​Punt de connexió

I el menjador, recordes?,
cabia en una capsa, una capsa de sabates.
 
I sobre les parets, desenfocades,
hi havia les finestres,
com els forats que fèiem travessant el cartró amb llapis de colors
quan ens encaparràvem a tenir cucs de seda.
Qui sap si en realitat estaven enfocades
i sóc jo qui les miro dins meu i ja no enfoco amb aquest cap de vell.
 
Recordo el menjador i l’imagino buit però sempre estava ple.
 
Tu has mort
i jo passo aquí els dies parlant davant d’un nínxol
i, de la resta, ja no en recordo cap, de cara, amb nitidesa.
Ja no hi queda ningú. I ja no s’hi sent res.
Ni el xivarri de nens, ni els coberts contra els plats, ni el rés per beneir.
 
Recordo el menjador desenfocat i imagino que sempre era desert.
I només tenen focus
dues de les cadires
de les quaranta que hi ha, dins meu, en miniatura.
 
I al punt més definit, al punt més lluminós,
dins la meva memòria de iaio postergat,
les cadires, només les nostres dues,
es toquen per atzar.