Foto: Vicente Villamón
M’agraden les postures de ioga que treballen l’equilibri. Mires un punt fix i et concentres a jugar amb el teu propi pes. Pots provar d’estirar la cama i els braços, o moure’t endavant i endarrere. També lateralment. Es tracta d’intentar-ho, conscient que hi ha dies que estaràs més afinat que d’altres. A ioga et diuen que el que fas a l’estoreta ho has de poder aplicar a fora: suportar certes incomoditats amb estoïcisme, aprendre a respirar a favor teu, relaxar-te i utilitzar la força precisa.
Un dels errors clàssics al començament, per exemple, és que tendeixes a mobilitzar una quantitat innecessària d’energia per transportar la teva pròpia cama cap endavant. Acostuma a passar en els primers assajos de la salutació al sol. I cada vegada que la practiques –ara el peu dret, ara l’esquerre– se t’escapa un cop fort. Acabes esgotat i sense entendre les suposades bondats del ioga. Fins que un dia descobreixes que la teva cama va més lluny, i molt més lleugera, quan hi destines l’energia justa, quan no peques per excés i quan prens consciència que no estàs tractant amb una estranya. La cama és una part de tu i hi pots dialogar: "Ep, avança, però no t’hi esforcis més del compte."
És com englotir. Surt molt millor com a acte involuntari que quan penses que has de fer passar coll avall una càpsula blanca de mida XXL. I és també el que ens venia a dir Cortázar amb les seves instruccions per pujar una escala. Si ens haguessin d’explicar com ens ho hem de fer per emetre un so quan parlem, per rascar-nos, emocionar-nos, plorar o riure, molts de nosaltres –sobretot els poc pràctics– moriríem amb una gran sensació de fracàs. Per sort, disposem d’un programa genètic versàtil i d’un entorn que ens socialitza eficaçment. I per això caminem sense esforç aparent i superem les petites inestabilitats que es produeixen quan tenim un peu a l’aire.
Equilibri és el que busquem entre el que volem i el que se suposa que és un deure; entre cuidar les relacions i salvaguardar el nostre espai; entre fer una feina que ens omple i guanyar-nos el pa; entre defensar-nos i atacar; entre protegir-nos i quedar a la intempèrie; entre parlar sense pensar i pensar sempre el que diem. I, com que les instruccions no vénen de sèrie, anem trampejant amb el vell mètode d’assaig i error. Aconseguir l’equilibri costa. Físicament és un repte i, fora de l’estoreta, gairebé un impossible. Però, ingenus com som, no podem estar-nos de continuar buscant el punt mig, el moment idoni, la paraula justa i la decisió oportuna.
