Moustaki, el metec lliure

La meva solitud. El temps de viure. Georges Moustaki va néixer a Alexandria el 3 de maig de 1934 i va morir a Niça el 23 de maig de 2013. Amb arrels jueves i àrabs, amb la mare que parlava italià i amb una guitarra amb què formava part de la cançó francesa, Moustaki és el retrat del qui no es va cansar de buscar la llibertat. Recordem una persona oberta al món escoltant com canta Le métèque en francès, i com Marina Rossell la interpreta en català.

Avec ma gueule de métèque,
de juif errant, de pâtre grec,
et mes cheveux aux quatre vents,
avec mes yeux tout délavés,
qui me donnent un air de rêver,
moi qui ne rêve plus souvent,
avec mes mains de maraudeur
de musicien et de rôdeur,
qui ont pillé tant de jardins,
avec ma bouche qui a bu
qui a embrassé et mordu,
sans jamais assouvir sa faim.

Avec ma gueule de métèque
de juif errant, de pâtre grec
de voleur et de vagabond,
avec ma peau qui s’est frottée
au soleil de tous les étés
et tout ce qui portait jupon,
avec mon cœur qui a su faire
souffrir autant qu’il a souffert
sans pour cela faire d’histoires,
avec mon âme qui n’a plus
la moindre chance de salut
pour éviter le purgatoire.

Avec ma gueule de métèque,
de juif errant, de pâtre grec
et mes cheveux aux quatre vents,
je viendrai ma douce captive
mon âme sœur, ma source vive,
je viendrai boire tes vingt ans,
et je serai prince de sang
rêveur ou bien adolescent
comme il te plaira de choisir,
et nous ferons de chaque jour
toute une éternité d’amour
que nous vivrons à en mourir.

Et nous ferons de chaque jour
toute une éternité d’amour
que nous vivrons à en mourir.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquest mirar tan indecís,
ara amargant, ara endolcit,
de dies bons i de mal temps,
potser faig pinta d’haver estat
lladre de fruites i de blats,
de camps que acaricia el sol,
però és que m’hi ajec i hi faig l’amor
com hi he jugat i m’hi he perdut,
sense mai perdre-m’hi del tot.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
i aquests meus ulls descolorits,
verdosos, blaus, mig enfosquits,
em faig mirall de tots aquells
amb qui he sofert, amb qui he gaudit,
perquè el meu cor no s’ha rendit
ni penedit d’anar més lluny,
d’on algú diu que ens aturem
si no volem anar a l’infern,
cosa que mai no m’he cregut.

Amb aquest aire de metec,
jueu errant, pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents,
vinc a trobar-te i a sentir
com és d’immens aquest camí
que encara tornaria a fer;
camí de totes les olors
del gessamí dels meus records
d’Alexandria i d’Istanbul;
i com voldria perdre-m’hi
i enamorar-m’hi com ahir
ans que se m’acluquin els ulls.

I com voldria perdre-m’hi
i enamorar-m’hi com ahir
ans que se m’acluquin els ulls.

(Adaptació de la lletra feta per Josep Tero)
 

Foto: James, Claude