Carlos Lopera
Tanques el llibre. No en recordes la pàgina; no importa. La paraula àngel t’ennuega la gola de forma enganxifosa. Moltes abans havien fet el primer gest i tu ara prens el relleu com qui rep un testimoni que es torna propi. Has de matar l'àngel de la llar. Alces la mirada, contemples el suposat ordre diví i et refermes en matar també l'home, per matar Déu. Incompliràs el cinquè i tots els manaments per acabar amb la Santíssima Trinitat. Tallant tota dominació des de dins cap enfora. Acabaràs amb rols, litúrgies i costums.
Ell seu al teu davant. Potser llegeix, potser només fa veure que llegeix. No sap res. Ignora que la teva mirada no busca paraules, sinó possibles finals. Desconeix que la teva ment ha convertit la seva presència en un símbol per tancar, netament, el cercle.
No hi haurà constància escrita de cap moviment concret. El que vols destruir no ha de ser una guia; l’acte és simbòlic i alhora irreversible. En la teva fantasia, el sacrifici és pur: una ferida profunda per on es dessagna la ficció que sosté la jerarquia, mancada de glòria o càtedra. No hi haurà celebracions, ni selfies, ni proclames. Només la certesa del cos inert de la víctima, signe de la caiguda de la providència tremolosa i evanescent que encarnava. Desapareixeran les veus dirigents, la mà instructora i l’hàbit que vesteix l’esperança aliena.
Saps que la ciutat és un niu de pols i d'habitacions buides on escampar la culpa. Els investigadors treballaran com a màquines, deduint opcions i rastrejant passes sense sentit; fills i presoners de la mateixa lògica que ha estat interrompuda per l’assassinat. Rumiaran els motius i parlaran de passions i diners amb els ulls clucs davant la teva desobediència. Cercaran un sospitós habitual, un nom i una raó humana. No la trobaran. No ho faran perquè no està escrita en cap història que acceptin, només hi ha explicació en l’exigència moral preestablerta que anava imposant el seu discurs.
Has detallat el pla. Controles la respiració. L’aire condicionat fred t’esvaeix de la resta del passatge. La ciutat queda enfora, més enllà de les finestres. El final d'agost s’ha tornat massa xafogós. De nou penses en la suor que regalimarà pels fronts dels policies i inspectors, forces d’un ordre els fonaments del qual s’esfondren davant dels teus ulls. La victòria serà absoluta. Per un instant, se n’adonaran: no saben funcionar sense preguntar-se per què. No tenen la resposta.
T'imagines la notícia: els coneguts, els parents, tothom qui hagués coincidit alguna vegada amb la víctima, de sobte, li recordarà qualitats desconegudes. Veus com diuen inesperat i tràgic, amb posats inquiets a la televisió, cercant la fama instantània. “Sempre se’n van els millors”. L’empresa no serà coronada amb versos d’agraïment per boca d'estranys, somrius; no vols la seva pietat. Vols el forat que queda quan ningú no pot donar sentit a la mort. Tots pertanyen al mateix relat buit.
Quan passi no hi haurà temps per la sorpresa. Es tancaran les portes de pressa i amb la fermesa justa perquè ningú no entengui què ha passat, sense plaers macabres ni rituals. Només la fredor d’una decisió exemplar. El noi no contemplarà una imatge de traïció: perdrà la veu i, tot seguit, es farà el silenci. Els grinyols metropolitans amagaran els primers crits, però ben aviat els llums faran emergir la tragèdia i arribarà l’esglai. L'important no és el crim, sinó el que ha deixat d'existir.
Després, la normalitat. Els fidels feligresos dels magazins matinals reciclaran l'homicidi en tota mena de rumors. Començarà una investigació que s'assemblarà a una cerca a les palpentes per un magatzem d'objectes perduts. Trobaran cadenes d'excuses per encobrir la seva desesperació. Ningú mira on cal mirar perquè implicaria emmirallar-se i ho refusen. Es rebutgen. Tu, en canvi, no desitges ser vista. Defuges banderes i epitafis, amagada en l'anonimat efectiu del fet.
La narrativa pública començarà a cosir l'absència amb paraules conegudes. Mentrestant t’esvairàs entre la gent, esmorteïda pel soroll eixordador dels ventiladors que capgiren l'aire dens i calent. Encara que et mous com si res no hagués passat, ja res no és igual. La víctima és morta. Ningú sap per què. No hi haurà judicis, perquè no existeix cap tribunal. Abolida queda la inquisició.
Alces els ulls i el món immediat retorna. Un cartell que promet vacances en una platja paradisíaca brilla en la foscor del túnel. La teva ment guarda l'acte com qui desa un llibre vell en el prestatge adequat, sense heroismes. L’escena conclou sense culpa performativa. El resultat: al seient buit on abans hi havia un lector, un passatger, l’Esperit Sant i la Immaculada Concepció; ara jeuen els cadàvers. Et neteges la sang de les mans: més fàcil que matar un rossinyol.
Recolzes el cap a la barana sota els rètols il·luminats, mentre els altaveus anuncien sense dramatúrgia:
- Pròxima estació: Bogatell.
El relat ‘Interludi’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
