Alba Serrano Giménez
No ho calculo bé i el pipí no cau a dins del vàter: cau al seient. Des d’allà, rebota. M’esquitxa els texans. Ruixa el terra. Me n’adono, però trigo cosa d’un segon en apartar-me. I no és pas que vulgui embrutar el lavabo del centre de medicina correctiva, no. Jo soc una persona civilitzada. El que passa és que tinc un atac de ciàtica.
Em pujo les calces i els pantalons, m’ajupo a càmera lenta (au, au, au) i amb un bonyigo de paper higiènic eixugo el bassal groc i les gotes que han quedat a la tassa. Després, surto del lavabo i, mica en mica, vaig cap a la classe de rehabilitació. Per dins, canto: “Las muñecas de Famosa se dirigen al portal”. El dolor de lumbars em fa caminar igual que les nines de l’anunci, amb passetes curtes i l’esquena rígida.
Soc aquí perquè fa uns mesos em van diagnosticar una hèrnia discal, dues protrusions de disc i degeneració de tota la columna vertebral. Va ser poc després de fer quaranta anys. Les confirmacions de la meva joventut desapareguda s’acumulaven.
Si estàs tan trencada com jo, la Seguretat Social et paga la rehabilitació mentre esperes que en algun moment de la teva vida et truquin del servei públic de traumatologia. A mi m’envien a una mena de gimnàs petit sense rètol. S’hi entra per uns vestuaris estranyíssims situats a peu de carrer, amb armaris que només tanquen amb monedes de 50 cèntims, com si fossin carros del Bonpreu. Després, has de fer cua i ensenyar el tiquet que t’han donat a l’altre edifici. El terra és de granit i tothom va amb mitjons. Fred als peus. A la cua sempre hi ha alguna iaia que s’intenta colar, cosa que també recorda al Bonpreu.
A la sala de parquet, m’acosten un focus de llum vermella a l’esquena despullada i em fan arrodonir i allargar la columna durant vint minuts. És avorridíssim, un exercici de vella. Després, sec a l’extrem d’una cadira i estiro i arronso els braços sobre una pilota blava enorme.
De tornada al vestuari (terra de granit, fred als peus), em poso a parlar amb una dona de la meva edat i ens acabem de vestir alhora. Com que les dues hem d’agafar l’autobús, marxem juntes. Es nota que no volem, però ens fa massa mal l’esquena per escapar-nos l’una de l’altra.
A fora s’està fent fosc i el carrer fa olor de tardor (olor de fresca i de contaminació i de fulles humides i guspires). Mentre caminem, la dona de la meva edat omple el silenci recomanant-me remeis naturals. Jo no penso fer res de tot el que m’està dient que faci. No em penso prendre el te d’hibiscus pel dolor de regla, ni penso activar la cúrcuma amb pebre negre. Per més que sigui un antiinflamatori natural.
A la que m’assegura que meditar em canviarà la vida, li dic que quina passada, això de la rehabilitació, ¿no?, perquè ben mirat ara em veig en cor de tornar a casa caminant en lloc d’agafar el bus, i toco el dos. Amb lentitud, però el toco.
Recorro els carrers amb els palmells de les mans arrapats a les lumbars, com si estigués prenyada de nou mesos, fins que vaig a espetegar al passatge del meu antic gimnàs de pole dance. No fa ni mig any que em vaig desapuntar. Va ser quan em vaig començar a quedar clavada després de les classes i la doctora del CAP em va dir que com se m’acudia posar-me a practicar un esport tan exigent als trenta-vuit anys. Jo, en lloc de culpar els posts d’Instagram que prometen que “You are not too old, and it is not too late”, li vaig contestar que probablement havia tingut la crisi dels quaranta amb un parell d’anys d’antelació i que les classes de pole són els descapotables vermells de les feministes.
Quan arribo a la porta, les noies estan sortint de classe.
“Bella! —em diuen—. ¿Com estàs? ¿Quan tornes?”. Són totes prou joves per estar guapes amb crop top i pantalons baixos de cintura.
Els explico el meu diagnòstic amb la metàfora del Maxibon. Mireu: la meva columna és com una filera de gelats Maxibon. Les galetes són les vèrtebres i el gelat és el disc que s’hi intercala. Doncs a mi se m’ha desfet tot el gelat i ara les galetes xoquen entre elles. Amb cada xoc, pincen el nervi ciàtic i el mal m’impedeix caminar.
Les jovenetes posen cara de pena. Una em diu que l’edat és un estat mental. Li contesto que l’edat és un estat lumbar. Les altres em desitgen que torni aviat. Què han de dir, pobres. No tenen per què saber que una hèrnia discal és irreversible. Encara no els toca pensar en envellir. Així que menteixo i els asseguro que, de seguida que pugui, tornaré.
Tornaré a tenir trenta-cinc anys, i després trenta, i després vint-i-cinc, i després vint, i tornaré a començar les coses quan toquen, en lloc d’anar sempre a misses dites, i tindré una cura precoç del meu cos, i per sempre més podré doblegar bé l’esquena perquè el pipí no caigui fora de la tassa del vàter, i caminaré amb agilitat, i mai més a casa m’esperaran l’antiinflamatori químic, el relaxant muscular i la faixa de calor, i no hauré de tornar a les putes classes de rehabilitació, perquè mai és massa tard, mai és massa tard, mai és massa tard.
El relat ‘Els descapotables vermells de les feministes’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
