T’hauria agradat acomiadar-te de les teves tetes. Fer algun ritual. Portar per última vegada aquell vestit de flors d’escot en V que les feia boniques sense ser exagerat. Però un dia –no saps quin, un qualsevol, un, segurament, sortint de la dutxa, amb inèrcia, davant del mirall encara entelat– t’has mirat i t’has trobat dient: hòstia.
Ho corrobores un dia (un altre) que Google t’obliga a passar pel record destacat d’aquell agost fent topless als Banys de la Reina, mentre testejàveu tots els filtres nous d’instagram. I penses que, amb la María, no us heu tornat a fer fotos d’aquelles amb tetes. I que si us les heu vistes, d’ençà d’aleshores, ha estat alletant.
T’hauria agradat acomiadar-te’n, dels teus pits. Però no ho vas fer. Perquè, com tot el que canvia de veritat, profundament, de manera irreversible: no ho sabies, mentre estava passant. I aquell dia, sortint de la dutxa, topes amb la certesa que el cos que tenies –sí, aquell de les fotos de ja fa deu, ¡deu!, anys– ni és ni serà mai més. I et trobes, llavors, fent la prova absurda (en públic ho negaràs) de si pots sostenir-hi un bolígraf, allà a sota la pitrera. I comproves, horroritzada, que a tu no t’hi cap un boli: t’hi cap el mando de la tele.
Escriuries un ubi sunt de les teves tetes. Perquè de tots els canvis que et proposava la trentena, en aquest encara no hi havies pensat. Perquè tu sempre vas sentir que t’agradaven. Que ni grans, ni petites, ni feien nosa, ni eren perfectes. Però eren teves.
I mentrestant, intentes reconciliar-te amb el nou mapa d’aquest cos teu xuclat pel temps i per, ara ja, dues lactàncies (irònicament, mai t’havien tocat els pits amb tanta freqüència) i et dius que la seva caiguda és, en realitat, la rebel·lió davant de l’exigència estètica. Allà on neix una altra jo. Una nova forma de bellesa. Fruit de la vida. De l’experiència.
Una criatura al parc et diu “senyora”; l’home de la farmàcia, “nena”. I, en aquest impàs vital, tu enyores la María i els Banys de la Reina i els gintònics d’un xiringuito de platja i els cendrers fins dalt de pitis (tot i que deixar de fumar és de les coses a la vida –dius– que més celebres). Enyores, potser, quan tot estava més amunt; expectatives incloses i, inclosa, també, la convicció (ingènua) de ser eternes. Ho enyores, pensant que, segurament, el pas del temps és deixar que tot caigui pel seu propi pes, en el moment oportú i a la seva manera.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
