No soc una usuària habitual de les xarxes socials, més enllà de la feina. Ja fa temps que, quan hi entro, el que m’ensenyen, sense quedar-m’hi gaire estona, em fa posar la pell de gallina. Les mateixes consignes acrítiques, la servitud als mateixos líders i el supremacisme i el racisme que hi campa alegrement em generen molta preocupació. Per les barbaritats que diuen, sí, però sobretot perquè cada piulada contra algú, cada fake new, cada mentida i cada celebració de l’horror per tenir quatre likes i sentir-se part d’alguna cosa són un avís d’incendi del lloc extremadament perillós on ens estem encaminant.
Les xarxes socials —X, en particular— són l’ecosistema ideal de l’ultradreta: un espai on la velocitat, l’emoció i l’absència de filtres afavoreixen la desinformació i el discurs polaritzador. Mitjançant missatges simples i altament emocionals, sovint basats en la por, la indignació o la nostàlgia, construeixen relats que manipulen dades, exageren amenaces i presenten enemics clars. Les plataformes amplifiquen aquests continguts i els algoritmes, dissenyats per maximitzar l’atenció, es converteixen sense voler-ho en aliats d’una estratègia política basada en la mentida i la confrontació. Així, la ultradreta no només propaga falsedats: modela la percepció pública i erosiona el debat democràtic convertint-lo en un espectacle d’adhesions instantànies i odis virals.
Quan la flotilla Global Sumud va salpar amb un objectiu clar i simbòlic —fer arribar ajuda humanitària i denunciar el bloqueig—, diversos portaveus de la dreta i la ultradreta mediàtica van parlar de «batucades solidàries», «creuers antisistema» o «turisme de revolución». L’estratègia és clara: ridiculitzar el missatge per desacreditar la causa. Quan, fa només uns dies, el govern d’Israel els va interceptar en aigües internacionals, les celebracions, l’escarni i la crueltat contra els tripulants i els seus partidaris es van fer encara més violentes (mentre acabo d’escriure això, s’estan celebrant i escarnint les tortures sobre Greta Thunberg que estan denunciant els membres de la Flotilla que estan començant a tornar als seus països).
Però darrere d’aquest menyspreu hi ha una operació més profunda. Si qui denuncia una injustícia és caricaturitzat com un il·lús o un hipòcrita, el missatge es neutralitza sense haver-lo de rebatre. És la fal·làcia ad hominem: no s’analitza el que dius, sinó qui ets. I així s’esborra el fons del debat —que estan massacrant la població civil de Gaza i que hi ha evidències serioses de crims contra la humanitat, a banda d’ordres de detenció del TPI sobre Netanyahu i els seus— per quedar-se amb la superfície del personatge.
Un altre recurs habitual és la suposada prudència intel·lectual: «No podem parlar de genocidi fins que un tribunal no ho confirmi». Però aquesta és una altra fal·làcia, l’argumentum ad ignorantiam: convertir l’absència de condemna formal en prova d’innocència. Com si calgués una sentència per reconèixer la magnitud d’una catàstrofe que estem veient en directe, cada dia.
Quan desenes de milers de civils moren sota bombardejos, quan hospitals, escoles i camps de refugiats són objectius militars, quan s’impedeix l’entrada de medicaments i menjar, quan els líders polítics parlen d’«esborrar Gaza del mapa», esperar una declaració judicial per reaccionar no és prudència: és complicitat.
«És que Israel es defensa» és potser la fal·làcia més recurrent i emocional: la de la falsa equivalència moral. S’assumeix que qualsevol acció de l’exèrcit israelià és defensiva, encara que sigui matar civils o destruir barris sencers. Qualsevol crítica és titllada d’antisemitisme, i qualsevol solidaritat amb Palestina es converteix en «apologia de Hamàs».
Aquesta lògica redueix un conflicte complex a un conte maniqueu, com si en lloc d’un genocidi, estiguéssim veient un videojoc o una pel·lícula en qualsevol plataforma, com si la realitat també hagués estat capturada per la ficció: els bons que es defensen i els dolents que odien. Però l’ètica i el dret internacional no funcionen així. Ni la seguretat d’un estat pot justificar la destrucció d’un poble, ni l’atemptat del 7 d’octubre pot servir de salconduit per a l’horror sistemàtic posterior. ¿Com es justifiquen els vuitanta anys anteriors de violència i ocupació sobre la població civil? L’ús de la paraula defensa per tapar massacres civils és una perversió moral que ja hem vist massa vegades en la història.
La batalla de Gaza també és una batalla semàntica. Quan la ultradreta diu que «no és un genocidi, és una guerra», no només relativitza les morts: redefineix el marc del que és acceptable. En una guerra hi ha danys col·laterals; en un genocidi hi ha intenció. I l’evidència acumulada —declaracions públiques, bloqueig sostingut, destrucció sistemàtica— mostra una intenció molt més profunda que la d’eliminar un grup armat: eliminar la seva societat, la seva memòria i el seu futur.
La història ens ensenya que els genocidis mai no comencen amb cambres de gas, sinó amb paraules que deshumanitzen; si en una cosa ha excel·lit la ultradreta i els neofeixismes, històricament, és en la manipulació del llenguatge. Primer es parla de «terroristes», després d’«animals», després «no hi ha civils innocents». I, encabat, quan ja ningú no és humà, tot s’hi val.
El problema no és només el que diu la ultradreta, sinó el que calla gran part de l’espectre polític. El silenci còmode dels qui «no volen posicionar-se» és la versió postmoderna del «no en sabíem res». I quan un poble és assetjat i maltractat, la neutralitat és una forma d’alineació amb l’opressor.
La flotilla, amb tota la seva dimensió simbòlica, recorda que hi ha qui encara s’arrisca per trencar el silenci, per fer visible el que d’altres s’estimen més oblidar. Potser no canviaran el món, però exposen la hipocresia d’un Occident que parla de drets humans mentre aplaudeix o no és capaç d’enfrontar-se als qui els violen.
La ultradreta sap molt bé que la guerra més decisiva és la del control del relat. I és aquí on hauríem d’activar totes les alertes, perquè el que està en joc no és només la veritat sobre Gaza, que estic convençuda que arribarà, sinó la capacitat col·lectiva de reconèixer la mentida. Si permetem que les fal·làcies substitueixin el pensament crític, acabarem no només sense paraules, sinó sense humanitat.
