La Super Bowl no és un partit de futbol americà i prou. És una litúrgia nacional, un ritual en què centenars de milions de persones, als Estats Units i arreu del món, s’expliquen a si mateixes què vol dir ser americà. El halftime show, l’actuació musical del mig temps és un interludi que ha acabat convertint-se en una mena de centre simbòlic: com li he llegit a Joanna Love, doctora en musicologia i experta en el mig temps, no és una estona d’entreteniment i prou, sinó una manifestació de possibilitats d’identitat, llengua i visibilitat que, molt sovint, son un indicador perfecte de la temperatura moral dels Estats Units.
A mi, francament, el mig temps de la Super Bowl m’interessa més aviat poc i no acostumo a saber-ne res si no és (hahà) a pilota passada, perquè algú ha criticat l’artista en qüestió o perquè hi ha hagut algun escàndol. Sempre mig de reüll, sempre mig rient del fervor ianqui i sempre, ho admeto, amb una certa admiració de la seva capacitat per a l’espectacle.
Bad Bunny no fa el tipus de música que m’agrada, però fa temps que vaig seguint les seves aparicions als mitjans i la seva presència als late nights i als programes d’entreteniment de la televisió nord-americana. He anat veient com els detractors de Trump el convertien a poc a poc en un símbol, en una manera d’expressar que estaven en contra de les polítiques violentes i humiliants de Donald Trump: si l’ICE fa batudes, si es deporten persones, si es mata gent, nosaltres els donarem tanta presència com ens sembli. I ballarem merengue en prime time. Foteu-vos.
Enmig de la violència de l’ICE a Minessota, Bad Bunny va fer història en guanyar el Grammy a millor disc amb un treball íntegrament en espanyol. Va fer un discurs molt emocionant, en què apel·lava a l’amor per sobre de l’odi. I en el dret d’ell i de tants altres a existir com volguessin. Quan vaig saber que l’havien escollit per al mig temps de la Super Bowl, el primer que em vaig preguntar va ser què faria des d’aquell centre tan rotund després de tot això. No tant si faria un gest polític, sinó quina seria la seva manera d’ocupar un espai tan carregat sense trair ni diluir allò que ja havia posat en joc.
Però diumenge, en Benito, que ara ja li parlo amb confiança, com en Jimmy Fallon, va fer una de les coses més boniques que he vist els darrers anys. No només va reivindicar el dret a existir sinó que va desplegar tota una narrativa que demostrava que aquells a qui volen esborrar ja fa molt de temps que existeixen. I ell es va plantar allà amb normalitat, amb la seva llengua i el seu cos, sense traduccions ni concessió ornamental: nosaltres som això i sonem així. Des de les plantacions de canya de sucre fins a les apagades elèctriques a Puerto Rico, va traçar una genealogia commovedora basada en la quotidianitat, en la normalitat, en els avis fent la partida de dòmino i les noies fent-se les ungles, en les botigues de venda d’or que han ajudat generacions senceres a tirar endavant, en els bars de Harlem i els casaments lluny de casa en què la canalla s’adorm damunt de tres cadires. No cal que us ho expliqui, ja ho heu vist. Un símbol rere l’altre, relligats de manera magistral. Una manera d’ocupar el centre que no es basa en un gest retòric ni en l’artifici, que subverteix els estàndards que delimiten qui té permís per ocupar un espai central de significació col·lectiva.
Bad Bunny i els artistes que el van acompanyar van desplegar una imatge de la pluralitat com a norma quotidiana, una pluralitat viscuda que defugia l’exotisme de revista. I això em sembla importantíssim. Ocupar el centre no des de l’excepció sinó des de la normalitat. No va només de ritme, de llengua o d’imatge. El que va fer el cantant porto-riqueny va ser pensar i desplegar una narrativa cultural, repensar qui té veu, quins relats son legítims i quin passat es reconeix. Reivindicar tota aquesta experiència com a part del teixit de la normalitat, no de la perifèria.
Al final d’aquell quart d’hora aprofitadíssim, quan l’espectacle ja semblava haver dit tot el que podia dir, Bad Bunny no va optar per una consigna ni un crit ni un FUCK ICE sinó per dir en veu alta els noms de tots els països del continent, un darrere l’altre, com si els anés convocant. Dir el nom és reconèixer l’existència, fer lloc. A les mans, una pilota de futbol americà amb la frase Together, we are America, l’objecte central del partit convertit, ara, en el missatge central: que «Amèrica» no és de ningú, que és una suma de veus, de vides. Al darrere, a les pantalles, un altre missatge: l’única cosa més poderosa que l’odi és l’amor. I un missatge final: continuem aquí.
Mentrestant, els seguidors de Trump i del MAGA van organitzar un mig temps alternatiu que van seguir uns cinc milions de nord-americans. Després de saber el títol que havien triat vaig riure per sota el nas: Aquesta és l’Amèrica real. Em va fer riure perquè el que jo acabava de veure a l’actuació oficial era un desplegament salvatge de realitat. Històries que no cabien en un sol relat, prosperitats desiguals compartint espai sense endreçar-se. Perquè la realitat no és neta ni quieta, l’Amèrica real que s’invoca des de la nostàlgia sol ser immòbil i disciplinada i reivindica un passat difícil de resseguir, quan no directament mític i una genealogia de conveniència.
Dilluns al matí em vaig emocionar diverses vegades, perquè aquells quinze minuts van ser una constatació poderosíssima que, mentre alguns s’esforcen a imposar la immobilitat, uns quants, en lloc de respondre amb més immobilitat, ocupen el centre i hi ballen, i és així, en moviment, que la realitat esclata i s’imposa.
ALL THE LATIN AMERICAN COUNTRIES BEING MENTIONED BY BAD BUNNY IN THE HALFTIME SHOW. #SuperBowl pic.twitter.com/sYySsOmTE8
— Access Bad Bunny (@AccessBadBunny) February 9, 2026
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
