La Laura i la Mar són dues amigues de setze anys que a les seves respectives cases parlen sempre en català. Es fan dos petons: «¿Qué tal? ¿A dónde vamos?». M’ho miro al·lucinada: ¿com pot ser que canviïn al castellà? Resulta que cada persona a qui ho he comentat, en comptes de sorprendre’s, ha acotat el cap: «El meu fill fa el mateix».
Pregunto a una de les noies per què ho fa: «Perquè ho fa tothom. És que quan coneixes algú, hi ha un noranta per cent de possibilitats que et comenci la conversa en castellà. Fa vergonya parlar en català, és d’independentista, de bon nen, de ric. Ja se sap, és antiquat, de repel·lent, d’empollón. Si ho preguntessis a altres, et dirien coses pitjors: que és de pringat o de pijo. Però bueno, a l’institut hi ha professores que fan la classe en castellà i, quan entra la coordinadora, canvien al català [riu].» I és a partir d’aquest comentari que apunto la direcció d’aquest reportatge. Us aviso: no serà un retrat total, sinó un camí particular que traçaré a partir de les preguntes que em vaig fent i que mestres, professors, directors i lingüistes m’aniran responent. Un altre avís: és un tema molt escabrós.
Als tres anys ja aprenen a renunciar al català
Ho explico a la Laia Santís, una mestra que cada setmana va a cinc escoles del Baix Llobregat per estimular el llenguatge a nens d’infantil. «Ui, això no passa només amb els adolescents! Hi ha nens de tres anys que a casa seva parlen en català i a l’escola canvien al castellà per no sentir-se rebutjats. I els dius: “Parla’l, que en saps”, i fan que no, com si se n’amaguessin. I com més els ho demanes, menys ho fan. Insistir tampoc és la solució.» Em quedo astorada: un nen de tres anys, mentre aprèn a parlar en català, simultàniament aprèn a renunciar-hi.
«He vist mestres d’infantil dient: “Tenim que llexir aquest conte” —diu Santís—. Per tant, els nens d’I5, que comencen a escriure les paraules tal com les senten, tenen com a model persones que no el saben parlar ni escriure, perquè molts fan un tou de faltes d’ortografia.» I penso: si el mestre té un parlar riquíssim, l’integraran sense adonar-se’n; ara bé, si parla catanyol, catanyol és el que aprendran els vint-i-cinc nens que l’escolten de dilluns a divendres, de setembre a juny.
¿La universitat pot corregir-ho?
Júlia Ojeda va ser professora de català a la Facultat d’Educació de la UB. «Som davant la castellanització del sistema educatiu; de fet, la immersió es fa en castellà. La llei escolar planteja que els alumnes han de ser competents en les dues llengües, i està clar que no és així, però fem veure que sí. Que aprovin batxillerat sense saber parlar ni escriure bé en català evidencia que el model d’escola catalana que tenim és un fracàs. És un problema: els mestres que construiran l’escola catalana del futur no parlen català.»
Però vet aquí que els mestres d’infantil o primària que no saben parlar català han aprovat magisteri. I una bona part hi ha entrat amb el C1, que és el que pots acreditar si has aprovat català des de 4t de primària fins a 4t d’ESO. Esteve Valls, professor de la UB, em diu: «No pot ser que a la universitat hàgim d’explicar les regles d’accentuació. El problema és que a primària no les memoritzen i ho arrosseguen a l’ESO, a batxillerat, a la selectivitat.» Davant d’aquesta anomalia, Valls i un grup de professors universitaris van fer una prova diagnòstica a un miler de futurs mestres que començaven infantil, primària o el doble grau a cinc facultats de Catalunya: el nivell de més de la meitat era el B2 (la conclusió la podeu treure vosaltres mateixos).
Valls afegeix: «Com que a la universitat es dona per fet que saben català, en els quatre anys de carrera a la UB només hi ha una assignatura el primer semestre.» Li demano què introduiria i ho té ben clar: «Més assignatures perquè dominin el català escrit i parlat i el sàpiguen ensenyar.» L’escolto i m’adono que, quan jo vaig estudiar magisteri, ningú em va parlar de la immersió. I Valls afegeix: «També cal una assignatura de sociolingüística perquè siguin conscients de la responsabilitat que tenen com a mestres i perquè se’ls doti d’estratègies. Per exemple, a primer de primària i d’ESO, que és quan hi ha canvis de grups, és un bon moment perquè les primeres relacions siguin en català. Si ho aconsegueixes, hauràs establert un hàbit que és difícil trencar. També cal que la llengua s’avaluï de forma transversal a totes les assignatures del grau: a psicologia, a didàctica, a les pràctiques, cosa que sovint no passa.»
Però ¿què fa el Govern davant d’això? Truco al gabinet de premsa de Política Lingüística. M’expliquen que, a partir d’aquest curs, per entrar a la borsa s’exigirà el C2 a tots els qui hagin acabat magisteri o el màster de secundària. Amb una excepció: «Si en alguna especialitat, per exemple a matemàtiques, no hi ha prou candidats amb el C2, abans que els nens es quedin sense profes, s’admetran els qui no el tinguin, però amb el compromís que se’l treguin aquest curs.» ¿I si no ho fan? «Seran exclosos de la borsa.»
Em pregunto: ¿què faran amb els que vagin a parar a una escola privada o concertada? ¿I amb els 90.000 que ja són dins de la borsa? ¿Per què no aprofitem l’horari formatiu perquè tots els docents de Catalunya cursin el C2? ¿No hauria de ser el més normal que els alumnes tinguin mestres que els ensenyin bé el català?
El ChatGPT, els treballs en grup
M’entretinc a mirar l’estudi fet a alumnes de 4t d’ESO que el Departament d’Educació va publicar el 2021 (ai, si es fes avui): només un 39,4 % s’adreça en català sempre o gairebé sempre als professors. Només un 46,8 % dels professors es dirigeix a la classe sempre o gairebé sempre en català. I la rematada: dos de cada deu alumnes fan servir el català sempre o gairebé sempre en les activitats en grup (penso: ara que es treballa tant per projectes, ¿el professor vetlla perquè els seus sis o set grupets parlin en català? I, parlant de modes: quan als petits se’ls incita a furgar el seu interior i esbrinar les seves emocions, ¿també se’ls anima a expressar-les amb una llengua ben rica?).
Em disposo a veure què carai passa als instituts. Parlo amb la Mercè, que fa trenta anys que ensenya català a l’ESO i batxillerat en una escola concertada de Martorell. «Feina tens perquè a classe de català parlin en català. En aquests trenta anys he vist com el nivell ha baixat en picat, però és normal: com menys el parles, més malament l’escrius. Hi ha molts alumnes que l’estudien com qui estudia una llengua morta: el llatí. A 2n de batxillerat he de tornar a explicar la diferència entre perquè i per què. Els alumnes no llegeixen més que els dos llibres obligatoris a l’any. I llegir és clau a l’hora de saber-se expressar, de no fer faltes. Estic canviant temaris per tenir més temps per llegir. Però s’ha de vigilar: si han de fer un resum, el demanen al ChatGPT; si han de corregir faltes, el ChatGPT. I com més ChatGPT, menys aprenen.»
Mestres que parlen en català, els llops solitaris
Una mestra de primària de la Plana de Vic (no vol que en digui el nom) m’explica: «A moltes aules d’acollida es parla en castellà. Som molt oberts, acollim tothom, però no ens atrevim a exigir res. De fet, els alumnes de l’Equador, Colòmbia i Hondures, que cada cop n’arriben més, són els qui ho tenen més complicat: molts mestres els parlen en castellà perquè creuen que és més important acompanyar-los emocionalment que fer-los parlar en català.»
Aquí és on me n’adono: el que passa a l’escola és un mirall de l’autoestima coixa del país. Allò de canviar al castellà per no ser maleducats no passa només als bars o a les botigues, sinó també a les classes. Hi ha mestres que tracten el català com si fos una nosa, o, més ben dit, ensenyen a percebre’l com una nosa. La mestra de primària que tinc a l’altra banda del telèfon m’explica el que la va fer obrir els ulls: «Va arribar un nen d’onze anys i va aconseguir que tota la classe canviés al castellà. Va ser un cas de submissió lingüística: era molt llest i provava el seu poder. A classe hem pres actituds: demanem als nens que ajudin a aprendre català als nouvinguts.»
«Et sents com el llop solitari —continua—. Si als mestres que fan les classes en castellà els dius alguna cosa, et veuen com una fanàtica: “¡Vas en contra de los españoles!”. No, benvinguts siguin, però els mestres han de triar si són colonitzadors lingüístics o guardians del català, perquè el castellà no necessita cap protecció i el català, sí. I n’hi ha que l’escriuen malament i et planten cara: “Es que impones la lengua”. Imposar la llengua voldria dir anar a un hospital de París i demanar que et parlin en català, però ¿dir que s’imposa el català a Catalunya? ¿On s’ha d’exigir, si no és aquí? Ens sentim desemparats: el Govern ens ha abandonat.» Entremig, una mestra d’infantil a qui li he demanat opinió em recrimina: «Gemma, a l’escola tenim problemes més urgents: no donem l’abast amb tants nens que arriben amb trastorns.» I, de sobte, em sento com si jo també defensés una cosa que no toca.
Ni supervisió ni conseqüències
«Soc delegat de la Intersindical d’Educació. Tenim una bústia de queixes lingüístiques i, si ens diuen que a tal escola del Barcelonès el mestre no parla en català, hi vaig per tocar-li la cresta a ell, a l’equip directiu o a qui calgui.» Gerard Furest es dedica a fer el que tothom evita: «Protegir el català implica entrar en conflicte. Però ens han educat per ser gent de pau, per no fer el català antipàtic, cosa que vol dir: no defensis els teus drets lingüístics, no sigui el cas que s’enfadin.»
«El problema és que no hi ha ni control ni conseqüències. Mai he vist l’administració dient: aquest tio fa les classes en castellà, el suspenem de sou i feina dues setmanes. El cos d’inspectors hauria de tenir instruccions claríssimes en defensa de la llengua. Però he vist inspectors passejant pel passadís amb un profe que parlava en castellà amb els alumnes i ell mirava les musaranyes.» «La solució ha de ser política, i la cadena de comandament s’ha de tornar a activar: la conselleria mana a inspecció, inspecció supervisa els directors, els directors als professors, i els assessors LIC ajuden els coordinadors LIC del centre. Ara la cadena de comandament està trencada: aquí ningú dona ordres a ningú. Però ¿quin és el discurs al Parlament? Que la immersió és un model d’èxit. La subdirectora general d’inspecció educativa de l’anterior legislatura d’ERC em va dir: “No imposarem la llengua als profes”. I li vaig dir: aleshores, m’estàs dient que els profes poden imposar la seva llengua d’elecció als trenta alumnes.»
«Però, és clar, ¿a les vagues dels profes quantes pancartes hi havia per la llengua? —es pregunta Furest—. Als mateixos mestres i pares moltes vegades els la bufa. O hi ha un canvi de mentalitat o el català desapareix segur. El meu fill té companys de cinc anys que mai han dit una paraula en català. Les seves mestres el parlen, però mai demanen als nens que responguin en català. Hauríem de començar per saber ben bé què és la immersió.»
La immersió
Em truca mon àvia, que té vuitanta-tres anys, i em diu: «A l’escola, amb les amigues ens havíem d’amagar al pati per parlar en català. I, si les monges ens enxampaven, ens fumien un clatellot.»
Segueixo estirant el fil: Margarida Falgàs va ser mestra d’infantil i primària des del 1979. Durant deu anys va treballar al SEDEC, el servei que enviava especialistes de la llengua a escoles de tota Catalunya per ajudar els mestres a aplicar la immersió. Ella tenia assignades escoles de Salt, Figueres i Palamós i cada setmana s’hi plantava amb exercicis, propostes. «El que feia la immersió era immergir els nens perquè, en les escoles on es parlava molt en castellà, el català passés a ser la llengua principal: la que escoltaven i parlaven des que arribaven al matí fins que se n’anaven a la tarda.» «Eren uns altres temps: als vuitanta, la gent que venia de fora estava contenta d’aprendre’l, ho entenia com la forma de progressar dins del país. De fet, la immersió va néixer a Santa Coloma de Gramenet perquè famílies castellanoparlants volien que els seus fills l’aprenguessin. És que fins i tot els mestres castellanoparlants hi remaven a favor. Ara els joves parlen castellà, anglès, però no veig que tinguin aquesta consciència de quina és la seva llengua: ho són totes.»
Demano a Falgàs exemples del que feien a l’escola: «Sobretot, fer-los parlar: ¿de què serveix que aprenguis verbs i vocabulari a classe si després no ho fas servir amb ningú? Has d’aconseguir que la parlin entre ells, i així encara l’aprendran més. I si un ens deia: “Vull tirar la carta al buzón”, el corregíem: “¿Vols tirar la carta a la bústia? Tira la carta a la bústia i pregunta al teu company si també tirarà la carta a la bústia”. Els facilitàvem molts sinònims; fins i tot, al principi s’evitava la traducció al castellà: ho explicàvem, fèiem gestos. La literatura infantil ens era molt útil: nens de quatre i cinc anys cada mes s’aprenien poemes i contes. Com que els repetíem vint vegades, introduïen un bagatge de frases, d’estructures lingüístiques i lèxic importantíssim. Si posàvem una pel·lícula de Nadal o un documental de biologia, havia de ser en català; si anàvem d’excursió a un museu, abans ens asseguràvem que ens farien la visita en català; si contractàvem tallers de jocs o si muntàvem extraescolars, fossin de música o d’esports, havien de ser en català. Hi havia un programa que es deia “Jugar a bàsquet en català”. A banda, els mestres els dissabtes al matí fèiem cursos d’immersió a Rosa Sensat. Sortíem d’una dictadura i teníem claríssim que, per ensenyar català, l’havíem de conèixer a fons.»
«¿En què va fallar, la immersió? Hi havia esquerdes. Estava pensada per a infantil i cicle inicial, no vam entrar tan a fons amb els de set anys cap amunt. S’hauria d’haver implementat a secundària. I el que la va debilitar també va ser la forma com es va tractar la immigració. Hi va començar a haver certa deixadesa en l’actitud d’acolliment: “Pobrets, parlem-los en castellà, que pateixen molt”. Però pateixen perquè enyoren el seu poble: patiran igual en català que en castellà. A més, aleshores els mestres dominàvem l’altra llengua, el castellà, i això era un avantatge. Ara en una classe tens molts nens que venen amb llengües que no coneixes.» I Falgàs afegeix: «En l’aprenentatge de llengües hi ha el concepte d’interllengua, que és quan a l’inici les dues llengües es barregen. Primer, gramaticalment, després, lèxicament, i després, fonèticament. Com que, en comptes d’aspirar que el parlin molt bé, ens hem conformat amb el “ja ens entenem”, el procés d’interllengua de molts nens ha quedat fossilitzat en un català castellanitzat. Aconseguir l’excel·lència, que és el que hauríem d’oferir-los, demana rigor i temps, i ara l’escola està saturada.»
Torno a parlar amb Júlia Ojeda: «Perquè la immersió pogués existir a Catalunya i, per tant, es fes tot en català, el castellà hauria d’estar extirpat de les aules. La metodologia que s’ha imposat és la de la conjunció: hi ha dues llengües vehiculars, el català i el castellà, que han de conviure —de manera que cap de les dues pot ser exclosa—, però acaba primant la que és majoritària en l’alumnat, el castellà. Un sistema immersiu seria el de la Bressola, que funciona cent per cent en català.»
Excepcions a la Catalunya Nord, al Raval i a Salt
Necessito una mica d’optimisme i el vaig a buscar a llocs on, tenint-ho ben complicat, són referents. Truco a Guillem Nivet, president de la Bressola, la xarxa d’escoles que fa la immersió en català a la Catalunya Nord, on la majoria de nens a casa seva tenen per llengua el francès. Li comento que aquí molts mestres m’han dit que la llengua del pati és el castellà. «¿I saps per què passa? Perquè deixen els nens tirats. Si trec els mestres del pati, t’asseguro que en una jornada parlen en francès. Si al pati dos nens juguen en francès, el mestre, amb un somriure, els pregunta qui està guanyant, i així torna a instaurar el català. A la Bressola mai veuràs mestres fent un cafè en un racó del pati: estan escampats, proposant jocs, preguntant-los què han fet el cap de setmana, i així els nens acaben parlant entre ells en català fins i tot quan no hi ha el mestre.»
Demano a Nivet més exemples pràctics i m’explica que les classes són d’un màxim de vint-i-cinc alumnes d’edats diferents. Quan els més grans acaben la feina, ajuden els petits, i això fa que tinguin més models en català. «No contractem cap mestre que no domini el català, i als que volen enfortir-lo, els oferim cursos.» Els nens fan assemblees: «Escriuen queixes o felicitacions dins una bústia, i cada setmana prenen la paraula davant de tothom.» A banda, els resultats acadèmics són molt bons, cosa que els ha prestigiat i ha fet que famílies no catalanoparlants els vulguin apuntar: «No n’hi ha prou amb el patriotisme, hem d’assegurar l’excel·lència.»
Maria Fortuny, que hi va treballar com a pedagoga, ho subratlla: «No ens hem rendit. El Govern francès hi està en contra i la majoria d’alumnes el primer cop que escolten el català és a l’escola.» I assenyala una de les flaqueses: «Hi ha molts mestres joves acomplexats: “Qui soc jo per obligar-lo?”. Si no estàs segur, a la mínima canviarà al francès. Però, si estàs convençut, el duràs a la teva banda.» Li demano més exemples: «Fem signar un compromís per la llengua als pares, que inclou detalls com que no entrin dient bonjour, sinó bon dia. Tothom el parla: des dels cuiners i les monitores de menjador o dels autocars fins als qui freguen les classes o canvien els bolquers. La clau està a ocupar l’espai sonor tot el dia, de manera que la llengua s’imposa no com una autoritat, sinó de forma natural. I traient complexos: si saps francès i anglès, mira que bé, ara sabràs una llengua més. Tenim un tresor i l’hem de voler compartir amb com més gent millor.»
Nivet afegeix: «Molts mestres del sud que es queixen, quan els preguntes què fan fora de l’aula per mantenir la llengua, diuen que no és cosa seva. Llavors, ¿qui ho farà? Al sud tot es deixa sobre les espatlles dels polítics. Aquí ho tenim clar: l’objectiu és fer que no sigui una llengua enyorada, sinó viva. És un orgull quan en una família que parla en francès creem un nou catalanoparlant. La immersió només és possible si els mestres tenen un compromís pedagògic, de llengua i de militància. Però o ens autoflagel·lem dient que tot està perdut i que la culpa és dels castellans, dels francesos, de les inspeccions que no fan la feina, o bé ens arremanguem. El que fem funciona en un context que és molt pitjor que el que teniu al sud. I, si funciona aquí, funcionarà al sud.»
El Raval
Hi ha escoles que reben cinquanta immigrants l’any: és evident que, si els acullen en castellà, acceleren la desaparició del català. Ara bé, si ho fan en català, passa el contrari: creen més catalanoparlants. Vaig al Raval, a l’escola Vedruna-Àngels, que té tres-cents alumnes de trenta-quatre nacionalitats. Em rep el director, Eduard Riudavets: «El català és innegociable. Has de pensar que és la quarta llengua dels nostres alumnes: parlen panjabi, àrab, filipí, anglès. Estan enganxats a vídeos de TikTok en castellà, i a les botigues mai els atenen en català. Per tant, l’única oportunitat que tenen d’aprendre català és aquí. Si nosaltres no ho fem, ¿qui ho farà per ells? Per això és la llengua de tots els que treballem: dels mestres, dels cuiners, del conserge, de les secretàries, dels monitors del menjador, d’extraescolars. Ara bé, el que no pots evitar és que entre ells parlin en castellà.»
Riudavets diu: «Molts són nascuts aquí, de segones i terceres generacions; per tant, són catalans. Hi ha nens que viuen amb la família sencera dins d’una habitació llogada. Quan aquests nanos anímicament estan bé i veuen que l’escola és casa, és quan aprenen. Hi ha alumnes brillants: un nano romanès, amb un drama greu de captaires, al cap de tres mesos parlava català. Els resultats acadèmics són bons, especialment a l’ESO. Els que arriben van tres o quatre hores al dia a l’aula d’acollida, on se’ls parla en català. Tenim el projecte “El moll de l’os”, amb què defensem la llengua i la cultura: venim d’una escola religiosa i, per tant, han de saber per què se celebra Tots Sants o Setmana Santa. Cada dia a secundària aturem l’escola un quart per llegir en català. A més, tenim una mestra voluntària que ve els divendres a fer classes de català a les famílies.»
Salt
Truco a Eva Rigau, que s’ha jubilat de l’institut de Salt, on n’era directora: «Hi ha un índex d’immigració d’un vuitanta per cent: cada quinze dies s’inscriu un nen nou que tant pot venir del Pakistan com de Rússia. Els anys que he fet de directora, no m’he cansat de repetir-ho als professors: totes les classes han de ser en català, llevat de castellà i anglès.»
Li demano exemples replicables: «Les reunions amb les famílies les feia en català i, si es queixaven perquè no m’entenien, els deia: parlaré a poc a poc i, si cal, després ho repetiré en castellà o en anglès.» ¿I exemples amb els alumnes? «Els delegats de 4t d’ESO em van dir: “Sempre ens feu parlar de quins són els plats típics de Gàmbia, de Rússia, però ¿per què no ens ensenyeu la cultura catalana?”. Ens va petar el cap i vam crear una optativa de tradicions i cultura catalanes: anàvem a veure els diables i els castellers de Salt, unes senyores els ensenyaven les receptes dels bunyols, tortells, panellets, coca. Vam fer un hort i van muntar una parada en què venien cebes i pastanagues al professorat: la llengua s’aprèn millor mentre fan coses que els agraden.»
«I hi ha un tema crucial: se’ls ha de fer parlar molt. Al principi barregen llengües, però ¿i què? Si en una frase dius cinc paraules en castellà, d’aquí a un temps en diràs quatre. El que no podrem pretendre és que tots siguem Pompeus Fabres. No passa res si s’equivoquen: els vas corregint, però no excessivament, perquè, si no, es cohibeixen: l’important és que parlin i parlin i parlin, i se sentin segurs. La clau són els professors de l’aula d’acollida: aquí són del departament de català, això vol dir que no ho fan com una obligació per completar l’horari, sinó perquè els agrada. I, si en un moment de dol en què acabes de deixar el teu país et rep algú que estima la llengua, ja ho tens.»
Rigau afegeix: «I pot semblar que a Girona, a l’Empordà, a la Garrotxa el català el parli tothom, però també notem la pressió del castellà. De fet, tal com està ara l’ensenyament, un nen pot començar I3 i acabar l’ESO sense haver parlat mai en català. Però el Departament fa veure que això no passa. I t’he de dir que, com a directora, a mi cap inspector em va venir a vigilar si parlava en català o no.»
¿L’escola podria salvar la llengua?
Llegeixo les darreres notícies: “El Tribunal Europeu avala el 25 % de castellà en una escola catalana”, “El Suprem prohibeix excloure el castellà de la retolació d’escoles i instituts públics catalans”.
I acabo parlant amb Marta Nadal, que ha sigut professora de català durant trenta anys. «Cuidar la llengua és una decisió política: descuidar-la, també. No hem d’oblidar que tot el que passa a l’escola se circumscriu dins d’un context social: a escala de país, estem assistint a la gairebé dissolució de la llengua catalana. Sí que en alguns centres educatius, per voluntat de les juntes directives, el català es cuida, però és un percentatge petitíssim respecte al general. El Govern escanya el professorat amb l’allau de burocràcia. De manera que els professors que es prenen seriosament la llengua i el coneixement no donen l’abast amb tot. Ara no hi ha ni el valor de l’esforç ni l’admiració pel saber: tots els alumnes passen de curs, tant els que s’esforcen com els que no. Si el Govern vol anar a favor dels professors, hauria de deixar d’ofegar-los amb paperassa i exigir-los el que és important: que dominin la llengua, que no deixin mai d’aprendre, que siguin autèntics referents per als estudiants.»
Penso de nou en les noies de l’inici de l’article, la Laura i la Mar, que a casa seva parlen en català però entre elles hi renuncien. Si l’escola és l’únic lloc on cada cop més nens el poden aprendre, no ens podem permetre que els mestres també hi renunciïn. Hi haurà qui dirà que l’escola no ho pot arreglar tot, i és evident que sola, no: necessita les famílies, el claustre, el Govern, fins i tot els qui no hi tingueu res a veure: els qui treballeu en un bar, en una botiga, en un hospital, on sigui, i parleu en català. Perquè, quan el parles, l’ensenyes (també en el sentit tan bonic de mostrar-lo). Ara bé, si l’escola és el lloc on resulta que tens tots els nens de Catalunya i venen cada dia durant anys, ¿com no n’ha de ser responsable? ¿Com ha de perdre aquesta oportunitat? Entomar-la no és un pes, és un repte preciós.
