucat a la sanadora que invoca els àngels o al xaman que em va dir la veïna.
Però les plantilles i l’alça funcionen. No sé si trobarem l’origen, però vaig millor. Això sembla la psicoanàlisi, em dic, perquè el dolor ha disminuït, però segueixo intrigada amb el perquè de tot plegat i ara em ronden interrogants i metàfores que em brinda el diagnòstic: quin és el preu d’adaptar-se, què guanyo compensant una tensió d’aquesta manera, com hauria de repartir càrregues quan la base és desigual. Són preguntes que m’embolcallen i miren dins i fora del cos. Em conviden a pensar com podria fer-se millor la pressió necessària i també la descompressió, a seguir cadenes de causalitats d’origen incert i desenllaç fatal. Pregunten també per què no entren per la pública les plantilles i com s’ho fa la gent que no pot permetre’s aquesta peregrinació entre experts i aquest dispendi. I, tornant al meu cos, es demanen si fer cas a aquell reconegudíssim traumatòleg (a la imatge de perfil del WhatsApp apareix jugant a golf) que insisteix a matar el nervi per no sentir i desistir de trobar solució al problema en qüestió.
No es va poder adaptar a la crueltat del sistema, l’Olga. Es va suïcidar el 7 de setembre, mesos després que la desnonessin i dos anys després de fer una intervenció al Parlament que haurien de reproduir en bucle fins que es prenguin seriosament la macabra exclusió social d’aquest país, mireu-la. Cadenes de causalitats d’origen no tan incert i desenllaç fatal per a l’Olga, la Mari Carmen, la Sílvia, la família del tercer segona, els veïns de la cantonada, tots nosaltres. ¿Com fer la pressió definitiva per fer fora els fons voltor de les nostres vides i l’especulació i la usura del dret a l’habitatge? ¿Com repartim les responsabilitats a curt termini i la riquesa com abans millor? ¿Què fer davant la infiltració diària de cortisona generalitzada? Ja no sento el dolor al peu, ara el tinc a la gola. Llavors, rebo un missatge de l’Eva Piquer. Que per què no torno a escriure a Catorze.
