L’actriu Sílvia Bel llegeix un conte de Pere Calders.



A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida –«amb força ceba», digué–, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia el ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació –gestos, paraules, entrades de conversa–, al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fres com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d’Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…

–No hi ha res com a casa! –reblà amb un aire de satisfacció.

–Viviu al nostre país?

–I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club del Futbol Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’una espia.

–I d’on ho has tret que és japonès? –em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

–Els conec d’una hora lluny… –vaig contestar-li.

–Que vols dir que n’has vistos gaires?

–No, però els clisso de seguida!

–T’ho ha dit ell, que era japonès?

–Ni una sola vegada. Són astuts…

–T’ho ha dit algú?

–Ningú no m’ha dit res, ni falta que fa. Tinc l’instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: eduardo lozano siminiani a desembre 02, 2021 | 15:31
    eduardo lozano siminiani desembre 02, 2021 | 15:31
    ja ho diuen res és el que sembla, sinó el que és. d'altra banda, considero una malaltia mental observar o criticar tot allò que ve de fora d'on un és. em sembla grotesc aquesta actitud observadora que desgrana l'ésser de l'altra persona. millor mirar-se un mateix cap a dins abans de veure les misèries dels altres. perdona la meva actitud crítica, però veig una societat malalta.

Nou comentari

El piano

I Say a Little Prayer

Comparteix
​Forever and ever, you'll stay in my heart

La nova cançó de Joan Dausà

Comparteix
Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm

The Look of Love

Comparteix
Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield

Jove per sempre

Comparteix
Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu

Passadís

Les mans del metro de Nova York

Comparteix
14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani

Paraules (úniques) d’amor

Comparteix
14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar

El naïf del Duaner Rousseau

Comparteix
14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.

Tots van ser Picasso

Comparteix
Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix