Cris Geraldes
Si algú al barri encara dormia, segur que ja és despert. Sempre té el mateix pensament mentre empeny cap amunt i amb força la persiana de la carnisseria de bon matí. A més, és dissabte i al carrer no hi ha gaire moviment. Encara no ha encès els llums dels taulells que ja entra la primera clienta.
—Lola, si encara no he tret el gènere de la cambra! —li diu mentre es lliga el davantal.
—Ai, Elsa, tant s’hi val. M’asseuré aquí —respon sense esma i ocupa una de les quatre cadires per a quan la clientela s’acumula. Se la veu cansada, com sempre.
Conills, pollastres, peus i caretes de porc. El taulell es tenyeix de vermells, rosats i dels grocs del greix. L’olor de sang i múscul escorxat comença a impregnar el local.
Com odiava abans aquesta pudor, pensa l’Elsa mentre s’ajup per enèsima vegada, agafa una llata de vedella i la incrusta entre la safata de perdius i el cap de mort. Poc s’ho pensava, que acabaria de carnissera. No és que fos una primmirada, la qüestió era guanyar-se la vida, però encara recorda la primera vegada que va especejar un pollastre: la carn relliscosa entre els dits i el soroll d’ossos trencats en obrir el pit. Ara ho fa com si res.
El sol entra per les vidrieres del local, al punt neuràlgic del comerç al barri. Acaba de passar la Nati del forn.
—Deu venir de portar el pa al bar —li diu a la Lola mentre trosseja la columna d’un conill amb la destral. La Lola continua asseguda, però ara amb els ulls tancats i la cara al sol. Sospira, però no diu res. La Lola és de les més grans, deu estar prop dels setanta. Com la major part del barri, va venir des d’un poble d’Extremadura deu fer entre trenta anys i quaranta, casada i amb un nadó als braços. Després ha tingut dos fills més; un va morir-se de ben jove.
Entre cop i cop de destral l’Elsa veu la Rosa a l’altra banda del carrer. Entre les clientes sempre es comenta el mateix: s’aproxima a la cinquantena, però vesteix com les nenes de setze anys! Leggings, un top que deixa veure el melic, pintallavis vermell i cigarreta a la mà. Llença la burilla abans d’entrar. El rímel de la nit li tenyeix les ulleres i els cabells, sempre deixats anar, ara se’ls ha recollit en una cua.
—Sembla que no has tingut temps de passar per casa.
La Rosa somriu i pica l’ullet, però no respon. Mira la Lola i s’asseu al seu costat:
—Mujer, Lola, ¿cómo vamos? —la proximitat física no impedeix que cridi amb veu de cassalla.
—Ahí vamos. Comprando, que quiero hacer estofado para el domingo.
—Ay, Lolita! Tú lo que necesitas es que te cocinen a ti. Como no puedo ir a casa a hacerte el estofado, ¡te traigo un café!
I amb la mateixa energia que si hagués dormit vuit hores, la Rosa surt cap al bar. L’Elsa s’ho mira mentre trosseja amb ganivet el garró per a l’estofat de la Lola. Sap que si la Rosa no l’ha animada a acompanyar-la és perquè el Ferran, el marit de la Lola, deu ser-hi. De fet, el que seria estrany és que no hi fos. Aquell és el seu territori, aquest és el nostre.
Es nota que ja és mig matí perquè a la carnisseria ja no hi cap ningú més. Totes demanen tanda ordenament només entren, però després es dispersen per xerrar. L’Elsa s’esgola demanant qui va, però sovint les bromes i les rialles ocupen tot l’espai i ningú li fa cas.
La Mercedes diu que marxen al tros i s’hi quedaran fins demà. Està avorrida d’anar-hi, però el marit diu que no pot deixar de cuidar l’hort. La Conxi explica la recepta de fricandó i l’Antònia explica que l’amoïna que acomiadin el seu home.
—Ja saps que, aquí, a les bones clientes, sempre se’ls fia —la tranquil·litza l’Elsa.
Entre desossar, trinxar i especejar, l’Elsa observa la Lola. Li ha canviat la cara, sempre li passa quan està distreta. Sembla que el seu cap es relaxi enmig de tant de soroll, veus, crits i moviment.
—I nosaltres, ¿quan descansem? —crida una clienta en resposta a una altra que explica que el seu marit aprofita els dissabtes per dormir.
—Quan ells es morin! —respon una altra, i provoca les rialles de la resta.
El matí és un no parar fins quarts de dues. Llavors, l’Elsa comença a recollir: guarda el gènere que ha sobrat, neteja els taulells i les balances, escombra el local, desinfecta els ganivets, les fustes de tallar i la picadora. Després, comença a fer caixa. Ha abaixat les persianes a mitges perquè no hi entri ningú, però la Lola s’ha quedat a dins:
—Vas fer bé d’agafar la carnisseria —li diu a l’Elsa. —No dependràs de cap home. Tu assegura’t una pensió digna. Fes-me cas!
Acaba de recollir i agafa un parell de bosses plenes per preparar els dinars i sopars del cap de setmana per a una família de sis. N’ha preparat una altra per a la Lola, amb un filet de vedella. Els demana al proveïdor, però mai els ven:
—En aquest barri la gent no se’ls pot permetre.
Així que l’Elsa els fa servir com quan un metge recepta el prozac, per animar les clientes que passen un mal moment. Surten plegades:
—Descansa! —s’acomiada l’Elsa.
—Quan el Ferran es mori! —li respon la Lola. L’Elsa no riu perquè sap que no és cap broma.
El relat ‘Quan es morin’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
