¿Què escriuries amb la paraula «minsa»? ¿Un poema, potser? ¿Una cançó? Sembla prou tristona, ¿oi? ¿La veuries en un relat? Potser sí, però no en qualsevol relat. No és una paraula fàcil, no. No és massa corrent. I és senzilla. Curta. Directa. ¿És una paraula neutra, per a tu? Jo la veig verinosa, francament. Esmolada, diguéssim. «De poc gruix i consistència», diu el DIEC, «escassa». Un sou minso. Una escudella minsa. Denota riquesa de vocabulari —i això t’il·lumina—, però, en el fons, remet a la pobresa de recursos —i això t’enfosqueix—. És d’aquelles paraules incòmodes, però que, en el fons, va bé que existeixin. Mai no saps quan la necessitaràs. No badis: tampoc sabràs mai quina és la distància adequada que n’has de prendre. És massa tèrbola per estar-ne segurs. ¿Què és ben bé una existència minsa? ¿Una ruptura d’estoc? ¿Un buit vital? ¿Trobar el sentit en el rebuig de l’abundància? ¿Apropar-se a algun Déu? ¿Te n’adones de com et pot arribar a burxar una paraula així? Tremenda. Admetem-ho: té categoria de concepte. Un concepte punyent, colèric, caníbal. Sí, això! Un vocable d’aquells que devoren els de la mateixa espècie.
El primer cop que vaig entrar en contacte amb el concepte, em va tocar estar-me tres dies tota sola, sota una llum artificial i el brunzit continu del ventilador d’una incubadora a la Corachan, a gairebé un quilòmetre de distància de la Clínica Tres Torres on la meva mare es recuperava del part; fet que em va privar tant del pell amb pell a les primeres hores de vida com de l’alletament matern.
Segons m’han dit sempre, el que va detonar la decisió van ser la manca de pes i la feblesa de la meva vàlvula pilòrica. Mai no s’ha culpat al fet que fos Dilluns de Pasqua, als crítics anys setanta, al personal de guàrdia, a les decisions ràpides, als pares primerencs, fills d’una generació que encara havia parit a casa, al context de remissió de la mortalitat infantil, o a la presumpció mèdica.
El segon cop que em van titllar d’escassa, va ser en un racó del pati de l’escola on vaig cursar l’educació general bàsica, a Sarrià. El pati de ciment era una jungla de pilotes i de jocs creuats. Per distreure’ns, i evitar cops de pilota, algunes nenes ens penjàvem dels barrots de ferro d’una finestra baixa. Solien dir-me àgil, i jo m’ho creia. L’ampit de la finestra, pintat de vermell, també servia d’esglaó on sèiem a esmorzar o mirar els partits. Els entrepans de l’esmorzar s’embolicaven amb paper de plata, la matèria prima de les pilotes de pitxi.
«Esqueleto cuatro ojos» va ser el sintagma nominal triat per la nena en qüestió, i companya de classe, per ridiculitzar-me mentre em gronxava al racó de la finestra. Es considerava, i tots la consideràvem, líder d’un grupet de quatre o cinc nenes. Les fortes. Les cregudes. Les incontestables. Em van caure algunes llàgrimes rere les ulleres de pasta marrons, típiques del tombant dels anys vuitanta, i segurament me les vaig eixugar amb la màniga de la bata blau cel, de quadrets, que m’havia cosit l’àvia i duia el meu nom brodat amb fil blau.
«Fina». «Primeta». «Fideu». «Quins bracets». «Quines cametes». «¿Ja menges?» «¿Vols repetir?». «Sembles un ocellet». «Sembles una cabreta». «Sembles un pal d’escombra». «Tens les venes massa primes». «Tens les genives massa primes». «Et falten cinc quilets per estar bé». «Mira, aquesta fa el doble que tu». «Seca». «Palillo». «Raquítica». «Esquelètica».
Més tard, ja als noranta, una sala de juntes d’una fundació dedicada a l’acollida de persones nouvingudes va ser l’escenari de l’escrutini minuciós al que vaig ser sotmesa per una de les patrones que m’entrevistaven després d’haver superat les primeres proves selectives. Servei, valors, cultura, missió. Doncs bé, l’amiga que finalment va guanyar la plaça va sentir la conversa on aquesta senyora va explicar que m’havia descartat perquè jo li havia semblat «anorèxica».
A tocar de la punta del mil·lenni, l’àvia del meu primer xicot va opinar això quan ell m’hi va presentar: «amb aquests malucs estrets, pocs fills et donarà». Uns anys després, una de les meves millors amigues s’ho va fer venir bé per esclatar-me un: «¿com pots viure amb aquests pits tan petits?», just quan acabàvem de comentar com de divertit era veure les nostres criatures fer les primeres passes.
Fa cosa d’unes setmanes, al sortir del gimnàs, una dona em va preguntar amb un somriure ben ample que com estava. «¿Com està», va dir, «la nostra empollona de la classe de pilates?». Tot i estar d’acord amb ella —la lleugeresa corporal em facilita la pràctica d’aquesta disciplina—, vaig respondre-li que estava bé i que com estava el nostre cul gros de la classe de pilates. El que va passar a continuació és el que m’ha abocat a l’escriptura: el somriure, el cul i cadascuna de les cèl·lules del seu cos van botar. Un bot mil·limètric, gairebé imperceptible. Però evident.
Des de llavors, he sabut que, amb el mot «minsa», jo escriuria «minsofòbia». No surt al DIEC, ni enlloc. És clar: subtil, però real. Al límit de l’existència.
El relat ‘Minsa’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
