Dani Vilaró
Allò que no ens van deixar dir,
ho diu el cos.
Maria-Mercè Marçal, Desglaç
Tinc una amiga convençuda que el món va començar a morir el dia que ens van robar els colors. Ho explica com un fet indiscutible, com si tingués una mena de calendari intern que marqués amb exactitud el dia que vam deixar de veure el cel blau, el verd dels arbres o el groc de les mimoses. Però no n’és cap experta, no pot ser-ho; de fet, no pot ni recordar com eren els colors. Quan li van posar l’implant encara era una nena petita, com jo, com tantes altres, amb records esponjosos, vagues i poc fixats. Però hi pensa molt, en aquesta història, i sembla que això li doni dret a opinar amb una certesa implacable que m’incomoda.
—Aquests grisos eterns amb què totes mirem el món des de petites pel coi d’implant... El blanc, el negre. ¿Saps? És com si ens diguessin que ja està tot fet —em deixa anar—. Que no cal pensar ni decidir res. Només hem de caminar pel camí que ells ens han pintat i seguir-lo sense fer-nos preguntes.
No és una noia fàcil d’entendre, aquesta amiga meva. Fa veure que no està enfadada amb res ni amb ningú, però porta una guerra amagada sota la pell, clavada al pit; un d’aquells conflictes cruents que no solen fer presoners. Quan l’hi comento, riu i diu que no, que no se’n fa mala sang, de debò, que no sap què en faria ara, dels colors, si ens tornessin la capacitat de veure’ls.
—Potser em molestarien i tot —diu—. En el fons ja m’he acostumat a aquest món uniforme. És fàcil, net i tot és a lloc. Però també et dic que, encara que segurament no els necessito, sé que els trobo a faltar.
Als pares, els de dalt els van dir que els colors fomentaven emocions irracionals, ineficients. Nostàlgia, desig, alegria, por. En un món que aspirava a funcionar com un engranatge perfecte, tot aquell arc de Sant Martí desmanegat era un luxe innecessari. Van convèncer la generació dels pares que era pel nostre bé. “Una societat que no sent és una societat pacífica. Una societat que no sent és una societat que roda”, matxucaven els grans anuncis estesos a les façanes dels edificis. I els pares van assentir, cendrosos, com ombres perfectes, amb el cor bategant arran de terra.
Fa uns mesos, al parc, dessota un sol balsàmic, la meva amiga em va ensenyar una cosa que guardava com un tresor. Era una flor. Petita i seca, com si hagués viscut premsada molts anys en un llibre vell. Quan me la va donar, em va sorprendre que encara fes olor; una de molt subtil, una mena de rastre. Vaig dir-li:
—¿I aquesta olor?
—De records, potser —em va respondre.
Em va semblar una frase absurda.
Fins ahir.
Havia anat al centre, a una revisió rutinària per comprovar que l’implant funcionava correctament. Un pessigolleig rere l’orella, un xiulet i un clic sord, com quan es tanquen les portes del metro. Proves ràpides, a penes quinze minuts. Llegeixes unes paraules en una pantalla grisa i respires fondo. Després els homes et posen unes gotes, et miren els ulls pel fons de la còrnia i de la retina, buscant-hi qualsevol traç de cèl·lules fotosensibles.
Mentre esperava que em posessin unes segones gotes, vaig notar un pessigolleig al nas. Era una olor. Suau, agradable. No era cap flor, sinó una cosa més forta, més intensa. Em vaig girar. Una dona tenia un tros de roba a les mans. Em mirava. Una tela blanca amb taques negres, i alguna de grisa. Vaig intuir que, temps enrere, les clapes havien estat d’un altre color.
—L’olor que sents és d’allò que ens van robar —em va dir amb una veu aflautada, sense que li hagués preguntat res.
No vaig reaccionar. En una seqüència estranya de moviments es va aixecar d’una revolada i em va deixar el tros de roba. El vaig tenir uns segons entre les mans. Al tacte no tenia res d’especial. Me’l vaig acostar al nas. El vaig ensumar un parell o tres de vegades, potser més, repetint l’acte mecànicament.
L’hi vaig tornar. Havia sentit un sotrac. No només al nas: a les entranyes. Una lleu sensació sísmica al cos, una serp que feia pessigolles.
La dona va somriure i va marxar.
Quan avui l’hi he explicat a la meva amiga, ha fet una pausa llarga i ha dit:
—¿I què creus que vas fer per sentir tot allò?
—Res. Només vaig olorar i alenar fort.
Ella ha assentit, com si allò ho expliqués tot. Amb les celles tibades, li veia l’excitació als ulls. Ha obert les mans:
—Així és com comença tot. Olores, respires i, de sobte, t'adones que ha arrelat alguna cosa.
Ha callat i ha marxat somrient.
Ara, abans de dormir, m’ensumo els dits. Encara hi queda rastre d’ahir. No és només un efluvi: és com un batec amagat sota la pell que em recorre tot el cos.
Per primer cop, he pensat que potser aquesta vegada no ens podran aturar.
El relat ‘L’olor del cafè que acabes de fer’ ha guanyat el segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
