Saltem al buit amb els braços desplegats. Volem. El que coneixíem ja no hi és i el desconegut encara no el podem veure. Ara, aquí, només l'aire i el vertigen, i tot el cel per expandir-nos. Reinventar-se, crear, escriure, badar, un matí de lunes al sol, un cafè a deshora, tot l'Univers als nostres peus. Totes les realitats són possibles, també el món paral·lel de la mare que veu l'avi mort al menjador de casa i el cerca pels carrers del barri, també la novel·la que mai no has gosat escriure i que va degotant línia a línia amb una facilitat insospitada, també tots els llocs on podries viure i totes les vides que podries inventar-te. Saltem al buit i amb el vertigen hi ha una alegria que ja no pot contenir-se, la mateixa que quan eres adolescent i saltaves els set o vuit metres que separaven la roca des d'on tremolaves i l'aigua del gorg, l'alegria d'atrevir-se, de deixar anar les àncores i volar, confiada, sabent que hi haurà un lloc bonic on aterrar.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
