La resiliència és l'art de navegar en les torrentades, explica el neuròleg, psiquiatre i psicoanalista Boris Cyrulnik (Bordeus, 1937). Els seus pares, que eren emigrants jueus d'origen rus, van ser deportats als camps de concentració nazis. Referent de la psicologia moderna, Cyrulnik ha dedicat la seva vida a tractar el trauma en infants i adolescents. Al llibre Els aneguets lletjos (que ha estat publicat en català per Eumo en la traducció de Georgina Solà) va desenvolupar el concepte de resiliència, defensant que una infància infeliç no determina la vida, que n'hi ha prou amb un canvi minúscul per transformar un aneguet lleig en cigne.
Tal com diu la psicòloga Leticia Asenjo al pròleg: «Un element central de la resiliència en l'obra de Cyrulnik és l'esperança, entesa com la capacitat d'imaginar un futur millor i no quedar-se ancorat en l'angoixa del present. No implica negar el dolor, sinó integrar-lo dins d'una narrativa més àmplia que inclou la possibilitat de la bondat i del creixement. En últim terme, l'esperança es nodreix d'un vincle segur: quan l'infant o l'adult té algú que el sosté, que li recorda que l'endemà pot ser diferent i que hi ha persones disposades a ajudar-lo.» Us n'oferim 14 fragments.
1. Un trauma ha empès bruscament la persona ferida cap a una direcció on li hauria agradat no anar. Però, ja que ha caigut en un corrent que l’arrossega i se l’endú cap a una cascada de cops, la persona resilient ha de sol·licitar els recursos interns impregnats en la seva memòria, ha de lluitar per no deixar-se arrossegar pel pendent natural dels traumes que el fan anar de trompada en trompada fins al moment que una mà estesa li oferirà un recurs extern, una relació afectiva, una institució social o cultural que li permetrà sortir-se’n.
2. El primer factor de resiliència és conèixer una persona significativa. De vegades, n’hi ha hagut prou amb una: una mestra d’escola que amb una frase ha tornat a donar esperança al nen, un monitor d’esport que li ha fet comprendre que les relacions humanes poden ser fàcils, un capellà que ha transfigurat el patiment en transcendència, un jardiner, un actor, un escriptor, qui sigui, han donat sentit i realitat a la frase: «És possible sortir-se’n». Tot el que ha fet possible reconstruir el lligam social ha permès modificar la imatge que la persona ferida es feia de si mateixa. El díptic «sentir-se malament i ser dolent» es transforma per la relació d’afecte amb un company que fa germinar el desig de sortir-se’n.
3. «Me n’he sortit», se sorprenen els resilients que, després d’una ferida, han reaprès a viure, però aquest pas de l’ombra a la llum, la fugida del soterrani o la sortida de la tomba, exigeix de reaprendre a viure una altra vida.
4. Quan cessa el maltractament, no és el final del problema. Trobar una família d’acollida quan un ha perdut la seva no és sinó el principi de la qüestió: «¿I ara què faré amb això?». No és perquè l’aneguet lleig troba una família cigne que tot queda liquidat. La ferida està inscrita en la seva història, gravada en la memòria, com si l’aneguet pensés: «Calen dos cops per crear un trauma». El primer cop, en el terreny de la realitat, provoca el dolor de la ferida o l’esquinç de l’absència. I el segon, en el terreny de la representació de la realitat, fa néixer el patiment d’haver estat humiliat, abandonat. «¿i ara què faré, amb això? Lamentar-me cada dia, mirar de venjar-me, o aprendre a viure una altra vida, la dels cignes?»
5. Per guarir el primer cop, cal que el meu cos i la meva memòria aconsegueixin fer un lent treball de cicatrització. I per atenuar el patiment del segon cop, cal canviar la idea que em faig del que m’ha passat, cal que aconsegueixi remodelar la representació de la meva desgràcia i la seva posada en escena, sota la vostra mirada.
6. —la denegació: «No us penseu que he patit»; —l’aïllament: «Recordo un esdeveniment sense afectivitat»; —la fugida cap endavant: «Milito sense respir per impedir el retorn de l’angoixa»; —la intel·lectualització: «Com més intento comprendre-ho, més domino l’emoció insuportable»; —i sobretot la creativitat: «Expresso l’indicible gràcies a la marrada de l’obra d’art». Tots aquests mitjans psicològics ens permeten reintegrar-nos al món quan hem estat expulsats de la humanitat.
7. El que l’aneguet lleig trigarà molt de temps a entendre és que la cicatriu no és mai segura. És una bretxa en el desenvolupament de la seva personalitat, un punt feble que sempre pot esquinçar-se a mercè dels cops del destí. Aquesta esquerda obliga l’aneguet a treballar sense parar en la seva interminable metamorfosi. Llavors podrà viure una existència de cigne, bella i, tanmateix, fràgil, perquè mai no podrà oblidar el seu passat d’aneguet lleig. Però, transformat en cigne, podrà pensar-hi de manera suportable. El que significa la resiliència, el fet de sortir-se’n i tornar-se bonic, malgrat tot, no té res a veure amb la invulnerabilitat ni amb l’èxit social.
8. L’arma principal per afrontar l’adversitat és la fantasia. (...) En dibuixar l’horror que he hagut de viure, en escriure la tragèdia que he hagut de patir, en fer que es representi als teatres de la ciutat, transformo un patiment en un esdeveniment bonic. Útil per a la societat. He metamorfosat l’horror i, a partir, d’ara, el que m’habita no és la foscor, sinó la representació social que he sabut transformar en bellesa perquè els altres l’acceptin i n’extreguin una forma de plaer.
9. Cap criatura no és responsable de la mare que té, de la mateixa manera que una mare no és responsable de la seva història.
10. Com més llocs d’acollida existeixin, menys presons i llocs de reclusió hi haurà.
11. Tots els que han estat ferits en la infantesa se sorprenen, d’adults, de la quantitat de mans esteses que van arribar a trobar.
12. D’ençà que un infant parla, el seu món es metamorfosa. A partir d’aquell moment, l’emoció s’alimenta de dues fonts: la sensació desencadenada pel cop que ha rebut i el sentiment provocat per la representació del cop. Això equival a dir que, quan comencem a parlar, el món canvia, i que podem canviar el món parlant.
13. Des dels bombardejos de Londres el 1942, sabem que les reaccions psicològiques dels nens depenen de l’estat psicològic dels adults que els envolten. (...) Quan, durant els bombardejos, els nens estaven envoltats d’adults ansiosos, o quan la inestabilitat del grup, les evacuacions, les fugides, les ferides o les morts impedien l’emergència de tutors de resiliència, una gran proporció d’aquests nens manifestava trastorns que a vegades eren duradors. En canvi, quan estaven envoltats de famílies serenes, cosa que no sempre era fàcil, no manifestaven cap trastorn físic. I, fins i tot, els nens sols en sortien més ben parats quan, lluny dels pares, tenien moments de plaer en pujar a les teulades per assistir al meravellós espectacle de les deflagracions, els incendis i l’ensorrament de les cases. (...) El que calma l’infant o el desassossega és la manera que tenen les figures amb qui té un vincle afectiu de traduir la catàstrofe a través de l’expressió de les emocions.
14. El que conforma un nen és la bombolla afectiva que l’envolta cada dia i el significat que el seu entorn atribueix als esdeveniments.
Els aneguets lletjos
©Boris Cyrulnik
© d’aquesta edició, Eumo Editorial
© de la traducció, Georgina Solà
