Foto: Elliot Gilfix
És Nadal, és Nadal, festa d’alegria. I penses en l’amiga que dinarà sola perquè ja va passar massa temps mal acompanyada. I penses en els fills de l'amic fulminat per un atac de cor fa un mes encara no. I penses en l’altra amiga, que s’ha trobat a si mateixa però ara busca feina i un miracle contra una metàstasi que la toca de prop. I penses en la veïna que fa tres nadals va enterrar l’home amb qui compartia mig segle de matrimoni i un ronyó. I penses en la tieta que avui no serà a casa dels teus pares, perquè el cap –ves quina gràcia– li ha fugit abans que el cos. I penses en l’única filla de la tieta, que va viure vint-i-nou nadals i ja en fa vint-i-nou que és morta, fum, fum, fum.
I penses en tantes quotidianitats que s'han esfumat de cop, en tanta gent que ha perdut el compte del calendari. En tants futurs conjugats en condicional i encara gràcies. En tants cervells aferrats al refrany de la vida i l'esperança.
Alegria? No em facis riure. Amb sort, experimentes l’alleujament de qui juga al joc de les cadires i, un any més, ha aconseguit seure. Però res et garanteix que no t’eliminaran a la pròxima ronda. Cada 25 de desembre s’atura la música, deixem de fer voltes a la rotllana i ens enfrontem més que mai a les pròpies pors. L’autèntic regal és saber-nos vius. Perquè potser demà, no.
Que per molts anys duri la partida.
