El raig verd

Una de les idees centrals, però, em trasbalsa i no la puc compartir: “Estem portant al psicòleg el que abans era normal”

Foto: Chris Mannerino


“L'he vist, l'he vist! El raig verd!”. Era més aviat una bola de llum verd fluorescent, just on es ponia el sol sobre el mar. “L'he vist!”. Estic emocionada.

El basc em mira incrèdul: ell també observava atentament, però no l'ha vist. Ens acabem de conèixer, me l'he trobat en aquest capvespre canari recòndit, de roques i mar obert. M’ha explicat que era allà per aconseguir veure el raig verd, que el dia era ideal perquè la línia de l’horitzó estava completament nítida i no hi havia ni un núvol al cel, i que a veure si teníem sort avui, perquè ell encara no l’havia pogut veure mai.

“¿En serio lo has visto?”, em mira al·lucinat, no s'ho acaba de creure. “A ver si voy a ser daltónico”, rumia una mica preocupat. Voldria dir-li que segurament ell veu coses que jo no puc veure, que això del mirar va com va i que tots parim pels ulls, com deia el poeta. I que l'important és mirar, mirar l'horitzó. Però callo, que potser sona una mica repel·lent tot això i l'acabo de conèixer, està decebut per no haver vist el raig verd i som dalt un penya-segat.

“Qué suerte”, diu. Però potser la sort la té ell, li dic quan m'explica que es va mudar aquí en jubilar-se i que ve tot sovint a aquestes roques a mirar l’horitzó. Potser la sort la té ell perquè s’ha procurat la manera de poder mirar l’horitzó i tant se val si veu el raig verd com si no.

Al vespre a l'hotel, llegiré: “El problema d’estar tot el dia amb el cap cot mirant la pantalla és que ja no alcem la vista: hem perdut l’horitzó” i somriuré un cop més per tantes coincidències.

És una entrevista al filòsof Carlos Javier González. Està farcida d’idees necessàries, boniques i urgents que formen línies de text i línies d’horitzó. I, com tot horitzó, són línies que contenen invitacions: a combatre el narcisisme accelerat i dolorós al qual ens empeny el capitalisme digital i a comprendre la vida com quelcom en comunitat, que vol ser viscuda prenent partit i convivint amb l’alegria i el fracàs, sense negar cap de les dues coses.

Una de les idees centrals, però, em trasbalsa i no la puc compartir: “Estem portant al psicòleg el que abans era normal”, diu el filòsof, i sosté certa crítica a una “societat psicologitzada”. Vull pensar que potser vol dir societat narcisista o impregnada d’autoajuda i llavors sí que hi estaria d’acord, però em preocupa aquesta equiparació (diria que estesa) de certa autoajuda, del pensament positiu o el negoci de la felicitat amb la psicologia i la bona teràpia. No, la nostra no és una societat psicologitzada. Falten psicòlegs a la sanitat pública, falta una xarxa de salut comunitària amb uns serveis de psicologia potents i a l’abast de tothom. Falten espais on portar la normalitat a discussió i on fer-ho des del malestar més íntim, perquè aquesta normalitat és precisament el problema. I no per això la solució serà íntima ni medicalitzada, serà col·lectiva. Per definició, l’horitzó depassa l’abast dels nostres ulls. I el menys important és si veiem o no el raig verd.

"M’hi has fet pensar" és una secció en què Mar Vallecillos afila la ploma i, amb una mirada rebel i atenta, ens assenyala les esquerdes del present.

Data de publicació: 13 de març de 2024
Última modificació: 27 de novembre de 2024
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze