El que em feia il·lusió de tenir un balcó a l’habitació és que el podria omplir de flors. Cada matí, surto badallant del llit i m’apropo al vidre: el gessamí ja va a la baixa, el roser encara no s'ha atrevit a florir. I dia rere dia, les meves mans aprenen a tocar-les, que és la forma d'aprendre a escoltar-les.
En un basar vaig comprar per dos euros un pot ple de llavors sorpresa. Quan feien dos centímetres, les vaig voler trasplantar a una torreta ben gran i va ser una massacre: les arrels eren fils de cosir deslligats de terra. Amb el dit gros les vaig tornar a submergir i vaig pensar: mira, amb la voluntat de fer bé a algú, li pots fer mal. A l’azalea que em va vendre la florista de la Rambla li vaig regalar el racó de sol directe i se li van cremar les fulles. La vaig posar sota una cadira (és l’hospital de campanya) i en cada branca, sobre el verd vençut, ha crescut un verd infantil. Un dia vaig tenir el rampell de demanar als meus amics un esqueix d’una planta seva, així els veuria cada dia i seria com si visquessin amb mi. La D. em va dur un gerani i, quan obro els porticons, em perfuma l’habitació: és una olor fina i fresca, de primavera alegre.
La violeta africana, amb les fulles carnoses i el diamant groc, té alguna cosa de mentida: com si se’m mostrés amb una cara, però en veritat n’amagués una altra. De les tres flors que em va regalar la M. només han sobreviscut les clavellines: són quatre soldats trinxats que han tornat de la guerra, això sí, amb ganes de continuar endavant: fixa't en la bona predisposició de la tija, en els pètals ferits mirant la llum. Els botonets són tan expressius que fan gràcia: si no els rego, es desmaien, són com una princesa exagerada, o com jo quan em desanimo de cop i no trobo sentit a res. Les arracades de la reina a l’extrem de cada branca han fet cinc bulbs embarassats: cada dia tenen el ventre més gros, qualsevol matí explotaran i en sortiran joies. Gemma, pensa a quanta gent, sense saber-ho, se’ls està fent una bellesa secreta, i un dia els esclatarà i no te'n sabràs avenir, que siguin els mateixos d’abans.
El temps del gessamí ja ha passat: una nit va fer tot d'estrelles blanques, era un blanc que en la foscor brillava, jo ho observava des del llit i pensava: com pot ser que es vegi en la negror. Però d’aquella nit fa moltes nits. I ara té un blanc de llençol vell, ningú es creuria el que va arribar a ser: jo sí, jo et vaig veure, jo ho sé. Les clívies que vaig trasplantar del pati de la I. dubto si sobreviuran: les arrels estaven entortolligades amb la clívia del costat i, sense pietat, que és com s'han de fer els talls, vaig clavar la paleta fins al fons: me la vaig endur, sí, però hi ha parts que van quedar dins del clot, mortes i lligades a les arrels del costat. Me la miro i em fa l’efecte que està de dol.
El roser, el rei que vaig coronar donant-li la poltrona de màxima llum, ja us dic ara que és un nyicris i un poruc. Només ha fet una rosa. L’embolcall s’ha obert completament, però la flor ha quedat tancada i paralitzada. Quin terror, ¿per què no desvesteixes el teu vermell? ¿Tens por de brillar? ¿T’estàs autoboicotejant? Gemma, ¿per què dius això? No siguis impacient: té el ritme de l'elegància, es mostrarà a poc a poc.
Les margarides són agraïdes: les desembrosses i tiren soles. La lantana té una quietud segura: no perceps que creixi, però saps que està bastint els fonaments per arribar a grossa i ufanosa. El florista em va dir: aquesta és l’única que no sé de quin color serà, ¿te’n dono una altra? No, ja m’està bé, així serà una sorpresa. Fa una estona m’he menjat un nespre, i les quatre llavors de dins, en comptes de llençar-les a les escombraries, les he ficat en una torreta. I m'he imaginat que d'aquí molts anys viuré en una casa amb jardí i que serà el meu arbre, i que tot el que ara m’entristeix llavors serà un record imprecís, difuminat, sense els detalls que em pertorben.
Cada dia el balcó em parla i jo surto a escoltar-lo. Avui m'ha recordat que en totes aquestes plantes hi ha un misteri que se m'escapa: no puc saber quin dia exacte floriran, ni tan sols com me les trobaré demà quan em desperti. Però això també em passa a mi: ves a saber per què un dimarts qualsevol, les mans de la primavera han vingut a alçar-me, a girar-me i a encarar-me cap al sol.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
