L’altre dia, en un acte a la Fira del Llibre de Bogotà, em van demanar si l’amistat contribueix a la pau mundial. La pregunta, un pèl rebuscada, cercant el cop d’efecte, suposadament tenia sentit perquè el lema que ha dut els autors espanyols (així ens porten moltes vegades als catalans pel món, després ho hem d’esclarir bé) a Colòmbia era el lema “España, una cultura para la paz”. Res a dir sobre això. La cosa és que la pregunta ansiejava un final, un tancament feliç i optimista, una afirmació de l’amistat, de la Fira (i també d’Espanya, per què no).
L’escriptor Jacobo Bergareche, amb qui compartia el diàleg, va respondre que sí, que l’amistat és una de les expressions més contundents de la concòrdia i, encara que jo entenia a què es referia, em resistia a exigir-li tant a un vincle que és moltes vegades fortuït i casual, dissimulat, que es fa lloc en les nostres vides amb temps i paciència. ¿La pau mundial? ¿Què vols dir? Vaig respondre que no. I aleshores vaig pensar en les vegades que el “no” me l’havien etzibat a mi, al pati d’escola, quan l’amistat dels altres havia estat una daga excloent; vaig pensar en les cantonades del pati, en les mirades d’indiferència, distants, d’aquells a qui em volia apropar; vaig pensar en la primera vegada que havia pogut dir “els meus amics”, anys més tard, i celebrar dissimuladament que eren meus i no dels altres.
Potser és que l’amistat demana, per existir, certa exclusivitat. Si els països, les comunitats i les llengües tenen sentit, en part és perquè n’hi ha d’altres: qualsevol agrupació se sosté per una idea, encara que sigui fràgil, d’amistat: ajuda mútua, mirada de reconeixement als ulls, desitjos compartits. I aquesta idea d’amistat se sosté perquè hi ha altres persones que no formen part del propi grup: hi ha uns altres que no són nosaltres i que, en última instància, justifiquen que nosaltres siguem nosaltres.
Trump es refereix a Putin com el seu amic. Hi ha dirigents que exhibeixen una complicitat que només es troba en relacions afectuoses, on existeix una promesa compartida: ells segellen, però, altres pactes. Vull dir, hi ha amistats i amistats. I no totes venen a salvar el món.
Al llarg de la conversa, vaig citar diverses vegades el darrer assaig de la Marina Garcés, La passió dels estranys, on l’estranyesa no es declina en aquest sentit (els altres et neguen), sinó que és la possibilitat mateixa de l’amistat (els altres et funden): la trobada d’aquells que són estranys i que conreen un vincle que es fa fent-se, compartint el temps que anomenem vida. El gest de l’amistat és, per Garcés, seguint Agamben, el de Sant Pere i Sant Pau a “Incontro a Romadei Santi Pietro e Paolo prima del martirio”, on tots dos apòstols es troben tan a prop l’un de l’altre, front contra front, que no es poden ni veure: ser amics tracta d’acostar-se infinitament a l’estranyesa de l’altre. Si estrany ve d’hospes (foraster, visitant), com assenyala Garcés, aquells que es diuen i se saben amics converteixen la distància de l’estranyesa en una proximitat: reverteixen l’advertència paternal del “no parlis amb estranys,” en un entregar-se a l’altre que salva la distància sense anul·lar-la.
Els amics es traeixen i es perdonen (només hi ha traïció si hi havia amistat), conjuren i confabulen, es recorden la memòria de l’altre, s’inclinen: s’escolten. Desitjar un món on tothom fos amic de tothom és una utopia fàcil, un escenari de consens pur i un lloc comú que, en el fons, esborra les diferències. Ben mirat, si tothom es diu amic de tothom (i aquest és el malson que es va inventar Facebook amb les sol·licituds d’amistat i ha continuat fins ara), ¿quin valor té l’amistat? ¿Quin sentit té aleshores afegir el possessiu després de dir el nom del meu amic?
Passa que potser hem connotat erròniament la diferència com si fos la causa de la confrontació quan la guerra i el conflicte, en realitat, no venen d’aquí. La diferència pot ser un motiu per a la pau, i els altres (que no són els nostres) són indispensables perquè nosaltres siguem qui som. Està bé que no siguem amics de tothom. Amb els anys, m’he retrobat amb aquells que no em volien entre els seus i he entès que l’únic que feien era provar de descobrir qui volien ser, en qui no es volien convertir. És vàlid. Els entenc. M’és impossible no preguntar-me si ells ara es pregunten, en veure’m, si he trobat els meus amics. Si algú ha aparegut per salvar-me. En la distància, en aquesta distància entre ells i jo quan ens creuem, entre els nostres mons separats, en la distància que prometem de mantenir amb respecte i amatença, potser s’hi amaga la pau.
La passió dels estranys
© Marina Garcés, 2025
Publicat per Galaxia Gutenberg, S.L.
Primera edició: febrer de 2025
© Galaxia Gutenberg, S.L., 2025
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
