Quedo amb la filòsofa Marina Garcés a l'Ateneu Barcelonès per parlar de l'amistat, que és el tema que tracta al seu darrer llibre, La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg). Les preguntes que li faré vindran de tres llocs: la meva vida, el seu llibre i els meus amics: els he demanat que rumiessin quines preguntes li farien.
Sempre m'ha passat: la majoria d'amics meus són molt més grans que jo. Quan algú m'ho fa notar, responc: quina culpa tinc que hagi nascut al 1960 i jo, al 1990.
Parteixes d'un punt clau: cada amistat inventa una possibilitat per a l'amistat. No hi ha un sol model, el que sí que hi ha són prejudicis i pautes amb què cada societat acota quines són les amistats ben vistes i quines no. Però cada amistat posa a prova aquestes normes, i això és el que m'interessa: la potència de vida filosòfica i política que ens obre aquesta invenció que és l'amistat.
Tots els meus amics hi va haver un dia en què eren desconeguts: hi ha un inici. I penso: ¿per què de les tantíssimes persones que he vist en un any n'hi ha una que ha destacat, que li he reconegut alguna cosa? Dius que detectem un encant.
Tindríem raons per fer-nos amics de moltes persones, tindríem raons per no ser amics dels nostres amics i tindríem raons per no necessitar amics. ¿Per què ens fem amics d'algunes persones al llarg de la vida? ¿Què detectem? Si haguéssim de fer el catàleg d'atributs que fan que una persona pugui ser amiga nostra o no, mai acabaríem d'explicar-ne el perquè. De fet, ens agradaria ser amics de gent que no acabem sent-ne amics, i en canvi, acollim com a amics persones que potser no són les més adequades. En l'amistat no només hi ha complaença, també hi ha una exigència: hi ha una manera de trobar-se amb alguna cosa que no esperàvem i que ens obre cap a possibilitats que estan per descobrir. I això no vol dir que tot sigui èpic, ho podem explicar des de la quotidianitat. Però hi ha la percepció d'una cosa més, que tindrà el seu recorregut o no, perquè no totes les amistats són estupendes ni són per sempre.
Cosa que està bé, ¿oi? No hi ha res que sigui per sempre, una amistat dura el que dura, igual que una parella, i això no li treu valor.
Però la separació dels amics no està narrada, perquè tampoc té una sentència clara. Si hi ha un divorci, hi ha un divorci; en canvi, ¿per què se separen els amics? Aquí s'obre un gran buit de llenguatge, quan segurament els silencis més recurrents de les nostres vides són les separacions dels amics: pot ser tan senzill com que ens hem distanciat perquè la vida va canviant, o per conflictes íntims, o per xocs importants. Però no hi ha paraules per dir-ho, si et dic "m'he separat" pensaràs que parlo d'una parella, mai pensaràs que parlo d'una amistat.
Una amiga em deia: em quedo atrapada en amistats que no funcionen, i com que no les sé tallar, necessito un detonant perquè exploti. Pensava: que curiós, això m'ha passat amb parelles, no amb amics.
Jo porto malament tot tipus de finals. Hi ha una falta de referents en els finals d'amistats, i això fa que sentis que només t'ha passat a tu. Perdre un amic ens fa sentir bastant fora de lloc, que també vol dir fora de llenguatge: de maneres d'explicar-nos les coses.
També és el final d'un món, ¿oi? M'imagino que cada amic és com si fos un planeta: hi ha uns records, un humor, no cal dir segons què perquè ja ho entén. I fins i tot diria que entre tots els meus amics fan una galàxia, perquè comparteixen un tarannà. I de la mateixa manera, hi ha altres galàxies amb persones amb qui no m'hi entendria gens.
Al llibre parlo de la intimitat, i dic que no és el secret o allò que podem furgar de l'altre, sinó que té a veure amb aquesta possibilitat d'entesa que va més enllà de les explicacions. El filòsof José Luis Pardo diu que és un plec en el llenguatge: aquest doblec que fa que no tot calgui ser dit per ser-hi. Com dius, és una galàxia on la intimitat no negocia a partir del secret o de la confidència, cosa que pot ser molt tirànica: "Si no m'ho expliques...!"
Mira, un amic meu em deia que el que li preocupa és on van a parar els secrets quan s'acaba una amistat. Com si en deixar de parlar, l'altre pogués esbombar-los com si fossin xafarderies.
Hi ha la comunitat dels records, que està feta del que podem recordar junts i del que ens hem explicat, siguin secrets o sigui una manera d'estar junts. Un dels grans sentiments de traïció, i això passa des que som molt petits, és quan sentim que un amic ens ha manipulat, ha posat en mans d'altres allò que som: un secret, un dubte, una cosa que hem passat junts. Si la traïció té algun fonament en el terreny de l'amistat és aquest: això era nostre, no d'un altre.
Quin mal.
Convertir la intimitat en xafarderia. Avui dia, amb les xarxes, que s'han multiplicat els camins de l'exposició de la intimitat compartida, costa molt saber on som nosaltres i on som amb els altres i de quina manera.
Em preguntava a mi mateixa: ¿què és un amic? I m'he dit: algú amb qui no em sento jutjada. Quan faig una animalada, si ho digués en públic, em dirien: està boja, però el meu amic no ho jutja, sinó que ho entén i fins i tot li fa gràcia.
La possibilitat d'una bogeria compartida. ¿Per què és bogeria? Perquè no està en cap dels rols que tens definits com a filla, com a persona que va pel carrer. Hi ha alguna cosa que està desencaixada, i no vol dir que sigui il·legal o perillosa, sinó que hi ha un altre tu que és possible gràcies al fet que ens vinculem de forma absolutament confiada amb algú que té la capacitat de percebre-ho. Intento no idealitzar l'amistat, perquè últimament, mentre es desromantitza la parella, l'amor i la família, es romantitza l'amistat. Però diria que no existeix un espai absolutament lliure de judici. Una altra cosa és fins a on podem anar junts, perquè sempre hi ha límits, i potser un dia s'han de passar, i això voldrà dir perdre part del que ens vinculava en aquell espai de confiança.
Amb cada amic vas a un lloc diferent: hi ha amics amb qui parlo d'amor; amb d'altres, d'art...
Parlaves dels mons: l'amistat ens obre una multiplicitat de mons, sense que això vulgui dir que anem col·leccionant experiències, com passa en aquest capitalisme de l'experiència en què avui vaig de rural i demà de tropical. L'amistat implica un tipus de vincle que no va de tastar i sortir-ne, perquè això serien unes altres relacions socials, sinó que ens transforma, ens l'emportem, ens doldrà si el perdem. L'incorporem, perquè allò que som cadascú de nosaltres no és només un jo, és un jo travessat pel món. Hannah Arendt diu que l'amistat mai perd el rerefons del món.
També m'he preguntat què no és un amic: quan fa l'efecte que estàs fitxant, quan la confiança és desproporcionada, quan et fa retrets. ¿Què diries tu?
En la direcció que dius, l'exigència basada a passar comptes, com si l'amistat es pogués comptabilitzar. O la instrumentalització, tots hem pogut sentir aquell moment en què algú t'està fent servir.
I a vegades ho perceps i no ho dius.
Una cosa és necessitar-se, l'altra, fer-se servir. Hi ha qui m'ha dit: "L'amistat és una relació lliure d'obligacions". Home, no sé quina relació existeix que sigui lliure d'obligacions. Una cosa són servituds, una altra, relacions de domini, imposicions; però tota relació a la vida té obligacions. Parlo en termes d'inclinacions, no només és fer allò que la nostra voluntat d'individus lliures es complau a gaudir en cada moment, és una altra cosa. Hi ha un espai de l'obligació que no és la imposició, sinó aquest estar obligat a l'altre en el sentit de la reciprocitat, del mutu agraïment i de l'haver de ser-hi de forma voluntària i obligada. Aquestes contradiccions a Occident no les portem gaire bé, perquè sembla que si és voluntari no és obligat i si és obligat no és voluntari. I no: hi ha lliures obligacions, és l'espai del compromís. Avui ens costa molt entendre què són els compromisos.
Es parla molt de la gent tòxica: un amic et diu el que no vols escoltar i automàticament el consideres tòxic. ¿El perill d'això és que acabem volent només amics aduladors?
Sí, estem construint espais de pura complaença i autocomplaença. Per una banda, tota aquesta por al conflicte, a la incomoditat, a l'obligació, a l'exigència, al compromís, ens distancia de les dimensions que tenen a veure amb viure junts. I després hi ha el sentir que no fem prou bé les coses: ¿avui qui es deixa avaluar? Ho visc a la universitat: ja no és que no puguis dir a algú que ha fet una cosa malament, sinó que dir-li que la podria fer millor ja és incomodar.
Imagina't, són amistats de vidre.
I amb els amics està passant: hi ha aquesta consigna de relacionar-se només amb aquells que ens fan sentir bé. ¿Què vol dir? Evidentment, no es tracta d'anar a buscar el que ens fa mal, però sembla que sentir-se bé vol dir buscar el biaix de confirmació: que sempre em diguin allò que espero, o el biaix de satisfacció: que mai hi hagi cap mena de conflicte, desacord o incomprensió. Hi ha amistats en què expliques dubtes laborals, amorosos, de fills, i et diuen "tu ho estàs fent molt bé"; i no. Perquè si un amic sempre et diu que ho fas tot molt bé, malament.
Però costa, ¿no? Amics meus em diuen "si mai em veus fent això que estic veient fer a tal", digue-m'ho. Però mai ningú ho acaba dient perquè et sap greu.
I jo soc la primera, ¿eh?
Però està bé aquesta idea, que els amics s'atreveixin a dir "escolta, això que fas no està prou bé".
I semblaria que fos un espai del bé i el malament, o del judici, però és que no tot ens pot agradar sempre. I estem en aquesta vida de mercat on fins i tot el divendres a la nit amb una l'aplicació podem triar quin menjar de tot el món ens ve de gust en aquell minut i que un noi ens el porti amb bicicleta. Si apliquem això a les amistats, ens acostem a escenaris molt perillosos de petits egòlatres profundament insatisfets.
Un amic, trist, m'explica: la Tal m'ha fet això. A la Tal no la conec de res però li agafo mania. ¿L'amistat ens converteix en fanàtics?, perquè potser la Tal em cauria molt bé, però ja la miro a través dels ulls de l'amic.
Hi ha aquesta lògica de banda: dites com "els amics dels meus amics són els meus amics i els enemics dels meus amics són els meus enemics". L'amistat és parcial i partidista perquè no és un amor universal, no deixa de ser una preferència: no et fas amic de tothom. Si fos així, entraríem en una patologia de no poder discriminar qui ens està a prop i qui no.
Que n'hi ha, ¿eh?
I qui acumula contactes i vincles a les xarxes tendeix a això: si tothom no es fa amic meu, és que no estic actuant prou bé. Per tant, l'amistat és preferencial, és particular i això crea partidisme. Ara, ¿en quina mesura ens pot guanyar el partidisme per sobre de la particularitat? Aquí ja hi ha la capacitat de discriminar i de posar-ho en context. L'alternativa és l'amor universal, tots ens estimem: ¿des d'on i per què? ¿de què estan fetes aquestes ànimes absolutament obertes?
Dius que hi ha històries d'amor i d'amistat que s'assemblen molt. ¿En què?
En la bogeria compartida, en l'encant que emergeix: hi ha moltes altres persones amb qui podem tenir relacions fantàstiques i no necessàriament passen aquest llindar. L'emoció pot anar cap a dins: em sento trista, contenta. La passió, no: és la passió per, és una força que ens estira cap enfora. És el desig de relacionar-te amb allò que no som un mateix. El desig és una obertura cap a algú, cap a allò que som i no som. Amb allò que no som ens hi podem relacionar des del rebuig: "és tòxic", o des de la curiositat. I la gran diferència entre les relacions d'amor i les d'amistat és que unes poden desembocar en formes de vida en comú que històricament estan institucionalitzades: parella, família; i l'amistat, no.
¿L'amistat és una forma d'enamorament?
Sí: la fixació, fins i tot es nota en l'alteració del desig, en les ganes de veure aquella persona, en la por a perdre-la. Es veu molt en els nens petits, quan comencen a ser amics a l'escola hi ha moments que són d'enamorament i que són trasbalsadors: quan un amic els deixa de parlar o se'n va amb un altre, o el primer dia que ve a casa a jugar. I lo bonic de veure-ho en els nens és que encara tenen aquesta condició paròdica, és un assaig en obert del que anirà passant.
Una de les fronteres de l'amistat és el desig sexual: si hi ha atracció i passa res, l'amistat es converteix instantàniament en una altra cosa. ¿Els amics s'haurien de poder desitjar sexualment?
Mai em posaria en la posició de com s'han de viure les amistats, però sí que m'ho pregunto: ¿per què hem considerat que el que posa en perill l'amistat és el sexe i els diners? Perquè també es diu allò de "no facis negocis amb amics, que si no els perdràs". El que poso en dubte és que passant al territori dels amants i dels amors, hàgim de considerar que s'anul·la l'amistat.
Estem programats per classificar-nos.
En els nostres temps el binarisme de o som amants o no som amants, o som parella o no som parella, o ens casem o no ens casem està canviant.
T'ho pots inventar, ¿oi?
Està per assajar, per descobrir, però no vol dir que tot valgui, perquè hi ha coses que fan mal a terceres persones. Tampoc vol dir entrar en el terreny del capitalisme de les relacions, de tot el que a mi em vagi bé estarà bé. Però sí que hi ha uns codis que les institucions socials necessitaven establir fins al punt que era claríssim qui era la dona, qui era l'amiga, qui era l'amant, i ara potser podem aventurar-nos a veure que aquests límits són funcions socials i poca cosa més.
Es veu molt: com que no hi ha tanta gent amb parella com abans, el que habitualment es feia amb parella es fa amb amics.
La societat ha descentrat aquella columna vertebral única, que enfocava la joventut cap al moment en què obtindràs una parella. El temps estava colonitzat únicament pel treball, la producció i la reproducció, i tot lo altre quedava en els voltants, fins i tot els qui no eren considerats útils socialment, que abans eren les solterones. Això ha esclatat, tot i que tampoc no vol dir que s'hagi acabat. Hi ha qui diu que he fet un llibre antifamília, i no, la família té el seu lloc: els vincles familiars ens constitueixen pel bé i pel mal que ens fan. Una altra cosa és que estem corrent una mica massa a assimilar els amics a rols familiars.
¿Per exemple?
Allò de la família escollida: substituir-la sense transformar-la. Una cosa és que tots aquells espais que estaven colonitzats per la família els puguem compartir amb altres persones, i l'altra, que els haguem d'anomenar família. ¿Per què ho ha de legitimar el referent de la família quan aquestes relacions són bones per elles mateixes?
Vinc d'una família autoritària, i els amics són els qui m'han ensenyat que la vida pot ser d'una altra manera. I penso: sort que els he trobat, perquè si no potser no hauria tingut un altre model de vida.
Això depèn de les possibilitats de socialització de cadascú. Podem imaginar famílies amb amics en què els fills s'acaben casant entre ells i es crea una bombolla cada cop més rígida; o l'experiència que dius, més porosa, d'amics que venen d'altres cases, d'altres maneres de parlar, de pensar. I podem sortir cap al món no des del buit absolut, com si agaféssim la motxilla i ens n'anéssim a voltar, sinó de la mà d'algú que ens estima. És aquesta manera d'anar-se'n de casa, entenent casa com el llindar del món conegut: com ens en anem dels nostres espais de seguretat encara que sigui una seguretat dolorosa i autoritària, com en sortim sense estar a la pura intempèrie. L'amistat és una de les maneres que hem inventat socialment per possibilitar l'aventura, que no vol dir viure vides de pel·lícula sinó sortir cap a allò no conegut, cap a persones que ens són estranyes. ¿Què passa fora de casa? I ¿què passa fora de casa amb aquells amb qui l'objectiu no és fer la casa següent?
Això que dius de l'aventura em fa pensar que de petita amb amics vam agafar un gos pollós i el vaig portar a casa, amb una amiga vam entrar en un supermercat a robar una bossa de patates, amb una altra ens vam escapar de nit. Anàvem a veure on eren els límits. Els nens d'avui no tenen la possibilitat de fer-ho amb tanta llibertat, ¿oi? ¿Els estem negant la possibilitat que tinguin aventures amb els amics?
Podríem analitzar què està passant amb les vides de nens que estan tancats en uns horaris en què les úniques aventures possibles són entre extraescolar i extraescolar o a la pantalla, però confio que el sentit de l'aventura hi és a cada lloc. Des de la vida adulta recordes moments d'aventura de la infància i no en tenien res, d'aventura, potser només estaves fent un forat al pati i notaves una cosa dura i era l'arrel d'un arbre i et pensaves que havies trobat una bomba. L'aventura està en la imaginació que fa possible pensar que, per exemple, l'escola pot saltar pels aires. He crescut a l'Eixample, en una ciutat grisa sense jardins, i el sentit de l'aventura tant el teníem en un passadís d'un pis fosc com en una cantonada feta de ciment. Una altra cosa és què està passant en el cap de tots nosaltres: més que estar atrapats en vides més limitades, estem atrapats en vides assetjades per la por. A totes hores estem rebent el missatge que el món no només serà pitjor, sinó que ja ho està sent. I això arriba als nens, als joves, ho estem somatitzant, i fa que sigui més valuós l'espai conegut, que vulguem sentir-nos a casa, i això és molt important, però una altra cosa és que sigui la casa d'un món molt més ampli.
¿Això fa que tinguem la imaginació més poruga?
Exacte. I això sí que em fa posar en estat d'alerta: ¿De quanta por està infiltrada la imaginació contemporània? ¿De quines maneres imaginem avui el que pot passar a fora, quan aquest a fora només està tenyit de catastrofismes i amenaces?
Vaig viatjar sola a l'altra banda del món i em deien "és perillós! et poden fer mal!". Has de vigilar de no creure't la por de la gent perquè s'encomana molt ràpid.
Qualsevol cosa normal la percebem com a perillosa, i no vol dir que no ho sigui. Hi ha més morts dins la parella que al carrer una nit fosca: potser la parella és perillosa d'una manera que no havíem vist mai, però això no vol dir que estimar sigui perillós.
¿Tot és perillós?
Tot és perillós perquè percebem un estat d'emergència. Hi ha una paranoia, una sociopatia constant, i això fa que convertim l'amistat en un refugi. Però la raó de ser de l'amistat no és ser un refugi, és acompanyar-nos en la vida cap endins i cap enfora: per descansar i per conèixer, per tornar i per anar. I en aquest perill constant, es tendeix a prioritzar els amics amb qui em puc recollir, amb qui hi ha l'ajuda, el suport, el descans.
El filòsof Carlos Javier González em deia que hem substituït els amics pels psicòlegs.
Sí, en vides com les nostres que són de temps curts, d'acompanyaments discontinus, de maneres interrompudes d'estar junts, de dispersió mental: voldríem estar per persones que potser estan per deu mil coses alhora, costa molt trobar aquest lloc on no només un dia ens expliquem moltes intimitats sinó que sentim que ens acompanyem a la vida. Necessitem d'una altra figura a qui setmanalment l'hi puguem explicar.
El colmo d'això és que al psicòleg no l'has d'escoltar, només parles tu.
Però aquí també confonem rols: la funció d'un psicòleg és terapèutica perquè no es fa des del vincle, et pot tractar bé però és una escolta desvinculada. Amb els amics no sempre anem tan lluny amb les preocupacions que compartim. No és veritat que diem qualsevol cosa a un amic, diem allò que pot formar part d'aquella relació, per tant, hi ha una cura de la paraula, que pot ser una autolimitació, una manera amb què amb uns ensenyem unes coses i amb altres, unes altres. Però no per hipocresia, perquè és com ballar, no balles de la mateixa manera amb un cos que amb un altre. I sobretot perquè segons quin pas donem, allò té conseqüències sobre la relació. Amb un terapeuta, no. Amb cadascú hi ha una funció i un joc de llenguatge diferent.
I una distància: un em deia que pot estar-se mesos sense veure un amic i que quan es retroben tot és igual, que el temps no afecta el vincle. Jo també tinc amics que veig un o dos cops l'any, i em feia pensar: ¿les amistats, per tant, no s'han de cuidar? ¿N'hi ha prou de saber que si em truquen a les quatre de la matinada hi seré?
No ho sé, ¿què vol dir cuidar? Saber mútuament que hi som ja és cuidar, perquè no tothom hi és. I no és veritat que no canvien les amistats, canviem tots, per tant, les amistats, també. Una altra cosa és que sempre anem actualitzant l'amistat des del record i des del present. L'amistat és un espai de cura, no només de reparar, sinó d'alimentar alguna cosa que no passa necessàriament per una activitat constant de legitimació o d'exigència o d'examen, però també sabem molt bé i sentim molt profundament quan hem descuidat una amistat. És una percepció claríssima: ¿en què es concreta? Cadascú ho sabrà, però quan se sent, se sent molt clar i és molt dolorós. Per tant, sí que hi ha un estat de cura, encara que passi per la pura passivitat, i que es nota quan es trenca o es descuida, que a vegades pot ser per un comentari fora de lloc.
¿L'amistat és una necessitat? Pensava que potser un amic meu l'hagués conegut fa deu anys i no m'hi hauria fixat. I que potser l'enamorament és el mateix: si algú de qui t'enamores avui aparegués quan tu estaves enamorat d'un altre, no t'hi fixaries. És una exageració, però és com si poguéssim tenir deu amics, i onze ja no.
Sí, hi ha una disponibilitat que va relacionada amb els llindars d'atenció i percepció que puguem tenir a cada moment i lloc. Perquè l'amistat no deixa de ser això: una manera de prestar-nos mútuament atenció que prendrà formes molt diverses, fins i tot estar molt de temps sense dir-nos res. Però no vol dir que es desatengui: hi ha una atenció que vol dir una disponibilitat.
Que pot passar pel silenci.
Sí, perquè prestar atenció no vol dir estar actiu en el sentit d'estar actuant, sinó estar receptiu, i aquesta receptivitat no sempre pot estar oberta. Una vida que estigués oberta a tot i a tothom contínuament seria un altre tipus de psicopatia. L'amistat no deixa de ser una manera de salvar la distància de l'altre. També hi ha amistats possessives, que devoren.
¿Quines diries que són les que estan més podrides?
Qualsevol relació que passi per l'afany de possessió. No soc gens idealista en l'amistat: és un terreny on totes les passions humanes hi estan en joc: la gelosia, l'enveja, la rivalitat, la incomprensió, els enfadaments. Una altra cosa és el lloc on les posem. L'amic no serà mai res teu ni en el sentit institucional, ni propietari, ni contractual, i per això pot acabar sent molt teu, per això som molt nosaltres. L'amistat s'inventa un nosaltres.
Els amics que tenia als quinze anys no tenen res a veure amb els que tinc ara. ¿Fan de mirall de qui som a cada època?
M'agrada la imatge de la caixa de ressonància: com, a cada edat, hem anat ressonant amb el món a través dels moments més o menys solitaris que hem travessat, dels acompanyaments més o menys sorollosos, invasius, accessius. És la manera com hem anat sent nosaltres.
De la mateixa manera que escrius que és molt difícil imaginar algú que no tingui amics, perquè voldria dir estar aïllat i incomunicat, em feies pensar com d'important és parlar per desfer nusos. A vegades estic en bucle, veig un amic, l'hi explico i noto com el nus es va desfent. Aquesta alliberació és el gran poder de l'amistat.
Els grecs deien que els amics són els qui no necessites per a res i que per això t'hi pots relacionar lliurement. I Epicur deia: més necessari que l'amistat només hi ha la filosofia, perquè totes dues ens ajuden a perdre la por. I ep: no es tracta de no tenir por, sinó de perdre la por. Les que ens fan més servils, més porucs. Epicur deia la por als déus, a la mort, a la soledat, al sofriment. I també són les nostres pors.
Les pors del dia a dia, que pots convertir en obsessions i que l'amic te les pot desfer.
I que moltes vegades les amaguem, les tenim infiltrades en aquestes vides hiperactives. ¿Per què no parem? No només perquè hàgim de treballar molt, sinó perquè ens fa por el buit, l'aïllament, el càstig social. Aquest punt de descans, que és com tocar a la paret quan juguem, va lligat a una altra cosa: la gratuïtat. Cada amic podria ser-hi o no ser-hi, si hi és, és perquè vol. Hi ha un perquè sí darrere de cada amistat que li dona aquesta condició de tria trobada.
I a vegades sobta: una amiga em va venir a ajudar en una situació complicada i em va sortir dir-li ¿què faig a canvi? i, gairebé ofesa, em va respondre: res.
Aquesta manera de trobar-nos des d'un perquè sí interromp el gran mercadeig del món en què tot ha de tenir una raó, una finalitat, un benefici. I de sobte hi ha aquella gent que hi és perquè sí, i per a mi això és el gran sabotatge a tota la misèria de les relacions actuals.
La passió dels estranys
© Marina Garcés, 2025
Publicat per Galaxia Gutenberg, S.L.
Primera edició: febrer de 2025
© Galaxia Gutenberg, S.L., 2025
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
