Maria Jesús Comellas (Terrassa, 1943) té vuitanta-tres anys i és una de les grans pedagogues de casa nostra. Psicòloga i mestra jubilada, aquesta conversa tindrà com a fonament dos temes: el que l'ha acompanyat tota la vida, l'educació (¿per què ara a l'escola hi ha aquesta dispersió i sensació de no-rumb? ¿què és allò important que hem oblidat?); i el que s'ha trobat amb el pas del temps, la vellesa (¿per què tractem la gent gran com si fossin nens? ¿abans la gent era més forta? ¿som una societat dèbil, que ens autoobservem massa i tot se'ns fa muntanya?).
Aquesta conversa forma part de la secció Parlen les dones.
Feia el cafè en un bar i al costat tenia un senyor que estava trist. Vaig sentir que li deia a la cambrera: "M'he jubilat i no tinc res a fer. Van passant els dies i em sento inútil".
Se li escapa la vida: ¿i ara què faré? Em desperto i a la feina no hi puc tornar, i va entrant en un estat d'ànim baix. I, automàticament, al cap de quatre anys, pot morir, perquè pot tenir malalties endormiscades que se li accelerin.
¿S'apaga perquè sent que ja no té res a fer?
Està demostrat per neuròlegs: si tens activitat mental, l'envelliment s'endarrereix. Si et lleves i dius: "Avui no sortiré de casa perquè em fa mal el genoll", demà et faran mal els dos genolls. Però si dius: "Em dutxo i arreglo el jardí, o quedo amb no sé qui", el dolor desapareix una mica. Les il·lusions minimitzen el dolor.
Un home d'uns cinquanta deia: "D'aquí tants anys em podré jubilar i tindré tot el dia per a mi!" Em va impressionar, vaig pensar: està posposant la vida.
I aquest és el problema: quan la feina que fas no t'agrada ni gota i n'esperes el final com si fos la gran alliberació. Em fa mal veure gent de cinquanta que compten els anys per jubilar-se com si estiguessin a la presó. Perquè quan arribin als seixanta-cinc hi haurà coses que somien fer que no les podran fer perquè l'organisme es desgasta. I èticament no és vàlid: durant els quaranta anys de la jubilació, vols cobrar cada mes una pensió i rebre recursos de l'estat. Però, ¿què dones a canvi?
¿Què proposes?
Ajornaria la jubilació: si tinc prou salut i la meva aportació al lloc de feina és interessant, ¿per què em feu fora? Podria ser una reducció d'horari, o anar-hi puntualment. No estic dient prendre el lloc de treball al jovent, sinó que quan hi hagi una reunió, un projecte, jo, que hi he treballat molts anys, pugui donar el meu punt de vista.
¿Fins quina edat?
Jo en tinc vuitanta-tres i treballo. Reivindico el dret de poder treballar fins que morim. Hi ha gent a qui la feina ens agrada.
Hi haurà qui et dirà: ja he treballat prou.
Sí, però ara vius dels impostos, ¿i qui els paga? els qui treballen. ¿Quant has treballat? ¿quaranta anys? ¿i en vols viure trenta més? Com més gran, més medicaments necessitem i més cops anem al metge. ¿I no fem res? És d'un egocentrisme molt fort. Si me n'aprofito, tinc un dret i una obligació. I no parlo d'explotar la gent gran, sinó que puguin participar fent voluntariats: jo com a mestra jubilada puc explicar què ens funcionava a les escoles, un fuster pot compartir la manera com feia una taula, una colla de paletes poden ajudar a pensar com es pot començar una obra, una pagesa que coneix millor que ningú aquell tros pot explicar què és el que li convé i què no.
A l'antiga Grècia, l'experiència era un valor.
I parlaven del deure de la gent gran de participar en la societat. Això reforça l'autoimatge. Però és que tan bon punt et jubiles, et tracten com si haguessis caducat, com si només poguessis explicar batalletes, com si el que has viscut no valgués.
¿Cobrarien?
Ja hi ha la pensió, si no la tens precària, perquè hi ha qui només cobra 700 euros de viudetat. Podria ser una manera de millorar-la, perquè es poden cobrar fins a 8.000 euros l'any extra.
Estàs enviant un missatge contrari del que rep la gent gran: encara soc vàlida.
Després ens queixem de l'edatisme, però és que el servim en safata. Cada dos per tres em diuen: "¿Vols que t'ho faci?". Per què m'ho han de fer, si en soc capaç.
¿Aquests comentaris acomplexen?
Totalment, et minen: com si fossis una figura de sal, et van desfent. I al final dius: fes-m'ho tot. A les criatures la sobreprotecció no els deixa créixer; a nosaltres, ens enfonsa. T'insisteixen a cuidar-te fins que assumeixes el paper i dius: plego, deixo de fer res.
La meva àvia, que té una cama fotuda, cada dia va a missa. I penso: si no ho fes, faria mesos que no s'aixecaria de la cadira.
I la meva àvia, que va morir amb noranta-set anys, vivia sola, tenia flebitis amb unes sangonades al llit i ella mateixa es curava la cama. I li deies: "¿Vols que t'ajudi?" i et deia: "No". Presentant el llibre Soc gran i encara puc, em deien: "És que en principi no compten que ho puguis fer". Si està plovent, t'alerten: "No surtis que pots relliscar": ja porto sabates. "No, que et mullaràs": ja porto paraigua. Ens tracten com si fóssim petits i tontos. Vas pel carrer i veus un adult amb un senyor gran i no saps si li està parlant a una criatura o a un gos.
¿A les residències també passa, que els tracten com a petits?
Encara més: així que hi entren, els posen el pitet i els bolquers. A les de pagament potser no tant.
¿I com mantens la teva dignitat?
Cau en picat. "Et posem el pitet per si et cau una taca de tomàquet". I si no caminen donen per fet que tampoc saben raonar, quan pots anar amb cadira de rodes i tenir el cap clar. Tindrem un problema que ja treu el nas: els qui venen de fora i treballen també envelleixen i tenen dret a la residència. I, de la mateixa manera que ens diuen que els nens immigrants dificulten el rendiment dels nostres nens, aviat diran que els immigrants vells ens prenen el lloc a les residències.
A Instagram em va sortir el vídeo d'una dona que feia bufar les espelmes al seu pare: "Va, treu aire!" Si ens imaginéssim que aquell home som nosaltres, veuríem més clar com de denigrant és.
Hi ha gent que em diu "És que tu ets jove". ¿Perdona? No m'insultis. Hi ha un recel a entrar a la vellesa: si tens vuitanta anys i bona salut, representa que ets jove. A veure, ¿oi que cobro la pensió? Doncs soc gran.
No volem fer-nos grans però tots tenim la fantasia d'arribar als cent anys.
És la contradicció dels últims temps: vull tenir cent anys però vull seguir sent jove. Sempre els dic: si ets jove, torna la pensió, i si la vols cobrar, deixa de molestar. Perquè si vius la vellesa com un problema és que no has entès res: és una sort, no t'has quedat pel camí. "Però és que és decadent". ¿Perdona? és una etapa de la vida. Però passa el mateix amb els joves: als divuit anys no ets un adolescent, ets un adult, pots anar a la presó.
També corre el missatge que tenir fils no és recomanable perquè crea tanta ansietat. ¿El que abans era normal ara és un problema?
I si no tenen fills, no hi haurà criatures. Però els immigrants no s'ho plantegen tant, i ja tornem a tenir els discursos racistes. Si tenir fills ara genera tanta ansietat és perquè ens hem cregut que els hem d'acompanyar a l'escola fins als setze anys, que hem d'anar a renyar els professors de la universitat perquè els han suspès, o que hem de dormir amb ells fins que en tenen divuit (i no és broma, una família m'ho va dir). A la Diputació em va demanar de fer una escola de pares i mares perquè, pobra gent, ho tenen tan complicat. I vaig dir: això és un insult.
¿Tot se'ns fa bola?
Sí. Tinc vuitanta-tres anys i aquest mes he fet un munt de xerrades i activitats. La meva neta em va dir: "Estàs estressada". Li vaig dir: "No, estic il·lusionada". Hem reduït el vocabulari: ara tothom està deprimit. Quan em diuen: "És que ara tot és molt difícil", els dic: "La postguerra era fàcil, no hi havia rentadores, aigua calenta, banyeres, calefacció..." ¿Per què ara tot és tan difícil? Perquè volem que tot vagi tan bé que, a la mínima que no hi va, és un drama. Jo no tinc temps de deprimir-me, i això no vol dir que no m'hagin passat de grosses, però ens hem de llevar i hem de continuar.
¿Hem fet una societat dèbil?
Absolutament, amb una pell molt fina i amb un mal ús del vocabulari. Hi ha hagut gent que ha acabat psicologia i ha muntat un xiringuito: com gestionar les emocions, com afavorir que perdin la ràbia o la tristesa. Tenim la sensibilitat tan a flor de pell que qualsevol mirada ja ens angoixa, ens deprimeix. El que és segur és que tenir criatures és un desgast econòmic, perquè necessiten sabates i el peu els creix cada tres mesos. Però també donen una gran alegria, és una experiència maquíssima.
¿Quin problema té ara l'escola?
La falta de lideratge de l'administració. Tot són canvis: ara farem provem això, ara innovem. ¿Perdona? Fem les coses bàsiques.
¿Hem perdut el nord?
Totalment, amb tants projectes i invents hem oblidat el que és fonamental. No ens podem permetre que un nen estigui nou anys a l'escola i surti als dotze sense entendre el que llegeix. Són incapaços de fer mitja pàgina d'escriure.
Això anys enrere no era així, ¿oi? ¿Com ho fèieu?
Amb la renovació pedagògica vam creure que no havíem d'ensenyar a llegir i escriure fins als sis anys. L'oralitat és el que es feia de llengua a infantil: els explicàvem contes, els els fèiem parlar molt, i així els anàvem enriquint el vocabulari i ajudant-los a trobar maneres d'explicar-se. I molts nens volien llegir fins i tot abans, i els deixàvem, però l'entrada a la lectura i escriptura no era una cursa. Estava prevista als sis anys, i als sis al desembre tots llegien, i sense cap trauma, perquè ja tenien la maduresa. I als set escrivien mitja pàgina i no de qualsevol manera, sinó polida. I aquí entrava el text lliure de Freinet: escrivien mitja pàgina, ja fos inventant-se un conte o explicant el que els havia passat, i a partir del text, els ensenyàvem gramàtica: "Aquesta paraula aniria més bé aquí, ¿això de quina altra manera ho podries dir?". Però sense teoritzar-ho: que els agradés escriure, que ho compartissin; i a l'estiu s'escrivien postals entre ells. Gràcies a l'oralitat, tenien una base extraordinària i tenien ganes de llegir en el moment en què no era dolorós aprendre'n.
¿Ara és dolorós?
Sí, perquè en comptes d'assegurar els fonaments, hi ha una dispersió. A la classe, amb tanta pantalla, cada cop es parla menys i, alhora, s'exigeix als nens que aprenguin a llegir molt aviat, sense tenir la base que et deia, i llavors se senten fracassats. Cal que els mestres siguin models, que llegeixin en veu alta: les comes, els punts, les admiracions, que els facin preguntes. Perquè si no, després llegeixen un problema de matemàtiques i no l'entenen. Però he anat a escoles i quan veus el merder que tenen, que han de fer un projecte, lligar assignatures, penso: ¿vols dir que no valdria més la pena llegir un llibre i llegir-lo bé?
¿Hi ha una certa confusió? Hi ha qui creu que replicar Montessori és deixar que els nens facin el que els vingui de gust.
Aquest és el problema: si no els guiem, ¿quin paper tenim, els mestres? "A l'escola bressol ja aprendran a jugar sols": no, nosaltres els hem d'ensenyar a esperar el torn, a guanyar, a perdre. ¿Com vols que vinguin de casa sabent jugar, si allà estan sols o amb un germà i a l'escola tenen vint-i-cinc companys? De Montessori hem agafat el que ens convenia i ho hem distorsionat. Però al mateix temps, ara l'alumnat de magisteri no sap qui és Ferrer i Guàrdia, Freinet, perquè la formació que reben no és pedagògica, és estratègica: "Ensenyarem a sumar d'una altra manera".
¿Què li hem d'exigir a l'escola?
El que és fonamental: llegir, escriure i entendre. Però si els dius: "Fes-los fer una redacció de dos pàgines", et diuen: "No, ha de ser de quatre línies, perquè no es concentren tant". I a sisè els examinem de competències, que les preguntes són de lectura bàsica, i no les entenen. ¿Com és que si han anat a escola des dels tres, als dotze encara fan això? Aquí hi ha un problema seriós.
¿Qui n'és responsable?
Les universitats de magisteri també s'hi han afegit: tot són metodologies i innovacions. Però també hi ha hagut una certa dimissió del professorat: estan tan atabalats i se'ls exigeixen tants papers que segueixen la inèrcia. No entenc com no són més rebels i diuen: prou, nosaltres sabem què hem de fer, no ens maregeu més. I és veritat que les criatures venen intoxicades de tanta pantalla, però abans hi havia el franquisme, i tampoc era fàcil, ¿eh? A cada època l'escola s'ha d'enfrontar a uns problemes diferents.
¿Què en diries de la Fundació Bofill, de Rosa Sensat?
La Fundació Bofill és la que cura el món, fan feina per a un sector, no per a tothom, no s'enfanguen. I Rosa Sensat protegeix el professorat i fa callar. ¿Per què no sortim al carrer com vam sortir per la renovació pedagògica?
¿Què dirien les pancartes?
Menys burocràcia i menys innovació. Que els nostres nens sàpiguen llegir i escriure.
Un altre tema: les etiquetes. Tinc la sensació que tots els nens tenen tares.
I la més grossa és l'autisme i l'Asperger. Tots som hiperactius, tots tenim TDH. Molta gent m'hauria dit que jo tenia TDH: activitat, sí que n'he fet; ara bé, dèficit d'atenció em sembla que no.
¿I per què etiquetem tots els nens?
Per seguir-los sobreprotegint: així els cuidem més i ens angoixem més. També hi ha professionals a qui els interessa que passi això. A l'escola havíem de fer una activitat i una nena em va dir: "És que jo soc TDH". I li vaig dir: "Ara evitarem que tinguis dos problemes: un, no fer la feina, i l'altre, el TDH. Per tant, seu i treballa".
¿L'etiqueta pot servir de protecció per no fer res? Com que no puc, ja no m'hi esforço.
I la família al darrere: no el forcis perquè és Asperger. Se sobrediagnostiquen els nens: i això ja comença a l'escola bressol. Si els pares en lloc d'estar tot el dia amb el mòbil, parlessin més amb els nens, molts d'aquests problemes no existirien. Però és que hi ha mestres de bressol que tampoc expliquen contes ni parlen amb la canalla.
¿Aquesta incomunicació dels nens és el que fa que estiguin neguitosos?
Esclar, si ara fins i tot aprenen a parlar més tard. Una mestra em deia: "No li he canviat el bolquer perquè la mare m'ha dit que només ho podia fer si el nen volia". I li deia: "És que va cagat". I ella: "¿Però el nen què diu? No el toquis si no ho vol." I la mestra em va dir: "Jo amb els nens hi parlo quan els canvio". Però si és quan estan més fràgils! I li vaig dir: "¿Els ensenyes a jugar?" I deia: "No, ja juguen entre ells". Després es fa bullying i no sabem d'on ve. Els hem ensenyat a conviure: ara espera't, que li toca a ell. Si no el frustres, el traumatitzaràs per falta de frustració. La frustració és una vacuna. "És que s'enfadarà!", ja se li passarà. Però si no, aquest nen a qui no li pots ni canviar els bolquers si no et dona permís, creixerà sobredimensionat i tots els adults tremolaran davant seu. Avui dia, no hi ha seguretat, no hi ha adultesa. Sovint els nens adquireixen una capacitat de portar problemes per falta d'autoritat. ¿Per què fa por l'autoritat? Si et poso un límit i no et deixo passar en vermell no és que no t'estimi, és que t'estimo més. És important dir-los: això ara no toca. Però mentrestant, deixem que canviïn de sexe als deu o que es facin cirurgia estètica als catorze.
Parles de la gent gran que es veu obligada a fer d'avis.
Hi ha avis esclaus, que tenen els nens de vuit del matí a vuit del vespre, i els avis culpables, que si diuen que no poden cuidar el net senten un sentiment de culpabilitat immens. Una dona em deia: "La meva filla de quaranta-nou anys ha volgut ser mare". Però no ha demanat si la podria ajudar, l'hi ha anunciat: compto amb tu. I ella, que s'ha jubilat i té molts plans, no gosa dir-li que no. Dic: "Ara tens seixanta-cinc anys, ¿saps que quan el nen tindrà deu anys ja no et necessitarà tant perquè anirà sol? Tu tindràs setanta-cinc anys, no seràs la mateixa: ¿què hauràs deixat de fer aquests deu anys? Les amigues, els clubs de lectura, el teatre". Hi ha qui em diu: "És que els meus fills ho tenen molt difícil." ¿I tu no? ¿Tu comptaves amb els teus pares?
¿Reivindicaries el dret a no fer d'avi?
Sí. Si vols un dia a la setmana, d'acord, però tinc una vida. El problema és que es dona per fet que els avis tenen tots els dies del món. Però no es té present que es cansen més, que els fa mal els genolls, que potser justament ara que s'han jubilat volen estar tranquils.
Parles molt d'Edgar Morin, que té 104 anys. Diu que té totes les edats dins seu: "Conservo la curiositat de la infància, les aspiracions de l'adolescència, les responsabilitats de l'adult, i, ja d'avi, miro d'alimentar-me de les edats que he travessat".
A la vida vas fent metamorfosis, com una papallona, i vas afegint l'experiència. Una persona gran és algú que diu: per aquí ja hi he passat. L'altre dia vaig dir al jardiner: "Has podat massa aquest arbre", i em va dir: "Espera't, farà el seu camí i renaixerà".
Hi ha qui, igual que està pendent del dia que es jubilarà, està pendent del dia que morirà. I potser viurà quinze anys més i se'ls hauran passat esperant la mort.
Jo dic: ja vindrà quan vulgui, i intentaré rebre-la. Però em preocupa més la vida. La mort no cal anticipar-la. ¿On aniré a parar? Ja m'ho trobaré. Avui sabia que venia aquí amb tu, i per demà tinc un altre pla.
Soc gran i encara puc
© Maria Jesús Comellas
© Octaedro edicions
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
 |  |
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
