Foto: Catorze
“Som molt de les pomes, nosaltres”. Ho diu Lluís Gavaldà des de l’escenari de la plaça del Castell, a la Bisbal, en el marc de l’Ítaca. Aquest festival empordanès reivindica la cultura com a dret bàsic, i esquiva l’abusiu 21% d’IVA venent pomes en lloc d’entrades. Una idea iniciada el 2012 pel teatre de Bescanó, que va vendre pastanagues amb una entrada de regal incorporada. El 4% d’IVA aplicat a fruites i verdures és molt més assumible que la brutalitat del 21% amb què castiguen la cultura.
El concert comença amb mitja hora de retard perquè els de Constantí han trobat la mateixa caravana que jo, i ells venien de més lluny. Estar aturat a l’autopista fa ràbia fins que arribes a l’accident que ha provocat l’embús i entens que el cotxe destrossat podria ser el teu i el de dins podries ser tu.
Avui, a més de pomes, hi ha cirereta: per primer i únic cop en aquesta gira nostàlgica en què abunden les cançons antigues, tornen Les Llufes, és a dir, les coristes Annabel Gavaldà (germana d’en Lluís) i Luciana Carvelaro, que van acompanyar Els Pets fins al 2004. Les noies continuen en plena forma, com si fos ahir. “Fa trenta anys que ens arrosseguem pels escenaris”, recorda el líder de la banda, per si n’havíem perdut el compte. “Avi!”, li diu sa germana. “Annabel, a la mama vas”, respon ell.
D’avis, n’hi ha pocs: estic rodejada de gent jove. Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres tenen fans que podrien ser els seus fills i que se’n saben totes les cançons. Els espectadors han crescut amb ells en més d’un sentit: en edat, els que els segueixen des de sempre, i en quantitat, perquè s’hi han anat afegint noves generacions.
El grup ha evolucionat, però hi ha dues constants que s’agraeixen: es presenten amb el crit “som Els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir” i acaben amb el Bon dia. Les sorpreses de la nit, a part del bon rotllo de Les Llufes, són la presència d’una espontània a l’escenari, la Gemma, i la cançó fora de programa –Vine a la festa– que accedeixen a tocar.
És un concert dels de suar la samarreta, fins que en Gavaldà ens convida a treure’ns-la per cantar Jo vull ser rei (i després passa el que passa: fa un any, a l’Acampada Jove, en Lluís va tornar les samarretes que li havien llançat més una de propina, la seva, i encara la busca). No li faig cas perquè porto un vestit que, diguem-ho tot, en cap cas pot competir amb la seva elegància de traje i camisa de coll llarg.
Sí, som el que estimem. I el que pensem i el que llegim i el que cantem i el que recordem. Som, també, les fruites que ens fotem contra lleis injustes.
