Benvolguda senyoreta,
som-hi, la convido a córrer amb mi.
No s'avergonyeixi massa,
que jo ja li mostraré el camí.
Per què es fa la despistada?
Ja sé que ho ha fet un munt de cops.
Però una cosa està ben clara,
que el d'avui serà el millor de tots.
I no m'avanci encara
que vull veure-li la cara
mentre correm junts pels camps verds, de maig.
Tot serà més fantàstic
si em trec el xandall de plàstic.
Sóc natural, tinc un toc especial,
i quan corro faig un crit animal.
Benvolguda senyoreta...
I és que som molt responsables:
sempre s'ha de fer un escalfament.
Vint flexions de panxa a terra,
diuen que és idoni per a la ment.
Seguirem la nostra festa
fent un exercici abdominal;
i ho farem amb molta cura
que si no podríem prendre mal.
I com m'agrada viure
assaborint el seu somriure.
No hi ha res més dolç que els seus ulls verds, brillants.
I em perdo entre els seus llavis.
–Ai Arnau, no te'ls acabis!
Sóc natural, tinc un toc especial,
i quan corro faig un crit animal.
Benvolguda senyoreta...
I si fem una carrera,
no farem la marxa enrere
–no, no, no, això si que no, no, no.
No insisteixi en ser primera,
que això desespera.
A la meta tots dos junts!
Tots dos junts!
I no m'avanci encara...
Benvolguda senyoreta...
