Laia Comellas
Ahir em van dir que no t’esperés, que no creixies. Crec que després em van dir alguna cosa sobre les estadístiques i les probabilitats, sobre cures i protocols, però el meu cap ja no hi era. I avui t’he començat a notar abraçada a mi, per això m’he animat a escriure’t.
Sí, ets una nena, la teva energia no menteix, igual com no mentia l’energia del teu germà molt abans de la setmana 16. I, m’has de creure, atresoraré per sempre el dia que la meva primera filla va decidir abraçar-me abans de marxar. És tan càlida, la nostra trobada...
Aquest pla de l’existència no era el teu lloc, ara. I intentar-te convèncer del contrari seria egoista per part meva. Potser no haguessis tingut un cos adequat per complir els teus objectius. Potser hagués sigut el cervell, o un altre òrgan vital. Qui sap. Només desitjo que, allà on hagi d’anar la teva ànima, la teva energia (encara no sé com dir-li, d’això que ens fa tan únics), sigui per al teu benestar.
Em ve l’impuls de dir-te que t’estimo i el cert és que em sento una mica estúpida, però em sembla que algunes mares estimem molt abans de concebre. Així ho noto i així m’ho han compartit altres mares que he anat coneixent. I és sincera, aquesta estima; la sento de debò. Per això te la vull fer arribar, perquè és teva, perquè no marxis amb les mans (¿mans?) buides de la nostra cita. En els pares desconec com funciona: el teu, crec que no ho ha viscut amb tanta visceralitat ni tendresa com jo i el meu no m’estimava ni un cop nascuda (què hi farem).
Suposo que no deu ser una norma, però potser va diferent. A tot això, encara no he vist la sang de comiat que diuen que inevitablement arribarà, que marcarà el final i l’inici. És curiós com la sang de les dones sempre tanca un cercle que es reinicia. S’acabarà el breu moment que hem estat físicament juntes, però començarà el dol i el nostre camí espiritual, que ja ens deixarà juntes per sempre (encara que en un pla de l’existència diferent). I a partir d’aquí no sé com funciona, si bé et quedaràs en algun lloc que requereixi una existència espectral i ens trobarem quan jo compleixi la mateixa condició, o bé si la teva energia es quedarà aquí al meu costat fins que el meu cos et generi un cos prou apte. M’encantaria que fos aquesta segona opció, perquè per com m’abraces em sembla que ets una persona preciosa.
T’he de confessar que, malgrat començo a assimilar que no et veuré, fins que aquesta sang –abundant i vermella, diuen– no m’esquinci l’ànima pel mig, hi ha un raconet de mi que manté l’esperança ben ferma, l’esperança en l’impossible (impossible que, en el seu dia, ja va travessar el teu germà. Tot i que, segons els experts, el seu impossible era menys impossible que el teu). I aquesta esperança em fa ser feliç, inconscient, temerària, negacionista. Tant és, ja vindrà el cop, no canviaré la joia del present pel dol del futur.
Però va, no m’enrotllaré més, no et vull convèncer de res, realment. Tot riu ha de seguir el seu curs i la vida, també. Jo t’estimo incondicionalment i això és sense cap condició, ni tan sols la corporalitat. Només em queda demanar-te un favor: si algun dia ens trobem, abraça’m com ho fas ara, si us plau. No hi ha res que em faci comprendre i perdonar tant la vida com que els meus fills m’abraceu.
Un petó immens. Atentament, la mare.
El relat ‘Una nit sense lluna és el millor moment per parlar-te’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
