Hi ha una mena d’acudit que assegura que sens dubte hi ha vida intel·ligent fora del nostre planeta, i que és just per això que els extraterrestres no ens visiten. ¿Qui voldria passar una temporada en aquest món?
Aquests darrers mesos o, més ben dit, anys, des que va començar la pandèmia –una situació que no ens ha abandonat del tot– m’he preguntat sovint què faria si existís la possibilitat de marxar del planeta. Ni que fos una temporada. I, arran d’aquestes reflexions, no fa gaire em va venir a la memòria un relat de l’autor de ciència ficció Terry Bisson, titulat “Són de carn”, del qual em permeto ara citar-ne un fragment. Us en dono el context: ens trobem davant la hipotètica conversa entre el responsable d'una flota interplanetària d'exploració i el seu comandant en cap, acabat de tornar d'una expedició a la Terra.
“–Són de carn.
–De carn?
–No en tenim cap mena de dubte. N’hem agafat uns quants de diferents parts del planeta, els hem dut a bord, els hem col·locat en les càpsules de reconeixement, els hem investigat per analitzar-los a fons, i són tots de carn.
–És impossible. ¿I els senyals de radi, els missatges enviats a les estrelles?
–Utilitzen les ones de ràdio per parlar, però els senyals no les emeten ells, sinó màquines.
–Llavors, ¿qui construeix les màquines? És amb ells amb els qui volem establir contacte.
–Ells mateixos construeixen les màquines. Això és el que intento dir-li. La carn construeix les màquines.
–Això és absurd. ¿Com ha de construir una màquina la carn? Em demana que cregui en una carn capaç de pensar.
–Jo no li demano res, només l'informo. Aquestes criatures constitueixen l'única raça capaç de l'ànima, en aquest sector, i estan fetes de carn.
–Potser són com els orfolei. Ja sap, aquella intel·ligència basada en el carboni que passa transitòriament per un estat substancial.
–No! Neixen i moren sent carn. Els hem estudiat en diversos estadis de la seva vida, que no dura gaire. ¿Té idea del temps que viu la carn?
–Estalviï'm els detalls. Bé, potser són només carn, en part. Ja sap, com els weddilei. Un cap de carn amb un cervell electroplasmàtic a dins.
–No, ja hi hem pensat, en això, atès que tenen caps de carn com els weddilei. Però li dic que els hem investigat i analitzat a fons. Estan fets íntegrament de carn.
–¿No tenen cervell?
–Això sí, ja ho crec que en tenen. Passa que el cervell està fet de carn!
–Llavors... ‚què elabora el pensament?
–No m'entén, ‚oi? No vol creure el que li estic dient, ‚eh? Perquè és el cervell el que produeix el pensament. És la carn.
–Carn pensant! ‚Em demana que cregui que són carn que pensa?
–Sí, carn que pensa! Carn conscient! Carn que estima, que somia! Tot és carn! ‚Ja ha captat la idea o haig de repetir-li-ho una altra vegada?”
Carn que estima i que somnia, diu el personatge, impressionat per aquesta realitat que en part es considera absurda just perquè és caduca. La carn és mortal. I és inevitable pensar que la por de la mort –que és la mateixa que la por de la vida– ha dut la humanitat a buscar la manera de superar-la –no la por sinó la mort–. I el camí que sembla haver trobat és el d’acostar-se cada cop més a l’eliminació de la caducitat de la carn, eliminant-la de mica en mica. La intel·ligència artificial avança, la robòtica s’imposa i el somni de viure centenars o milers d’anys o per sempre, en un cos informàtic que ja no necessiti respirar, sembla una possibilitat a l’abast.
S’ha concedit importància a la materialitat, al que es veu i es toca. No, en canvi, a un altre element que esmenta l’extraterrestre del conte de Bisson: “Aquestes criatures constitueixen l'única raça capaç de l'ànima”. ¿Haurem estat els únics éssers portadors d’un element invisible que té a veure a la inspiració i l’exhalació, amb la consciència de la finitud i el misteri? Un misteri que la tecnologia aconseguirà desterrar però no resoldre.
Ens ha tocat viure en aquesta època i no és difícil entendre la mena d’acudit amb què començava aquest text. Si el extraterrestres treuen el cap i veuen la situació en què ens trobem, és lògic que toquin el dos cames ajudeu-me. I és aleshores quan em pregunto, ¿me n’hi aniria, amb ells? ¿Pujaria a una de les seves naus i marxaria a veure univers? I tu, ¿te n’hi aniries?
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
