Laia Ruich Ruíz
“Wait, we don’t love you like I love you”
(Maps. Yeah Yeah Yeahs. 2003)
T’estimo. I t’ho dic. Amb cada bon dia, cada bona nit. És fàcil dir-t’ho. També ho és sentir-ho. És lleuger portar-ho ben endins i fer-ne alguna cosa amb les mans. Destapar una ampolla de vi, per exemple. O fer aquest gest tan teu de prémer amb dos dits el genoll i al qual és absolutament impossible no respondre amb un somriure. Et penso davant de qualsevol escultura de qualsevol museu del món. Tinc al mòbil desenes de fotos –totes per a tu– del Desconsol de Ramon Casas. T’estimo i ja està, i amb això vull dir que no hi busquis els coms ni els perquès. No sé si envellirem plegats perquè amb prou feines sé si hi serem demà. Que vull ser-hi, però practico –o almenys ho intento– l’ofici del dia a dia, de l’avui, de l’aquesta tarda, del que fem ara. A vegades penso que t’estimo menys. Perquè ets molt tu quan se te’n va el temps i la memòria. Quan et confons de dates i anem al Lliure i està tancat. Quan calles, a mi que m’agrada tant parlar. Quan poses límits, i això fa explotar qualsevol cap. Sobretot si has crescut pensant que a l’amor hi cap tot i és per sempre i és perfecte. Llavors em llegeixes Rodoreda. I estem a trenta-cinc graus i estàs radiant. El sol és vida, dius sense parar i sense pensar. I és en aquest instant que penso que t’estimo més que aquella tarda caminant per Gràcia. Jo duia el vestit de cireres i ens aturaven les iaies. Mireu-vos sempre així, ens deien. I així no sé pas què vol dir. Però t’estimo. I t’ho escric. Jo que només puc fer textos amb la tristesa acotxant-se al cor. T’estimo, amb una cançó i tots els mapes del meu cos.
El relat ‘Mapes’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
