Eva Vilanova
Sé que llueixo un aspecte menut, insignificant, el d’un simple lepidòpter de sang freda; i també que el meu pas per aquí és tan bell com efímer, si mesuro la quantitat de nits que m'esperen en relació amb les que vosaltres descanseu i us carregueu per dins. Tot és relatiu, però, no hi ha existència eterna, els dos mots són clarament contraposats, antagònics. Certament, no cal apamar tant l’espai i el temps, sobretot el darrer és un gran desconegut. Però vosaltres insistiu a fer-ho i valoreu amb lleugeresa la meva, de breu existència, més necessària que la vostra. I la de tots aquells que no poden anar comptant tants mesos com vosaltres al seu camí i, amb només un cop sec de mà, teniu llicència i habilitats per liquidar. A l’ample, molts cops sense sentit ni mesura.
¿Us soc banal perquè, en relació amb la vostra, la meva vida és fugaç? ¿Perquè la constitució que m’equilibra es presenta més petita, menys complexa, més simple? ¿O potser perquè no m'imposo als altres com ho feu vosaltres? Menyspreeu el meu pas fugisser i li doneu sentit només amb relació al vostre, més extens en el temps. Tot ha de girar al voltant d'aquest món que us heu fet a mida i que, a mesura que va voltant, aneu espatllat. L’univers podrit dels bípedes altius.
Jo també necessito el meu temps per fer-me adulta i el meu cos va experimentant canvis accentuats fins arribar a la maduresa, com vosaltres. M'activo més durant el dia i, en descansar, m'acluco lleument i replego les ales, arraulida. Em tanco, com ho feu vosaltres, per no agafar fred. El sol marca els meus cicles vitals, perquè és ell qui mana, qui ens mana a tots. La meva sang no és vermella, però si em punxen, també em fan mal. Si m'engabien, també em planyo per no ser lliure.
Avui em toca volar amb força i batre amb més empeny les ales per evitar que una de les cries de la vostra camada, atreta pel meu vol i la policromia de les
meves extremitats, m'engarjoli dins un salabre tirànic, m'esclavitzi i acabi amb mi, per després exposar-me sense vida clavada en un full verge o m'emmarqui rere un vidre per lluir-me al costat d'altres parents meus, que tindran la mateixa sort. Que patiran la mateixa desgràcia.
Si tot això ho feu perquè m'admireu, us agrada el meu perfil i valoreu el meu semblant, ¿entenc que actueu de la mateixa manera amb tot allò que també us atreu i magnetitza, com jo? Deixeu-ho córrer, és una pregunta retòrica.
Tinc la sort que la meva capacitat cranial cubica a la baixa i al meu caparró no hi tenen cabuda processos cognitius complexos. Ni soc jo qui us parla ni tinc capacitat de fer-ho. El meu raciocini és molt limitat i, afortunadament, no em qüestiono la meva existència com vosaltres, que sí que ho feu. I això us crema
per dins, us desassossega perquè no en teniu, de respostes. Patiu per la vostra transcendència i aquest martiri us impedeix viure plenament i anar fluint, com jo. La ignorància em fa feliç i em dona unes segones ales, que vosaltres, per molt que us enlaireu dins els artefactes que desafien la gravetat i s'eleven núvols enllà, no tindreu mai. Sota la testa us hi cap tot el bé i tot el mal, en un camp de batalla en què, molts cops, acostuma a guanyar el segon. Masses.
I ara, dins la xarxa que m'oprimeix del marrec descontrolat que m'ha capturat, intento batre les meves ales engrillonades. Sense fortuna, però. Ja soc tota seva, tota vostra.
La meva fi quedarà plasmada en un marc de fusta vella que inaugurarà una col·lecció penjada al pany de paret del dormitori del noi que m’ha segrestat, on descansaran també uns quants congèneres meus que li alegraran l'espai i les hores. I, probablement, amb els anys acabarem tots dins una capsa de cartó ranci, en el millor dels casos. Molt abans que ell hagi finat. Però haurem estat tots seus, durant el seu temps.
I em continuo demanant per què. ¿Per què us eclipsa aquest afany per controlar-ho tot, el que necessiteu i el que us és accessori, ínfim i insignificant com jo? Podrint-ho tot. M'ho continuo demanant malgrat que, afortunadament, no tinc capacitat per fer-ho. La insipiència juga a favor meu i em deslliura del captiveri d’una ment docta, poruga, humana, i m’eximeix del dol dels pensaments més foscos, m’amnistia. I m’allibera.
El relat ‘Relativitat fugissera’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
