Fa res, era 1 d'agost i veia el setembre llunyíssim, com si hagués de trigar molt més a arribar. Fa res, tenia catorze anys, a classe van entrar exalumnes i vaig pensar: que grans, com si jo no pogués tenir mai aquella edat. De la mateixa manera, encara que el present sembli lent, no me n'adonaré, la tardor haurà passat i tornarà a ser vint-i-quatre de desembre. No me n'adonaré i, un dijous a la tarda, em trobaré fent un cafè tenint quaranta-cinc o seixanta o vuitanta anys. Soc en el després i, alhora, encara soc en l'abans.
I és en aquest abans que em dic: compte, amb la velocitat dels dies. Amb aquest setembre que és el primer pas a la roda. La roda que et xucla i, d'un dilluns a l'altre, centrifuga les setmanes i els mesos i, tot d'una, desorientat, et dius: ¿què he fet tot aquest temps? ¿A on han anat a parar tots els dies que he viscut? ¿A on és que vaig? ¿Per què faig el que faig? ¿Per què no faig el que vull fer? I l’excusa covarda: demà, demà, demà.
Al Lluís només fa cinc anys que el conec i és com si sempre hi hagués sigut. Feia mesos que no veia la Mercè i m'ha semblat que només havien passat unes quantes tardes, com si l'ahir fos molt més a prop. Els segons que triguen a descarregar-se la foto, un… dos…, s’estiren i s'allarguen. Qui sap quants cops he recordat el que va durar poc, res, era petit, un diamant secret. Qui sap quants dies, setmanes, mesos he resseguit amb aquest cos i els he oblidat sencers.
Comença el setembre, poso el peu al calendari i, abans que se m’endugui, m’aviso: tant si fas el que vols fer com si no, el temps, aquesta cosa tan estranya i puntual, passarà igualment.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
