Un concert que exhaureix entrades en un estadi de tres mil places i una instal·lació especial de guàrdies de seguretat a la sortida que s’asseguren que les masses de fans amb pantalons de campana entrin per tandes al metro i al tramvia. Podria semblar excepcional, però el fenomen porta repetint-se a Londres set cops per setmana des del 26 de maig de l’any passat. I cada nit pel mateix concert d’ABBA, el grup dels anys setanta integrat per artistes que ara ronden els setanta llargs.
Però els que pugen cada nit a l’escenari de l’expressament construïda ABBA Arena per protagonitzar la gira “ABBA Voyage” no són l’Agnetha, el Björn, el Benny i l’Anni-Frid sinó els seus ABBAtars: reconstruccions virtuals en tres dimensions de quan en tenien vint i pocs. Estan animats a partir de gravacions amb captura de moviments dels integrants del grup, que es va passar cinc setmanes fent concerts davant d’un exèrcit de cent seixanta càmeres, en combinació amb les de ballarins que en van imitar els passos en cossos joves. I havent descartat hologrames, projeccions i fantasmes de Pepper, els productors es van acabar decantant per posar-los davant del públic amb una tècnica decebedorament més simple però que els permet crear un efecte molt més màgic: una pantalla de seixanta-cinc milions de píxels. Per què perdre qualitat d’imatge en benefici d’una tercera dimensió que el públic de qualsevol concert del món tampoc aprecia igualment? Set músics i tres coristes de carn i ossos acompanyen els ABBAtars des de la meitat real de l’escenari, i costa distingir les persones de veritat de les de mentida. El mèrit és d’un cúmul d’empreses de primeríssim nivell en efectes especials i animació, que hi han estat treballant durant cinc anys.
Durant bona part de l’hora i mitja que dura d’espectacle, les còpies virtuals dels artistes suecs demostren que poden donar al públic tot el que aquest podria trobar en qualsevol altre concert: cantants de mida humana reproduïts en pantalles gegants a tots dos costats de l’escenari; discursos de cada membre del grup nostàlgics i reivindicatius que arrenquen riures i alguna llàgrima; i una mínima interacció amb el públic composta de pauses i reaccions facials als crits i aplaudiments. Però durant la resta del xou, els ABBAtars aprofiten que són virtuals per fer el que ningú més pot: créixer fins a ocupar tot l’escenari, canviar de vestits i decorats en un instant i donar peu a un nou vídeoclip animat o a una gravació de quan van guanyar Eurovisió. Tot plegat acompanyats d’una munió de focus, làsers, tires de LEDs i miralls penjats del sostre que existeix dins i fora de la pantalla, i que gràcies a una coordinació perfecta crea l’efecte que tots dos mons són un de sol. La il·lusió òptica està ben aconseguida i ven entrades, però un cop passats els primers minuts l’atenció de la nit es dirigeix cap al que sempre ha caracteritzat aquest grup: la festa.
Mentre va estar en actiu, ABBA va saber trencar la tendència dels guanyadors d’Eurovisió que desapareixen ràpidament del panorama i tirar endavant malgrat els divorcis de les dues parelles que el conformaven. Però el seu èxit durant aquells deu anys, i els deu següents, va ser relatiu. Tot va canviar durant els noranta, amb l’arribada de versions de grups nous, l’apropiació de la seva música per part d’un moviment LGBTQ+ en creixement, l’adaptació dels seus èxits en un musical que porta vint-i-tres anys al West End i s’ha estrenat a cinquanta països i la conseqüent versió cinematogràfica Mamma Mia!, que fa pocs anys va estrenar sequel·la (Mamma Mia! Here we go again) i un nou espectacle a l’O2 Arena (Mamma Mia! The Party). Els han ajudat la sort, el geni musical del Benny, les lletres del Björn i l’harmonització de les veus de l’Agnetha i l’Anni-Frid, però sobretot saber jugar les seves cartes. Mentre les dones del grup s’apartaven de la vida pública, els homes s’han passat els darrers quaranta anys repensant i promocionant formats que els permetessin convertir uns quants èxits dels anys setanta i vuitanta en himnes de diverses generacions de presència obligatòria a qualsevol discoteca i que els suposen, a tots quatre, una màquina de fer diners.
El seu últim invent, que ha arribat després de la reunió del grup i la inesperada publicació d’un nou àlbum, ha costat cent setanta-cinc milions de dòlars. Tenien assegurada la venda d’entrades a la seva base de seguidors més fidels (als quals ja havien cobrat la quota del club de fans oficial, l’entrada del museu en gira i els preus abusius de cada peça de marxandatge que venen botigues oficials dins i fora de l’estadi). Però el concert s’ha guanyat l’atenció d’una audiència que aviat es comptarà en milions i ja inclou una nova generació per a la qual ABBA no evocarà Eurovisió o Mamma Mia, sinó ABBA Voyage. No era gens evident que la despesa sortiria a compte i que el públic estaria disposat a pagar preus de concert en directe per mirar una pantalla que repeteix els mateixos números cada nit (fins al punt que ha d’estar prohibidíssim fer fotos o vídeos de l’espectacle). I a ningú li ha sorprès que fos ABBA qui s’arrisqués a obrir aquest mercat. Però ara que ja ho han fet, i amb tant èxit, la pregunta és la que es fan tots els assistents de tornada a casa: qui seran els següents?
3
