Foto: malloreigh
És per principi
que sobrevisc als finals
i que no acabo mai
les frases que vull dir-te;
que fumo només quan vull,
i se m'emporta el riure fluix de l'herba
per carrerons clandestins
d'alguna ciutat que enyoro;
que hestimo sempre amb hac,
i m'enamoro de poetes tristos,
de trapezistes i cronopis,
i de princeses fosques com la nit.
És per principi
que t'odio només
les tardes dels diumenges
vint-i-nou de febrer
de cada quatre vides;
que ressuscito a l'abril
i moro un poquet més
a entrada de novembre.
Que no renego mai
de cap dels meus amors
quan han estat amors.
Que camino amb els ulls embenats
damunt la corda fluixa del desig,
i esventro caixes de Pandora
quan el dolor supura a les genives.
I per principi, ja ho saps,
em descuso els finals
i torno a fer la vora
amb molta cura.
*poema publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
