Vaig veure que eren unes golfes i em va semblar que feien molt per a mi. Com que necessitava trobar pis per començar la meva nova vida —sempre començo per les cases, jo—, no trobar-lo em semblava l’infern a la terra: cosa absurda perquè durant dues setmanes vaig viure a casa d’una amiga estimadíssima i hi estava molt bé. Tanmateix, necessitava trobar una casa, i aquell pis feia per a mi, eren unes golfes, a quina escriptora no la sedueixen unes golfes. Tant era així que patia per si acabava llogant el pis només perquè eren unes golfes i perquè necessitava sentir que avançava. Potser me’l quedo i ni tan sols m’agrada, vaig dir a les meves amigues: en aquesta por hi havia concentrada tantes decisions preses dels darrers anys. Potser dels darrers set anys, que són els anys que —es veu— fa que Urà impacta sobre taure, que és el meu signe del zodíac a simple vista, a simple cop d’ull al calendari. Sí, arribades així a finals d’any, hem començat a flirtejar amb l’astrologia, ni que sigui per riure’ns una mica de la desgràcia. Potser arribo al pis —pensava— i puc detectar quines coses no m’agraden de les golfes però així i tot, llençar-m’hi perquè tinc pressa. Pressa de què, em demano. No ho sé, però sempre tinc una mica de pressa, i de vegades em quedo a llocs —cases, amors— que no m’acaben d’agradar.
L’Ana es va oferir a acompanyar-m’hi. Quatre ulls —dos d’ells sense pressa— sempre hi veuen més, i jo necessitava una mica de supervisió, algú que tutelés el que estava a punt de fer: començar la meva nova vida. O almenys la vida dels pròxims dos anys, que són els anys mínims sense penalització econòmica que vaig signar en el contracte uns dies després. L’Ana va venir i ja havia vist el pis per fotografies, com jo. A les meves amigues i a mi ens agradaven més les golfes que el pis de Nou Barris que havia anat a veure el dia anterior. Tenia una terrassa molt bonica, un edifici gairebé sense veïns, però era molt petit. Vaig sortir d’allà entusiasmada però a mesura que passaven les hores i feia un repàs mental dels meus mobles i dels meus llibres, m’adonava que no hi cabria. No passava res, perquè l’endemà veuria el que em semblava que era el meu pis. I quan vam passar per l’arc de la porta, tenia un nus a l’estómac com a les primeres cites.
Tu deus ser l’escriptora, em va dir l’agent de la immobiliària. Sí, dec ser jo. ¿És per a vosaltres? No, l’Ana és una amiga, el pis és per a mi sola. Jo duia uns documents que em cremaven a la bossa: aquells que deien que tot i que no tinc una vida laboral normal, em puc fer càrrec de les despeses d’aquest pis que ara veig i que, oh, sí, crec que m’agrada, m’agrada molt. I miro l’Ana per analitzar els seus ulls sense pressa, com una nena petita comprova que sí, que pot entrar a l’aigua, que els seus pares la miren i protegeixen des de la tovallola, sota el para-sol. La miro i l’Ana diu: fa tant per a tu. Ho sospitava, sí. A mi també m’ho semblava.
Va ser aquest el moment en què vaig ser conscient que aquesta seria la casa més important de la meva vida. Per una raó molt senzilla: que no la volia. Que m’agradés, que m’hi veiés, que projectés una mica entre aquestes parets, que comencés a pensar on posaria el meu escriptori —el primer que faig quan entro en una casa, fins i tot les cases dels meus amics, on no hi hauré de posar el meu escriptori mai de la vida. El pis m’agradava a mi i jo agradava a l’agent de la immobiliària: voilà. Ara només havia de treure els documents que em convertirien o no en La Bona Inquilina. Mentrestant, la gent entrava per veure el meu pis, perquè encara no sabien que jo era l’escollida. A l’Ana i a mi ens feia una mica d’impressió, perquè era evident que tota aquella gent es mirava un pis que no podria llogar mai, per més que els agradés, perquè el pis —i sobretot l’agent immobiliària— ja havien apostat per l’escriptora amb uns documents prou convincents.
A partir d’aquell moment vaig començar a fer el que he fet tants cops, gairebé vint: canviar tots els mobles, mesurar on van les llibreries, esbufegar pensant en tots els llibres que hauré de tornar a ficar dins les capses —tenir una amiga llibretera amb una llibreria plena de capses buides, quina sort—, tornar a triar on van els quadres, i els gerros, i les vint lamparetes que, francament, el pis no és tan gran, no les encendràs mai totes. Un cop vaig tenir-ho tot a lloc —unes ploradetes més tard, tones de desesperació i la certesa que és la mudança més trista que he fet mai—, vaig prendre consciència: no hi volia viure.
Havia acceptat ser La Bona Inquilina plorant. Havia signat el contracte plorant. Havia fet la mudança plorant. Havia començat a endreçar les meves coses plorant. I ara que tot estava al seu lloc, que ja semblava casa meva, que li havia trobat lloc a gairebé tot, plorava perquè no volia viure aquí. T’ha quedat molt maco, em deia la gent. Que ràpida buscant pis, em deia la gent. Sempre trobes cases boniques, em deia la gent. Però jo havia ficat els llibres a les prestatgeries fastiguejada: en res els hauré de tornar a treure. No sé per què he tingut aquest pensament des del primer segon que he començat a pagar per viure en aquest pis. No vull viure aquí. Això és el que jo contestava. No vull viure aquí, no vull trobar pisos bonics, no vull decorar-los amb amor, no vull haver de crear del no res un cau, no vull sentir-la casa meva. Odio aquest pis, pensava. Odio aquest pis, aquest carrer, aquest barri, la gent que trobo quan surto per la porta, odio —si segueixo en l’espiral— Barcelona. Potser m’odio una mica a mi, fins i tot.
Vet aquí que, tres mesos més tard, aquesta és casa meva. Hola, caseta. Encara no la sento gaire casa meva, però sé que és la casa més important en què viuré. No la millor, ni la més bonica, ni la definitiva, ni la casa que més m’estimaré. Sí la més important, perquè no la volia. Quan he de parlar del meu pis, em queixo. I sempre hi ha algú disposat a veure totes les coses bones que tenen aquestes golfes: totes són certes. Soc jo qui ha convertit aquesta casa en una casa, en la meva. Però no la volia, aquesta és la veritat. Encara no les he compartit gaire, les golfes. No he fet gaire d’amfitriona, no he convidat amics meus a sopar. Han vingut persones molt properes que m’han ajudat a fer la mudança, a posar prestatgeries a les parets o canviar llums, però és una casa que encara es manté solitària. Per això, quan l’altre dia em vaig llevar i a la cuina hi havia l’Alba, i feia olor de cafè però no era jo qui havia posat la cafetera al foc, vaig pensar durant uns segons que, ben mirat, he tingut molta sort. I que per ser la casa que més he odiat mai, no s’hi està malament del tot.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
