Aniol Capdevila Piquer
Larry Shiner (Oklahoma, 6 de maig de 1934) és filòsof i professor emèrit de filosofia a la Universitat d’Illinois. Ha dedicat la seva vida a l’estètica i ha estudiat amb profunditat la divisió entre art i artesania. Quan vaig demanar-li una entrevista, em va confessar que no ho veia clar, perquè té 91 anys i la medicació que pren pel càncer li ha empitjorat el deteriorament cognitiu.
¿Com es troba?
Els medicaments que prenc han aturat el creixement del càncer, però m’afecten la memòria i em provoquen una mena de boira mental. No penso tan clarament com abans. He començat a regalar tots els meus llibres, perquè m'adono que ja no en puc fer res. Fa uns quants mesos vaig deixar d’intentar fer recerca i escriure. I ara vull passar tant de temps com pugui amb la meva família. Vull gaudir de la bellesa de la Terra abans d’anar-me’n.
¿Per què ha acceptat tenir aquesta conversa?
Potser no ho hauria acceptat si no fossis de Barcelona. És una ciutat que em fascina. Fa uns anys hi vaig passar deu dies meravellosos. Volia fotografiar l’arquitectura de Gaudí per a les classes que impartia. És un lloc tan meravellós que si algun dia troben un medicament miraculós contra el càncer, hi tornaré. M’agrada especialment el Palau de la Música.
El Palau de la Música i els edificis de Gaudí tenen un component estètic i alhora una funció pràctica.
Per això l’arquitectura és el meu tipus d’art preferit. Hi ha certa tendència en la crítica arquitectònica a elogiar les formes més agosarades, tinguin o no una utilitat pràctica. L’arquitectura ha de combinar estètica i funcionalitat, i la pregunta hauria de ser si ho aconsegueix. Daniel Libeskind, per exemple, a vegades està tan centrat a crear una cosa visualment impactant i atrevida que l’edifici no compleix gaire bé la seva funció.
¿L’artesania també ha de combinar estètica i funcionalitat?
Depèn del cas. Hi havia un fuster nord-americà, George Nakashima, que utilitzava formes molt orgàniques. Tallava el tronc d'un arbre, el polia i n'aprofitava les formes orgàniques naturals. Però hi ha fusters que simplement segueixen un patró tradicional i no pensen en el seu valor estètic.
¿Què diferencia art i artesania?
És el resultat del que anomeno la gran divisió, un canvi cultural i ideològic profund que va tenir lloc als segles XVIII i XIX a Europa. Abans es parlava indistintament d'art i artesania. A partir del segle XVII, quan entrem al sistema modern de les arts, s'erigeix la figura de l'artista com a geni, amb tot un nou circuit de demanda que va des de la creació d'acadèmies fins a l'aparició dels crítics d'art. Els artistes són vistos com a lliures i originals, mentre que es pensa que els artesans només segueixen tècniques i imiten.
¿Què significa això per als pintors previs a la gran divisió com Rafael?
Seguint els criteris actuals, Rafael d'Urbino no pot ser considerat artista. Rubens o Rembrandt tampoc. Eren personatges que aspiraven a una llibertat creativa considerable, però es trobaven dins els límits d’un sistema diferent. Havien de satisfer les exigències i preferències dels seus mecenes, fossin individus, universitats o l’Església.
¿Els artistes tenen més llibertat creativa que els artesans?
La situació és molt més complexa i barrejada. Els artistes sovint han de treballar sota encàrrecs i molts artesans tenen llibertat creativa. La realitat sovint contradiu la manera com molts historiadors de l’art i filòsofs de l’art han ignorat o menyspreat l’artesania i l’han anomenat, textualment, “mera artesania”, un concepte del qual ens podríem començar a oblidar.
¿Quina és la manera correcta de distingir l'art i l'artesania?
La meva proposta és entendre art, artesania i disseny com tres pràctiques socials dins d’un mateix camp artístic, que sovint se solapen i hibriden, establint una tríada no jerarquitzada. El disseny s’orienta prioritàriament a resoldre problemes d’ús per a usuaris i clients sota certes limitacions; com ara l’encàrrec, el pressupost o el temps. El seu èxit es mesura sobretot per l’adequació a la finalitat i la viabilitat tècnica. L’artesania requereix quatre condicions: mà, matèria, mestria i utilitat. Per a l’art, cap d’aquestes condicions és imprescindible ni cap n'és exclosa.
¿Què és, l'art?
El nucli de l’art és l’exploració dels sentits i la construcció d’interpretacions en diàleg amb el públic i les institucions artístiques. L'art i l'artesania no són el mateix, però considero un error definir l’art a partir de contraposar-lo amb l’artesania. Crec que hi ha un continu entre art i artesania, i que sense artesania la majoria d’obres d’art no poden expressar plenament el que l’artista vol dir.
¿Quin paper té l’ofici en l’art?
Arthur Danto va encunyar una paraula per parlar del fenomen dels artistes que ostenten deliberadament la deixadesa de la seva tècnica: deskilling [destecnificació]. Són artistes que et llancen a la cara expressament la seva manca d’ofici, com John Baldessari. La meva impressió és que en els últims tres o quatre anys força artistes plàstics han tornat a interessar-se per l’ofici. Ja no el menyspreen fins al punt de fer ostentació de l’absència d’ofici. Si no fos tan vell, malalt i decrèpit, m’hauria agradat escriure un llibre centrat íntegrament en l’artesania i l’ofici.
¿S'ha menystingut l’artesania?
Absolutament. Em molesta el menyspreu a les formes tradicionals d'artesania per part dels artistes de belles arts i de molts historiadors de l’art i filòsofs de l’art. La tracten com si no pogués ser digna d’atenció seriosa. Quan vaig trobar l’article The Modern System of the Arts, de Paul Oskar Kristeller —que apareix en moltes antologies que s’utilitzen en cursos d’estètica—, vaig adonar-me que ell veia l’aparició de la idea de belles arts com un desenvolupament relativament tardà. No estava especialment interessat en l’artesania ni en el concepte d’artesà, però la seva feina em va portar a aprofundir en el tema. De fet, The Invention of Art el vaig escriure per als meus estudiants, perquè l’assaig de Kristeller era una peça brillant d’història intel·lectual, però estava ple de cites en llatí i en grec. No era gens accessible. He escrit tres llibres més —dos sobre estètica— però The Invention of Art encara és el que més es ven.
¿Com es relaciona l’art contemporani amb el sistema modern de les arts?
El terme “belles arts” —que era nou el segle XVIII i va arribar a ser molt important— ha caigut en descrèdit. Sovint s’associa amb certes connotacions antiquades. Si veig un rètol en una botiga que diu “pintura de belles arts”, normalment no es refereix a l’obra més avançada, imaginativa o d’avantguarda. Sol ser una pintura d’un estil molt tradicional, com les que imiten l’impressionisme, el tipus de cosa que penjaries sobre el sofà del menjador. “Fotografia de belles arts” també s'usa per fer referència a la fotografia clàssica —de Brassaï, Doisneau o Ansel Adams als Estats Units—, imatges belles i tècnicament perfectes. Un cop el terme “belles arts” s’associa amb aquest tipus d’obres, esdevé una categoria qüestionable. Però la fotografia d’avantguarda actual pot incloure imatges borroses, de la mateixa manera que la pintura contemporània pot reflectir temes que abans consideraríem lletjos. Es podria traçar una distinció entre les “belles arts” i l’art contemporani.
Hi ha qui considera que les pintures d'estil tradicional avui en dia no són prou originals.
Això són simples prejudicis disfressats de principis. Em sembla que hi ha molt a apreciar en aquest tipus d’obres.
¿Els anuncis de televisió poden ser art?
Hi ha anuncis de televisió —si deixes de banda el fet que són molt curts– més ben fets i més interessants estèticament que algunes pel·lícules. Es veu només mirant-los, que alguns anuncis són molt intel·ligents, molt suggeridors, i que tenen una forma i estil interessants. Fa temps es feia cada any, a Nova York o a Chicago, una presentació anual dels millors anuncis, dels més ben elaborats. M’encantava anar-hi i poder gaudir d’aquella selecció. No es parlava mai sobre si aquells anuncis havien augmentat les vendes o no, això no tenia importància. Només interessava el seu valor artístic.
¿Encara ens queden per descobrir noves formes d'art?
Oi tant, l'art està sempre en constant moviment. Tant les belles arts com l’artesania són desenvolupaments culturals i històrics que mai no deixen d’evolucionar.
¿Per què es va dedicar a la filosofia?
Jo volia ser ministre de l'església protestant. Era un jove metodista, vaig arribar fins al final del seminari. Per sort, aleshores em van obligar a fer pràctiques com a ajudant, i em van servir per adonar-me de com funciona realment tot allò. Has de llepar el cul als donants importants de la teva congregació i no pots dir el que penses. Em vaig preguntar: ¿qui vol això? I vaig acabar dedicant-me a la filosofia.
The Invention of Art
© Larry Shiner
© University of Chicago Press, 2003
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
