Aquests 2025, la Mutare Plenària, la jornada de reflexió que cada any organitza la Fundació Carulla, es va destinar a un dels temes que provoca més cangueli i atracció entre la gent de la cultura: la Intel·ligència Artificial. Ens va quedar clar que el que tenim entre mans és una eina que gestiona dades. Dit així, no fa tanta basarda. Ara bé, quan al llarg de la cita matinal a la Nau Bostik es va aprofundir una mica, ja es va veure que la IA genera decisions i no assumeix responsabilitats, és a dir, té poder sense conseqüències. Això ja és més fotut!
Als humans se'ns ha girat feina i ens toca convertir “l'ètica en dades” per poder insuflar a l'artifici una mica de pietat i sentit de la justícia. Es veu que fa quinze anys que s'hi barallen. Ens ho va explicar, Idoia Salazar, presidenta de l'observatori OdiseIA (bon nom). I, per fer d'advocada de la pobra IA, ens va dir que no li havíem de tenir en compte les al·lucinacions (així en diuen, de les patinades que fa la màquina) perquè no hem d'oblidar que rere de tot plegat hi ha humans.
Una advocada, des del públic, va alçar el dit, després de la seva exposició: ¿I els drets d'autor? ¿I la sostenibilitat? ¿I la regressió cognitiva? Es veu que encara són preguntes precipitades. Els humans tenim la punyetera mania de fabricar coses, utilitzar-les, deixar víctimes pel camí i, molt més endavant, regular-les. Estem encara en la fase de desenvolupament exponencial, ens va advertir Salazar: no ens podem imaginar les meravelles que presenciarem, lidiarem fins i tot amb els sentiments. Malament rai, si no sabem qui controla tot això. No seran els qui es van fer la foto amb el Trump, ¿oi? ¿No podríem frenar i pensar una micona? No, es veu que no es pot. ¿Segur?
Com sempre que hi ha un nou invent, la clau és aprendre a fer-lo servir. Hi ha qui l'acull sense por i en treu profit obviant-ne els perills i hi ha qui s'hi resisteix amb militància ludista. Entremig, fem la viu-viu. Ens diem que només la utilitzarem per guanyar temps i dedicar-lo a tasques que ens omplen més. Després li donem les gràcies perquè fàcilment oblidem que tractem amb una gestora de dades sense cos. És així com li hauríem de dir, GDSC, i no pas Intel·ligència, que és una paraula que ens hauríem hagut de reservar per als humans. Quina baixada de pantalons!
Salazar va posar un exemple en positiu: en un procés de selecció de personal, la IA ens pot ajudar a ser més objectius perquè no té prejudicis, però sempre hi ha d'haver un humà en el final del procés. Sí, però tot això diguem-ho als treballadors de Duolingo que s'han quedat sense feina, als milers d'il·lustradors als qui no s'encarregarà cap cartell, a la gent del doblatge de qui s'han utilitzat les veus sense permís i ja no cobraran pels seus serveis, als qui ja no han superat la primera fase del procés de selecció i no saben perquè, a l'angoixa de dialogar amb una màquina per accedir a l'administració, “Disculpi, no l'he entès”, i tu que li dictes el DNI per enèsima vegada, “Disculpi, no l'he entès”, i tu que crides “Agent” (un dia em van dir que s'havia de fer això quan volies parlar amb una persona), “Disculpi, no l'he entès”, i tu que esclates en un contundent, Ves a fer punyetes!, “Disculpi, no l'he entès”. Sempre tenen l'última paraula.
Ens hem de consolar amb allò de què es crearan nous llocs de treball inesperats. Per exemple, caldrà un exèrcit de docents, literats, artistes, filòsofs per formar societats amb sentit crític. Salazar alerta que és fonamental potenciar aquest sentit per viure en el món que ens caurà a sobre perquè els mecanismes de manipulació seran molt potents. Doncs, som-hi, a empescar-se maneres de no deixar-se manipular. Calla, ¿no serà que ja estan inventades i que és, exponencialment, que s'estan eliminant?
