Començo pel final: crec que no soc escriptora. O almenys que no és el que més soc. Crec que sobretot el que m’agrada és comunicar-me i evidentment quan escric em comunico, però no és l'única forma que trobo per fer-ho. Potser és la que faig servir més sovint, o potser és la que em permet comunicar-me en soledat i sempre que vull, i per això, per aquesta disponibilitat incondicional que em regala l’escriptura, he triat convertir-la en el meu ofici. No és, ni de bon tros, la fórmula que més m’agrada. A mi el que m’agrada de veritat és parlar, i per això quan escric intento, en la mesura del possible, imitar la parla, l’oralitat. La història no és tan important per a mi com la música que poso a les frases. Aquesta és una afirmació que li he deixat en préstec a la protagonista de la meva pròxima novel·la. Rellegint-la aquests dies he topat amb ella i m’ha fet pensar-hi. ¿Escriure, jo? No, a mi el que m’agrada és parlar. Ho diu la Greta, que encara no ha vist la llum però que ja existeix per a mi, i ho diu en nom de totes dues. ¿Per què, si no, la fotografia? ¿Per què la política? ¿Per què no puc renunciar a totes les oportunitats de parlar en el format que sigui? ¿I per què, sempre, aquesta necessitat de trobar algú a l’altra banda?
Aquestes preguntes em fan aixecar del sofà i fer sis passes del meu menjador nou i buscar la prestatgeria de Carmen Martín Gaite. Tu em vas fer triar aquesta forma de comunicar-me, Carmiña: l’escriptura. Vas ser tu qui va animar-me a prioritzar-la per sobre de la resta. Tu, doncs, m’hauràs de donar alguna explicació. Trio de tota la seva biografia El cuento de nunca acabar perquè sempre referencio el text que du per títol El interlocutor soñado. Aquesta era una de les seves obsessions i jo, amb dinou anys, quan l'única cosa que volia era assemblar-m’hi, vaig començar també a obsessionar-me amb el tema. És més que probable que comencés a escriure perquè jo també cercava aquest interlocutor somiat, que és evident que no tenia a l’abast en el meu entorn més immediat. Quan obro l'índex del llibre i trobo la pàgina del text que em cal, m’adono que vaig plegar la cantonada de la pàgina. Sabies, ja amb dinou anys, que voldries tornar-hi —penso.
No sé hablar —escribió Unamuno en ‘De esto y de aquello’— si no veo unos ojos que me miran y no siento detrás de ellos un espíritu que me atiende. Així comença la Gaite aquest text, citant Unamuno. Joder, penso. Potser escric per això, perquè no sempre una pot trobar uns ulls amb esperit, vocació i voluntat d’atendre. Potser quan escric puc inventar-me aquests ulls i no cal que existeixin de veritat, n'hi ha prou amb intuir-los. Potser per això faig fotografies, també. Potser per això vaig decidir entrar en política. Potser per això escric. Potser per això visc de forma permanent amb gent parlant de fons: la ràdio, els pòdcasts. Tot el dia buscant amb qui parlar i oferint, alhora, una escolta atenta. Avui és dissabte i fa més de vint-i-quatre hores que no surto de casa ni parlo amb ningú directament. Aquesta també soc jo, la que de vegades no té interlocutor i no el busca perquè li fa nosa, perquè necessita recrear-se un moment en el silenci per trobar el fil de la conversa allà on la va deixar. Unamuno i Gaite em porten cap a la meva amiga Irene, que fa uns dies entrevistava Juan Evaristo Valls Boix. Parlaven i reflexionaven sobre la rendibilitat en els afectes de l’edat moderna arran del seu assaig El derecho a las cosas bellas.
Recordo, quan va sortir l’entrevista, que una frase em va emocionar. Així que amb el llibre de la Gaite obert per la pàgina que toca, i ja des del sofà, desfent les sis passes que em separen de la prestatgeria, començo a rellegir l’entrevista. Trobo la frase: Quan estimem de debò, quan estem amb algú de debò, escoltem a fons perdut. Recordo que en aquell moment, quan la vaig llegir fa setmanes, vaig tenir dos pensaments. Per una banda, vaig trobar a faltar aquesta sensació de fons perdut a la meva vida. Aleshores, en aquells temps que ara em semblen falsament llunyans, en una discussió, jo havia dit mig plorosa: tant de bo et prenguessis la molèstia de coneixe'm com me la prenc jo amb tu. Recordo també pensar, llegint l’entrevista, que precisament la Irene Jaume, la meva amiga de l’ànima, era una de les persones que més hores m’ha escoltat a fons perdut. Ho vaig pensar al juliol, quan encara faltaven dos mesos perquè les hores d’escolta a fons perdut que m’ha dedicat la meva amiga es dupliquessin o tripliquessin.
Tanco l’entrevista. Al final del seu text, la Gaite explica que som nosaltres mateixos el nostre primer interlocutor somiat. Nos proclamamos destinatarios provisionales del mensaje narrativo, mientras seguimos esperando, soñando, invocando a ese otro que un día nos vendrá a suplantar, a quien podamos decir: «Toma esto, lo había estado elaborando para ti». Malgrat que porto uns dies posant en qüestió la meva identitat com a escriptora, per prioritzar la d’interlocutora o comunicadora, penso que llegir i escriure llibres m’ha permès trobar aquests interlocutors somiats de què parlava Carmiña. He fet un camí més llarg però l’he fet. Diu, per tancar la seva reflexió, que quan arribi un dia el nostre interlocutor somiat, estarem segurs d’una cosa: que si apareix, el sabrem reconèixer. Tanco el llibre. Ara ja sé per què he començat a escriure aquestes línies: us he reconegut. Us ho volia dir. Sé qui sou. Us vull a la vora, he estat elaborant tot això per a vosaltres. I també us vull escoltar a fons perdut.
"Massa personal" és una secció de Jenn Díaz sobre feminisme. Perquè les experiències de les dones són també representatives de la vida comuna.
