Je t'aime

Estimar-me no era buidar fins a l'última paraula

Foto: Bert Heymans

La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.
Mireia Calafell, "L'horitzó"

Estimar-me no era buidar fins a l'última paraula que em diu, que em fa, que soc, i desar-les totes juntes, fent-se nosa, en una capsa tancada fora del meu abast. Estimar-me no era esperar el moment adequat per esmicolar-les davant meu en un ritual macabre. No era ni tan sols furgar fins a saber-me l'arrel de l'ànima i vantar-te de tenir-me, d'adorar-me, d'enaltir-me, d'ensorrar-me, de rebregar-me. No era voler ballar amb mi tots els valsos per trepitjar-me a cada compàs. Estimar-me no era deixar-me en silenci mentre em torturaven els acúfens. 

Estimar-me podia ser simplement un bes regalat un vespre qualsevol d'estiu –desig sense pactes, mossec i caiguda, platja sense arena– i voler-me lliure.

"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.

Data de publicació: 29 de juny de 2018
Última modificació: 20 de maig de 2025
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze