Magda Simó: «No tenim ni idea del que pensen les persones amb qui compartim la vida»

L'escriptora diu que «les passions són les mateixes a totes les èpoques, el que no és igual són les renúncies i els entrebancs»

Converses

Sala d'estar

Emma Zafón

Magda Simó i Beltran (la Jana, Baix Maestrat, 1981) és periodista especialitzada en comunicació corporativa i institucional, sobretot en l’àmbit cultural. Ha irromput en el panorama literari valencià amb És naufragi, obra guanyadora del VII Premi Lletraferit de Novel·la. En aquesta història, ens convida a fer un captivador recorregut per les històries de moltes dones que han fugit.

Em faig aquesta pregunta des de les primeres pàgines d’És naufragi. ¿Quin és l'impuls que et porta a escriure sobre dones que fugen?

És molt menys profund i més prosaic del que m'agradaria, però vaig sentir el cas d'una adolescent que havia desaparegut i que va tornar a casa passats 17 anys, pel seu propi peu. Em va fer qüestionar si realment és possible desaparèixer, avui dia, i de quina manera podria fer-se. Crec que totes tenim impulsos de fugida en molts moments de la vida, però molt poques vegades se'ls dona eixida. ¿Què podria passar pel cap a una dona que fuig? ¿I què la pot haver portat a aquest punt, si té una vida aparentment normal?

La protagonista d’És naufragi s’enamora d’un home que no és el seu. Açò no és cap espòiler, se sap des del començament. Ara imagina que és amiga teua i et demane consell. ¿Què li diries llavors?

Ai, aquesta és complicada. (Riures) A una amiga molt amiga, si em pregunta, li diria que s'esperés que se li passe l'enamorament, que s'ho acabe ben acabat i que després decidisca què fa amb la seua vida, però que no faça animalades enmig de l’embafada d'hormones, que les decisions preses amb la figa tendeixen al naufragi.

¿T’has atrevit mai a dir-li a una altra dona: fuig i no mires enrere?

És una cosa que fa de mal dir, la veritat, perquè mai saps tot del què passa a dins, però una vegada ho vaig fer, en un cas que em semblava claríssim de bandera roja i quan ella m'havia demanat ajuda. Al final, com sol passar, ella va tornar amb ell i van tindre fills. No sé com li deu anar, ja no ens freqüentem.

És naufragi no confronta la urbanitat amb la ruralitat però sí que ofereix diverses perspectives d’aquests entorns. Amplia la mostra, com bé dius. ¿Creus que hi ha suficients vasos comunicants entre les dones emancipades de poble i de ciutat o que, per contra, unes viuen d’esquenes a la realitat de les altres?

Crec que encara hi ha barreres invisibles, potser molt més permeables, però encara presents. Són realitats difícils d'entendre totalment si no has estat a l'altra banda. Ser de poble no és anar-hi de vacances o anar de turisme rural, és saber el que són els carrers buits a l'hivern a les cinc de la vesprada, que et conega tothom, a tu i a la teua història, fins a la tercera generació, i relacionar-te dia rere dia amb la mateixa gent. No dic que siga millor ni pitjor, només que és un marc mental molt diferent i que condiciona com puges.

M’agrade molt que hages plasmat en un capítol la ferocitat que algunes dones tenen envers altres dones, aquest odi patriarcal que durant tant de temps se’ns ha inoculat. ¿L’estratègia és apropar-nos a elles o ignorar-les i deixar que es vagen mustiant en la seua pròpia amargor?

Crec que hi ha dos tipus molt clars. Hi ha dones profundament absorbides pel patriarcat i els seus dogmes sobre les "males dones" i n'hi ha d'altres que han anat evolucionant en les seues perspectives. Per exemple, arran de la publicació del llibre, algunes dones del poble m'han dit que des del punt de vista actual no entenien com col·lectivament s'havia actuat així, respecte a algunes històries que hi explico.

Des d’una òptica més urbana els agrada preguntar com ens documentem per escriure el que escrivim. A mi em fa riure: moltes vegades, sent de poble només cal tindre ulls a la cara i fer una mínima observació. ¿Tu t’has documentat molt?

No m'he documentat gens (Riures). Com tu dius, la simple experiència vivint a un poble fins als 18 anys i totes les històries que sabem, que hem viscut i que ens han contat, ens donen una perspectiva de la ruralitat a la qual no li cal documentació. Quan escrivia És naufragi em venien al cap constantment històries i exemples de fugides, i no les he inclòs totes. De fet, al poble em retreuen que no n'haja incorporat una de concreta, que no se'm va acudir en aquell moment, però me la guardo.

Quan començaves a escriure, ¿què pensaves? ¿Quina cabòria tenies a dins i volies traure?

La història em va rondar pel cap uns quants anys, amb algun fragment escrit, abans de posar-me a abocar-la del tot, i si ho vaig fer va ser, com sol passar, empesa per una amiga. Crec que la cabòria principal que tenia era parlar de les desgràcies íntimes, dels secrets dolorosos que en major o menor mesura totes tenim, i que molt sovint el nostre entorn desconeix. Em pareix un fenomen interessantíssim, que no tinguem ni idea del que pensen les persones amb qui compartim la vida.

D’És naufragi em van agradar molt dos coses. La primera és que la protagonista té una història potent i allunyada de tòpics generacionals. No és una sitcom de dona d’uns 40 anys que se sent perduda, a ella l’assalta l’amor i el desamor i pren una determinació.

És que el que li passa a la protagonista, potser sense portar-ho a l'extrem de fugir, és una cosa que li pot passar a qualsevol persona, del sexe i l'edat que siga. Ningú s'escapa d'aquests girs del destí, una altra cosa és que ho vulguem admetre o deixem que vaja endavant. Que a la novel·la siga una dona de quaranta anys és merament circumstancial, només és el perfil que tenia més a mà.

La segona cosa que em va agradar molt és que aquestes emocions extremes que la travessen estan descrites amb un estil molt fi i molt directe. ¿Perseguies aquesta nitidesa tan ferma o et va brollar, com si no pogueres escriure de cap altra manera?

M'agradaria tindre una resposta més ben preparada sobre l'estil, el ritme i totes aquestes coses sabudes que es diuen a les entrevistes, però la veritat és que jo escric i prou i no penso gaire, soc més del vòmit incontrolat. Em va sortir així, a les palpentes, i potser ara ho faria diferent, o no.

Pregunta del milió: ¿Què t’han dit les dones del poble que ja t’han llegit?

De vegades m'aturen pel carrer i m'expliquen coses que no sabia d'algunes de les històries que apareixen i això és valuosíssim. Però el que em sorprèn més és que vinguen dones de l'edat de ma mare, de seixanta anys llargs, per dir-me que se senten identificades amb parts de la història o que han plorat molt llegint-la. M'ho diuen amb una mirada molt especial, que em fa tornar a pensar en això dels secrets i les ferides i alhora em confirma que les passions són les mateixes a totes les èpoques, el que no és igual són les renúncies i els entrebancs, per sort per a nosaltres. De moment crec que la lectura no ha provocat cap epidèmia de separacions, però estaria molt bé que passés si han de ser més felices, al final escriure valdria per alguna cosa de profit.