Triar

I, pas a pas, sabent/ que ens duien els meus peus,/ vaig gosar créixer amb tu

Arxivat a: Sílvia Bel, En veu alta

Sílvia Bel recita Maria-Mercè Marçal.
 

 
Tu no vas triar pas

d’encertar-me amb el dard
de la teva escomesa
contra el buit. Ni de ser
sovint aquest gran gep
incrustat en la carn
que em blega, insidiós,
amb la seva ombra sempre
present, com si de cop
s’haguessin trasbalsat
tots els confins i ja
no sabés on començo
ni on acabo. Tu
no vas triar, tampoc
d’ésser aquesta glopada
de sol esbatanat
que em sobta, a plena boca
sovint, aquest foc nou
que em parla al fons dels ulls
quan et fan de mirall
i a través teu eixamplo
l’atzur, cavo jardins
ençà i enllà del mur
que ens divideix i ens fita.
Tu no vas triar pas
d’afegir-te a aquest circ
on les rialles sagnen
i on vells funambulistes
percacem vells estels
inabastables. Tu
no vas triar ni la barca
ni la vela ni el rem
ni lluna ni sorral.

Però jo sí: jo vaig
gosar poder triar.
I el bleix contradictori
d’aquest camí que fem
de costat fins que tu
triïs, sense retop,
no és l’estigma fosc
o lluminós d’un fat
inapel·lable, extern:
el ganivet, la joia
–de doble tall– suspesos
sobre el meu cap sóc jo
qui els he triat. Mai no
podré fer-ne una culpa
esmolada en secret
per disparar-la contra
l’absurd o contra tu
–fosos en una sola
moneda sense cares–.
Tu, que et vares fer carn
dins meu sobtadament
com l’hoste que ha vingut
sense avisar i invoca
lligams atàvics, velles
lleis, pactes segellats
sang contra sang. Llavors,
tapant-me les orelles
per no sentir-te, vaig
triar. Sola, d’arrel,
vaig deixar que pugés
la saba, lentament,
a mesura que obria
les portes i s’inflaven
tot de veles: la mar
que envaïa la casa.
Sola vaig dir-te: creix.
I, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus,
vaig gosar créixer amb tu.

 

Foto: Carlo Scherer

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...