La música és plena d’altra música. Sempre. D’una tradició, d’una herència, conscient o involuntària. De vegades, però, una música nova es fa sobre, amb o a partir de peces musicals ja existents i concretes. La música popular contemporània –pop, rock, rap o el que sigui– ha fet servir sovint elements del que anomenem música clàssica per crear noves cançons. Les estrelles són els samples, literalment mostres, fragments de música que s’extreuen del seu continent original per reutilitzar-los en creacions noves. Hi poden ser protagonistes o només petits detalls, però la clàssica treu el cap en un munt de cançons pop. Aquesta reutilització, a més de samplejant, també es fa amb interpolacions, regravant melodies o fragments ja existents per canviar-ne, per exemple, la lletra o els instruments.

Escoltar música i saber d’on surten les coses són dues de les meves obsessions. Per això m’he dedicat a buscar, remenar i identificar fragments d’obres de Txaikovski, Bach o Ravel que he trobat en cançons d’artistes contemporanis com Lady Gaga, Mishima o els Beastie Boys. La tria –n’hi ha molts més– és personal i també ho són les explicacions breus (de vegades no tan breus) de cada cas. Hi ha una mica d’història, alguna anècdota, una mica de teoria musical (molt poca, de veritat) i els vídeos preparats per escoltar els fragments concrets. Però, sobretot, el que hi ha és música, una de les millors coses que ens hem inventat els humans.


1. Un bolero per a un món estrany.
Rufus Wainwright, “Oh What a World” (Want One, 2003)
Maurice Ravel, “Boléro”, 1928.

Rufus Wainwright la va escriure en un tren que anava de París a Londres. Acabava la gira del seu disc anterior, Poses, i cansat i endormiscat es mirava el món amb estranyesa. “Oh, quin món van donar-me els pares / Sempre viatjant però mai enamorat”. No li vull pas fer un lleig a en Rufus, però el famós de la cançó, aquí, no és ell. És un tema repetit fins a l’obsessió, contestat per un conratema que no fa més que alimentar-lo. Una vegada, i una altra canviant d’instruments, i una altra afegint noves veus, i una altra, cada cop més fort, més obstinat. El “Boléro” de Maurice Ravel ha arribat a unes quotes de popularitat estratosfèriques per ser, en el seu moment, una obra bastant experimental i, segons el mateix autor, una composició “buida de música”. El compositor va dedicar la seva obra més cèlebre a la ballarina i socialité Ida Rubinstein que, vestida de flamenca, va estrenar-la (i causar cert escàndol per la sensualitat dels seus moviments) a l’Òpera de París.

“Elboléroderavel”, dit així, tot seguit, va ser la peça de música orquestral que va arribar a vendre més discos quan va servir de banda sonora a “10, la dona perfecta”, de Blake Edwards i, per una idea relacionada amb la durada, el tempo i el crescendo incessant que s’explica a la pel·lícula, sospito que ho va ser també d’uns quants coits domèstics durant els anys vuitanta.


2. Segle XVI, ballem?
Mishima, “S’haurà de fer de nit” (Ara i res, 2017).
Gabriel Fauré, “Pavana en fa sostingut menor, op. 50”, 1887.

El 2017 va ser un bon any per als Mishima. El seu vuitè disc d’estudi, Ara i res, va ser un èxit entre el públic i la crítica, els va donar premis i aparicions al top10 dels balanços musicals de l’any. Però més enllà de “Qui més estima”, que en va ser el single bandera, el disc amaga un secret. Un regalet amb nom de dansa especialment de moda a la cort espanyola del segle XVI. En algun moment de la gravació de “S’haurà de fer de nit” es va fer present l’esperit de Gabriel Fauré, un dels compositors francesos més importants del XIX, que va agafar les regnes del baix i la guitarra i, després del pont, en un interludi instrumental, els va fer reproduir la melodia de la seva coneguda Pavana. El mateix Fauré en va fer diverses versions, per a piano, per a orquestra o sumant un cor a totes dues per cantar un text del comte Robert de Montesquiou, el seu cosí, però segur que no es va arribar a imaginar mai que una composició seva trauria el cap discretament en un disc pop del segle XXI.


3. El Rei del rock en una góndola.
Elvis Presley, “Tonight Is So Right for Love” (G.I. Blues, 1960).
Jacques Offenbach, “Belle nuit, ô nuit d’amour”, coneguda com a “Barcarola”, de l’òpera Els contes de Hoffmann, 1880.

La imatge: passejos romàntics pels canals amb banda sonora perpetrada per un personatge amb samarreta de ratlles. Una barcarola és la cançoneta que típicament acompanya el remar dels gondolers venecians. De barcaioli (barquers), barcaiola i el dialectal (i ara universal) barcarola. Així de senzill. Les barcaroles, fora d’aquest context, van tenir el seu moment estel·lar a la música clàssica gràcies a les òperes i a compositors com Paisiello, Verdi i Offenbach, que en van aprofitar l’estructura senzilla i relaxada com a contenidor perfecte per a les àries més sentimentals dels seus cantants. Una de les barcaroles més conegudes és la de l’òpera Els contes de Hoffmann, que va compondre Jacques Offenbach, un dels principals cervells darrere l’òpereta i els inicis de la comèdia musical.

Els mateixos ingredients –una barcarola, un paio cantant a l’amor i una comèdia musical– van coincidir vuitanta anys més tard. Elvis Presley, “El Rei del rock”, va ser també, en algunes ocasions, el rei de les taquilles de cinema. Les crítiques que va rebre com a actor el van deixar de baronet, com a molt, però era una estrella i les pel·lícules que protagonitzava omplien les sales de fans. A G.I. Blues, que es va estrenar el 1960, el protagonista era un soldat en missió a Alemanya que, a més de servir patriòticament al seu país, cantava. La gràcia de les comèdies musicals de l’època era vendre els discos de les seves bandes sonores i aquí torna a flotar la barcarola d’Els contes de Hoffmann. “Tonight is so right for love” és, exactament, la melodia d’Offenbach passada pel filtre del rock and roll i amb una lletra pensada per fondre el cor glaçat de la noia de la pel·lícula i, també, els de les que s’ho miraven des del pati de butaques.


4. Russos a la vista.
Robbie Williams, “Party Like a Russian” (The Heavy Entertainment Show, 2016)
Serguei Prokòfiev, “Dansa dels cavallers”, del ballet “Romeu i Julieta, Op. 64”, 1935.

Amb els conflictes hem topat. I amb uns quants russos. Les peces del trencaclosques són Vladimir Putin, Roman Abramóvitx , Capulets, Montagús i dos músics, Robbie Williams i Serguei Prokófiev. Sembla ser que, el 2014, Abramóvitx va contractar el cantant anglès perquè amenitzés un cap d’any per al president rus i el seu cercle més íntim. D’aquell bolo, diuen i no costa massa de creure, en va sortir la inspiració per a “Party Like a Russian” (a més d’un bon tou de bitllets, clar). Oligarques, reputacions, Rasputin, matrioixques i luxe, un còctel de russianitat que va acabar de lligar samplejant la “Dansa dels cavallers” del ballet “Romeu i Julieta”. Els cavallers són els veronesos Capulet i Montagú, però ballen en una festa i la música la posa un rus. Serguei Prokófiev, nascut a prop de Donetsk, a l’actual Ucraïna, va viure l’Imperi Rus, la Revolució de 1917, la creació de la Unió Soviètica i (més tard que altres compatriotes compositors) l’exili. La seva feina, escriure música, resultava conflictiva i el país li havia girat l’esquena. Va acabar tornant quan, amb el temps, el rebuig a la seva obra es va haver suavitzat. Russos, Shakespeare i conflictes, tot ben sacsejat i amb sabatilles de puntes.


5. Enigma: vivim a Matrix?
Rob Dougan, “Clubbed to death” (1995)
Edward Elgar, Tema (Andante) de les “Variacions sobre un tema original, Op. 36”, conegut com “Variacions Enigma”, 1899.

1999. Canvi de segle a la vista, conversions mentals d’euros a pessetes i totes les pors de l’efecte 2000. El segle XXI semblava una promesa de modernitat i prosperitat i la tecnologia, el far que l’il·luminava. I enmig d’aquest caldo, va estrenar-se The Matrix, una distopia ciberpunk que les germanes Wachowski van aconseguir convertir en referent de la cultura pop. Les piruetes, moviments impossibles a càmera lenta i un nodrit mostrari de mudes negres i ulleres de sol van tenir de banda sonora una bona selecció del trip-hop i el big beat del moment. I infiltrat, un compositor anglès excepcional, Edward Elgar, amb les seves “Variacions Enigma”. El fragment orquestral, en tonalitat menor i cert aire de misteri, amb què comença “Clubbed to Death” és el tema sobre el qual Elgar va escriure catorze variacions, cadascuna dedicada a una persona del seu entorn que apreciava. Al principi, el compositor no va voler revelar els noms dels destinataris, però ho va acabar fent. Tots menys un, el del tema principal. L’Enigma. Un compositor amb gust conegut pels misteris i els jocs i la necessitat de saber del públic van fer la resta. La hipòtesi diu que Elgar va dedicar-se el tema a si mateix, però mai s’ha arribat a aclarir, així que, escoltant les “Variacions Enigma” podem ser només un Neo perseguint un conill blanc i que no pot arribar a escollir mai quina pastilla prendre.


6. Jaume van Beethoven.
Mazoni, “No ho puc fer per tu” (Ludwig, 2021)
Ludwig van Beethoven, Cinquè moviment (Presto) del “Quartet per a cordes núm. 14 en Do sostingut menor, Op. 131”, 1826; Primer moviment (Allegro con brio) de la “Simfonia núm. 3 en Mi bemoll Major, Op. 55 (Heroica)”, 1806.

Va de noms. Mazoni, Beethoven i Napoleó. Aquest cas és especial, diferent, perquè no és només una cançó. En Jaume Pla va dedicar part del confinament pandèmic a submergir-se en l’obra i la biografia de Ludwig van Beethoven. Després de tal injecció temàtica va parir les dotze cançons que va publicar al seu últim disc, Ludwig. De les simfonies, els quartets i les sonates en va extreure tota una col·lecció de mostres, melodies i motius que van acabar formant part de, per exemple, aquesta “No ho puc fer tu”. Una introducció rítmica, feta a partir d’un bombo i el sampleig d’un brevíssim fragment d’un quartet de corda, traça el terreny de joc harmònic del tema. Una melodia de 8 notes, la més reconeixible de la “Simfonia Heroica”, aquí es converteix en el motiu que avança, fa de base i inspira la tornada. Però no es queda aquí: un altre fragment del mateix quartet de l’inici (al minut 23:54), on les cordes canvien de caràcter i les veus es provoquen unes a les altres amb un simple legato de dues notes, apareix al pont i canvi de tonalitat final de la cançó. I ja ho tenim, un mosaic fet al mil·límetre amb una gran virtut, al meu entendre: funciona a la perfecció, sol, com a una obra nova sense que calgui saber res dels seus ingredients.

Però saber mai no està de més i pot fer canviar el rumb de les coses. Li va passar a Beethoven. Va escriure la seva tercera simfonia pensant a dedicar-la a Napoleó, amb qui s’identificava d’alguna manera. Volia titular-la “Bonaparte”. Però el cors es va autocoronar emperador, un acte que el compositor va trobar d’extrema supèrbia. L’heroi amb nom i cognom de la seva nova obra va ser substituït per la idea d’un gran home anònim mereixedor de totes les lloances, un heroi inexistent.


7. Disney, records d’infància i una festa del sampler.
Beastie Boys, “Intergalactic” (Hello Nasty, 1998).
Modest Mussorgski, “Una nit a la muntanya pelada”, 1867.
Serguei Rakhmàninov, “Preludi en do sostingut menor, Op. 3, núm. 2”, dins de Morceaux de Fantaisie, 1892.

No soc cap experta en rap però Hello Nasty dels Beastie Boys, un disc de rap, va marcar la meva adolescència. Tenia 15 anys, consumia tots els formats possibles de programes com l’Sputnik i coneixia tots els videoclips del moment. Com aquest, el del primer single del disc, que comença (el vídeo, no la cançó) amb el sampleig d’una obra de Modest Mussorgski que, per culpa de Disney, m’havia marcat la infantesa i regalat unes quantes pors nocturnes. Al fragment de la pel·lícula “Fantasia” on sonava, una muntanya amenaçadora es transforma en un dimoni colossal que dirigeix una dansa de fantasmes i esquelets que han escapat de sota terra amb la fosca. Per al poema simfònic “Una nit a la muntanya pelada”, el compositor es va inspirar en un relat de Nikolai Gógol sobre com un camperol és testimoni d’un aquelarre de bruixes la nit del solstici d’estiu. Els Beastie Boys en van fer servir l’harmonia plena de tensions i la potència de l’orquestració per aterrar en una paròdia de les encantadores pel·lis japoneses de monstres mutants.

Però, ah, no n’hi havia prou, amb això. La base harmònica de l’estrofa (al minut 1:10) és una festa de les referències: un sampleig d’una interpolació. Un fragment d’una de les peces per a piano més conegudes de Rakhmàninov, el seu “Preludi en do sostingut menor”, però sense la gravetat, encaparrament i foscor amb què el compositor, una mica tocat per la malenconia, tenyia tota la seva obra. El que sona a “Intergalactic” n’és una mutació easy listening ben seixantera gravada per Les Baxter amb un sintetitzador Moog.


8. Muntanyes regalades són de Rakhmàninov.
Chet Baker, “You Can’t Go Home Again” (You Can’t Go Home Again, 1977).
Serguei Rakhmàninov, Tercer moviment de la “Simfonia núm. 2 en mi menor, Op.27”, 1907.

Podria ser que Serguei Rakhmàninov hagués passejat alguna vegada per la catalana terra? I que, en aquesta estada imaginària hagués quedat impregnat per les nostres cançons tradicionals? Sembla la premissa d’un relat una mica boig, ja ho sé. Però aquest adagio del compositor rus comença ben bé com les nostres “Muntanyes regalades”. Clar que l’arranjament harmònic, el ritme i la intenció no són els mateixos. La melodia del tercer moviment de la segona simfonia de Rakhmàninov és un tractat de romanticisme rus i un fragment d’una intensitat dramàtica remarcable. Rakhmàninov era una persona intensa i molt autoexigent i va quedar tocat pel poc reconeixement de la seva primera simfonia. Tant que va haver de fer teràpia per reendreçar-se l’ànim i la vida, i així poder tornar a escriure. Se’n va sortir, però va ser un dels primers compositors russos exiliats després de la Revolució de 1917 i el fet de deixar enrere el seu país el va afectar profundament.

Una altra vida desendreçada va ser la de Chet Baker. Va ser un dels músics de jazz més coneguts popularment, com ho van ser també les seves anades i vingudes amb l’heroïna i la cocaïna. Més anades que vingudes, segurament. El 1977 va gravar “You Can’t Go Home Again”, que va escriure (ehem) i arranjar Don Sebesky. Una interpolació total: tornen a ser les notes de les Muntanyes regalades, vull dir de Rakhmàninov. Això sí, passades del sedàs del jazz i la veu cantant de la trompeta. El rus va morir a Beverly Hills i Baker a Amsterdam. Per motius i circumstàncies diferents, però cap dels dos va tornar a casa seva. You Can’t Go Home Again.


9. Sons i contactes al Britpop.
Elastica, “Connection” (Elastica, 1995),
Karlheinz Stockhausen, “Gesang Der Jünglinge – Kontakte”, 1958-60.

Els noranta, quan ens encantaven les guitarres, les camises de quadres i començava l’era del Britpop. Era una etiqueta més o menys postissa, però tots els grups que en van formar part havien begut d’alguna manera del guitarrisme pop dels seixanta i setanta. Els Blur de Damon Albarn, els germans Gallagher d’Oasis i la guerra entre les dues bandes (que em fa l’efecte que es van creure més els fans que no pas ells) ja són història de la música popular. I allà al mig, Justine Frischmann, que havia muntat Suede amb Brett Anderson però va decidir canviar d’aires i companys i provar sort muntant la “banda femenina” Elastica. Van treure només dos discos però van triomfar amb “Connection”, que va causar sensació amb un videoclip on sortien cossos nus i no a tot arreu es va poder veure sense censura. La cançó comença amb uns efectes sonors que poden semblar ocurrències d’estudi. Però No. Són el sampleig d’un fragment, amb prou feines dos segons, de “Kontakte”, de Karlheinz Stockhausen, un dels compositors més importants del segle XX en el camp de la música electroacústica, la feta combinant instruments acústics i sons generats amb mitjans electrònics. No em sé imaginar com s’hi va arribar, però amb aquests noms, casualitat, homenatge o broma interna, “Connection” i “Kontakte” semblaven destinades a trobar-se.


10. Clàssic, bàsic, jazzic.
Christina Aguilera, “On our way” (Back to Basics, 2006),
Claude Bolling, “Sentimentale” de la “Suite per a Flauta i piano de jazz”, 1973.

Els 2000, el regne de les noves dives del pop. Noies joveníssimes, guapíssimes, amb veus superdotades i cossos exigidíssims per la indústria musical i del videoclip que es van fer un fart de cantar i guanyar bitllets. I de veure les seves vides escrutades i explotades en casos com el de Britney Spears, la que més va brillar en aquell moment. Christina Aguilera també hi va ser i, malgrat els alts i baixos i que no va ser mai la top de les tops, va mirar de reinventar-se i anar-se fent una carrera prou sòlida. El 2006 va voler deixar enrere la noia amb top i pantaló de cintura baixa (baixíssima) i amb Back To Basics va adoptar una imatge inspirada pel Hollywood clàssic i cantants com Billie Holiday i Etta James. Tornada a les bases. Les de l’àlbum, sense deixar mai enrere el pop i l’R&B, van ser el soul i el jazz. I els samplers.

“On Our Way” comença amb el piano (amb uns tocs discrets de scratch) d’una peça de Claude Bolling. Compositor i pianista de jazz francès, no encaixa del tot en això de la música clàssica, però 1: la suite on pertany “Sentimentale” la va escriure per flauta i trio de jazz; 2: el músic amb qui ho va gravar va ser Jean-Pierre Rampal, dit de pressa i malament, ressuscitador de la flauta travessera en la clàssica; 3: el disc va guanyar un Grammy a la millor interpretació de música de cambra; i 4: la història d’aquest guardó està farcit de noms de clàssica. Quedi justificat o no, dit queda.


11. Un càntic de futbol i el teorema dels micos infinits.
The White Stripes, “Seven Nation Army” (Elephant, 2003).
Anton Bruckner, Primer moviment de la “Simfonia núm. 5 en si bemoll Major”, 1878.

Copio de la Viquipèdia: “El teorema dels micos infinits és una proposta d’experiment mental que afirma que un mico picant tecles a l’atzar en una màquina d’escriure durant un temps infinit, gairebé amb tota seguretat acabaria escrivint les obres completes de William Shakespeare”. Això si els elements són lletres, però si les peces combinables són notes, es pot acabar component el que ja havia escrit Anton Bruckner. No acuso ningú, faig variacions sobre un tema. Tampoc dic que Jack White sigui un mico. “Seven Nation Army”, amb unes negres a la bateria i un riff de guitarra obsessiu, va ser un superèxit a totes les llistes. Durant el mundial de futbol de 2006 va convertir-se en himne popular per als seguidors de la selecció italiana. Ho vaig veure amb aquests ulls, carrers sencers de la Campania vibrant amb els lo-lo-lós dels aficionats.

Set notes de guitarra (la primera part del riff) que van poder sortir d’una pila de llocs i maneres. Inspiracions, errors o una cerca conscient, però la gràcia és que, sigui pel que sigui, les mateixes set notes que corejaven els tifosi també les va escriure –seguides, en el mateix ordre i un ritme sospitosament semblant– el compositor austríac Anton Bruckner. Anecdòtic? És possible. Veritat? Totalment. Torno als micos. La tradició musical europea o occidental s’organitza a partir de només 12 notes separades per un semitò (i totes les seves octaves més agudes i greus). 12 peces per construir tota la història de la nostra música. Podria ser una demostració del teorema? Em fa gràcia pensar-ho, però hi ha una hipòtesi que em fa més il·lusió. He llegit que al petit Jack White, abans de conèixer el blues i el rock, era fan de la música clàssica. Potser va sentir la cinquena simfonia de Bruckner en algun lloc, potser van impressionar-lo aquelles set notes, potser les va recordar anys després i, expressament, les va convertir en un himne.


12. L’aparador de violinistes.
Lady Gaga, “Alejandro” (The Fame Monster, 2009).
Vittorio Monti, “Csárdás per a violí o mandolina i piano”, 1904.

Alejandro, Fernando i Roberto. Són els tres noms que canta Lady Gaga en aquesta cançó i, pel que sembla, fan referència al dissenyador Alexander McQueen i els productors i compositors Fernando Garibay i Rob Fusari. El tercer senzill de l’EP The Fame Monster és una cançoneta europop que podria ser filla dels èxits que van tenir els suecs Ace of Base als noranta. El “Fernando” dels també suecs ABBA, amb les seves diferències, tampoc queda tan lluny. Continua el viatge per Europa. Als primers compassos d'”Alejandro”, el protagonista és un Vittorio. Monti. Compositor napolità one hit wonder per la seva csárdás, una dansa hongaresa (més Europa!) que comença lenta i apassionada (el fragment samplejat a “Alejandro”) i que, a poc a poc, guanya velocitat fins a arribar a un tempo viu i perfecte per als violinistes que volen fer ostentació d’agilitat de dits. O sigui, tots.


13. Noms dolents i noms insuficients.
CunninLynguists, “Lynguistics” (Will Rap for Food, 2001).
Primer moviment (Allegro Moderato) del Concert en Re Major, Op. 35, Piotr Ílitx Txaikovski, 1878.

XXL, una revista de hip hop, va dir que el seu era un dels pitjors noms de grup de tots els temps. Ells diuen que ho van fer com una mena de broma, unint (sembla força obvi) les paraules cunnilingus i linguists. A “Lynguistics” (van continuar donant voltes a la broma) el trio de Kentucky amb gust dubtós per posar nom a les coses es va trobar amb un dels monstres finals dels violinistes. L’únic concert que Txaikovski va escriure per a violí és aquest monument al virtuosisme, una obra romàntica que el compositor va crear quan, a Suïssa, es recuperava d’un procés depressiu que el va portar fins a un intent de suïcidi. L’hi va acompanyar un alumne seu, Ióssif Kotek, violinista de formació. Sembla que aquesta relació va provocar i fer possible la composició del concert: Kotek va assessorar Txaikovski en els aspectes tècnics específics del violí, ja que el compositor –i pianista–, no dominava l’instrument. Pots ser Txaikovski, d’acord, però sempre s’ha de confiar en els especialistes. A l’hora d’estrenar-lo, però, l’alumne Kotek no tenia prou nom per ser cap de cartell. L’obra va ser oferta a Leopold Auer, però va dir que era un concert intocable i que alguns dels seus passatges estaven mal escrits. La guilla, quan no les pot haver, diu que són verdes, Leopold. El violinista que s’hi va atrevir va ser Adolf Brodsky i, per aquesta gesta, Txaikovski va dedicar-li l’obra.

A “Lynguistics”, CunninLynguists van samplejar dos fragments del primer moviment del concert de Txaikovski. El primer, un passatge marcadament rítmic, serveix d’introducció i de marc harmònic del tema, i les primeres notes van reapareixent com un eco sota el rapeig durant tota la cançó. El segon fragment serveix de coda: el beat desapareix, la veu repeteix el títol de la cançó, el violí s’arravata i aquesta recepta feta amb història de noms terribles i noms insuficients es fon.


14. Tres més dos i Bach.
Hanne Hukkelberg “Ticking Bomb (Rykestraße 68, 2006).
“Preludi i Fuga núm. 2 en Do menor, BWV 847”, El clavecí ben temperat (Llibre I), Johann Sebastian Bach, 1722-1740.

Ara ve una mica de teoria musical. La majoria de música popular contemporània s’estructura sobre un compàs binari (un-dos, un-dos) o quaternari (un-dos-tres-quatre, un-dos-tres-quatre). És un esquelet perfecte per gravar cançons al cervell i fer moure cossos a les discoteques. De tant en tant, però, algú hi posa una mica més de teca. “Ticking bomb” comença amb tres típics compassos de quatre (un-dos-tres-quatre). La nostra cultura musical i la lògica pop fan pensar que el següent també ho ha de ser. Però no, sorpresa: un-dos-tres-un-dos. Ah! Què ha passat? El que ha passat és un compàs d’amalgama, la suma d’un compàs de tres i un de dos (que fan cinc). Fins aquí la teoria, que no és imprescindible però sempre ajuda a comprendre una mica més les coses.

La Hanne Hukkelberg ja en sap, de teoria musical. Va graduar-se al conservatori d’Oslo com a compositora, cantant i multiinstrumentista. He escollit aquest tema del seu segon disc com a últim exemple perquè 1: m’agrada, 2: els canvis de compàs i les amalgames són cars de veure a la música pop, i 3: Johann Sebastian Bach. Al final de “Ticking bomb”, després de remenar la durada de compassos i el caràcter de la cançó, fa aparèixer la mà del geni. El preludi núm. 2 en Do menor d’El clavecí ben temperat del compositor barroc posa guapa la coda, hi dona força, i volum i novetat harmònics. Bach posa guapo el que sigui. Desapareixen els (tres+dos) cincs i la cançó acaba sent un artefacte quaternari (un-dos-tres-quatre) amb ingredient estrella servit per un dels més grans compositors de tots els temps i un pensament de techno, dues de les coses de l’univers musical que més m’estimo.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Melóman. a juliol 30, 2022 | 03:09
    Melóman. juliol 30, 2022 | 03:09
    Magnífica recopilació. Però jo vodria afegir-ne una alra a la llista. Una que permet dir que Beethoven va guanyar un festival d'Eurovisió. Concretament el de 1965. La melodia de "Nina de Cera" és un tema que apareix a la IV Simfonia.
  2. Icona del comentari de: Sardanista. a juliol 30, 2022 | 10:44
    Sardanista. juliol 30, 2022 | 10:44
    Una altra: Manuel Saderra i Rovira, pare dels compositors de sardanes Josep i Manuel Saderra, poseia un rellotge de carrilló que tocava la melodia de la sardana de Josep Serra "La Pubilla empordanesa". Aquesta sardana fou escrita el 1902 i el carrilló , procedent de SuÍssa, l'adquirí el Sr. Saderra - si les dades que tinc son correctes- el 1918. Aleshores no hi havia, ni de lluny, la difusió de la música d'avui . Què fou primer, el carrilló o la sardana?. P.S. El carrilló s'inutilitzà totalment, cosa que fa impossible verificar si realment tocava aquesta melodia. Tanmateix les fonts d'informació son fiables.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa