Marcos Avalos
Dic el meu nom en veu baixa quan entro a casa.
No sempre. No cada dia. Però passa prou sovint perquè ja no em sorprengui. Tanco la porta, deixo les claus al platet blanc de l’entrada —el platet no té res d’especial, però sempre ha estat allà— i abans d’encendre el llum, o just després, dic el meu nom. Com si comprovés una adreça. Com si fos una cosa que es pogués perdre pel camí.
No el dic en veu alta. Mai. No crido. No el projecto contra les parets. El deixo anar amb la mateixa intensitat amb què es diu gràcies a un desconegut o perdó a un moble quan hi topes. És un gest discret. Gairebé educat.
No recordo quan va començar.
Recordo, això sí, la sensació d’entrar a casa després d’un dia llarg. El cos cansat, el cap encara ple de frases d’altres. El carrer enganxat a la roba. La casa és petita, però sempre m’ha semblat suficient. No em rep amb entusiasme. M’ofereix una quietud negociada. Jo entro, ella m’accepta.
El nom apareix en aquest moment.
A vegades el dic mentre poso la clau al pany. Altres, quan la porta ja està tancada i el silenci es col·loca als racons. No és un ritual fix. No hi ha ordre. Només una necessitat que s’activa sense avisar.
Hi ha dies que no el dic i no passa res.
Altres, en canvi, el noto a la punta de la llengua, esperant. Si no el dic, em queda una incomoditat lleu. Com si hagués oblidat apagar el foc. No és por. No exactament. És una falta de precisió.
El nom és una cosa fràgil.
Ens fan creure que és sòlid, que ens defineix, que aguanta tot el pes del que som. Però jo el sento com una etiqueta mal enganxada. Aguanta mentre no la toques massa. Mentre ningú no la mira de prop. Mentre no la repeteixes massa vegades seguides.
Hi ha paraules que, dites moltes vegades, es buiden. El nom és una d’aquestes.
Al passadís hi ha un mirall estret. No m’hi aturo gaire. Em reconec prou amb el reflex fugaç: una cara que sap fer veure que tot està en ordre. Una manera d’ocupar l’espai sense fer soroll. A vegades em dic que això és créixer. Altres vegades no estic tan segura.
Quan dic el meu nom, no penso en mi com a persona sencera. No hi ha records associats. No apareixen cares. No és una invocació sentimental. És més aviat una comprovació tècnica. Com tocar-se les butxaques abans de sortir: claus, cartera, mòbil.
Nom.
Després, ja puc avançar.
A la cuina encenc el llum. La bombeta fa un segon de retard, com si també ella necessités confirmar alguna cosa. Obro l’aixeta. El soroll de l’aigua m’ancora. Hi ha dies que el món exterior sembla més real que jo mateixa. El fred del marbre, l’olor del sabó, el clic de l’interruptor. Tot això no dubta.
Jo, a vegades, sí.
No ho explico a ningú.
No perquè sigui un secret greu, sinó perquè no sabria com dir-ho sense que sonés exagerat. Dir el nom en veu baixa quan entres a casa no sembla res. No sembla motiu de conversa. Si ho expliqués, algú podria riure. O pitjor: podria entendre-ho massa ràpid. I jo no vull explicacions netes.
Prefereixo deixar-ho així. Com una esquerda fina.
Hi ha vespres en què entro tard. El carrer és gairebé buit. Les escales fan una olor antiga. Quan obro la porta, la foscor de dins m’espera sense pressa. Dic el meu nom i noto com el so rebota a les parets, però no torna exactament igual. No és eco. És una cosa més subtil. Com si algú hagués canviat lleugerament el to.
No m’espanta.
Em fa pensar.
Em fa pensar en totes les vegades que he dit ‘jo’ sense estar-hi del tot. En les converses mantingudes amb el cos present i el cap a uns metres de distància. En les decisions preses per inèrcia. En la facilitat amb què una pot funcionar sense acabar d’habitar-se.
Potser dic el nom per això. Per quedar-m’hi una mica més.
Un vespre, després d’un dia qualsevol, entro a casa com sempre. Clau. Porta. Silenci. Dic el nom.
I em sona estrany.
No incorrecte. No equivocat. Només... llunyà. Com un lloc on vaig viure fa temps. Com una persona que vaig ser sense saber-ho. El nom cau a terra entre nosaltres i no acaba d’encaixar.
M’hi estic uns segons. Dreta. Escoltant.
Després encenc el llum i avanço cap a dins, pensant que potser no es tracta de reconèixer-se, sinó d’aprendre a tornar encara que el nom ja no sigui exactament el mateix.
El relat ‘Dir el nom’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
