Foto de perfil

Mitificar Plath com una pobra víctima és una perversió de qui va ser: oblida la seva vivesa, aquell apetit intel·lectual únic, el seu control, el seu sentiment vehement

Deu ser per això que mai no podrem pensar bé del tot l’amor si l’allunyem del verb, el vers i la ficció

Llegint Didier Eribon, he recordat el dia que la meva àvia em va explicar què sentia quan es mirava al mirall: què hi veia, si encara s’hi reconeixia

Primer hi havia la mort, una ombra que s’acostava cada dia una mica més fins a abraçar-lo del tot

Aleshores comença la novel·la estranya, el llibre amorf que se’m prometia, on el temps avança desordenat

¿Per què insistim a descobrir d’on venim, qui va venir abans de nosaltres?

Em repetia: però Pol, ¿no deu ser que la vida i la literatura són inseparables?

Cada amor que s’engruna fa una mica més petit el món en què vivim

Era supersticiosa i cabalística, misteriosa i suggerent, llestíssima i discreta

M’agrada pensar que parlar de l’amor i fer-lo no són coses diferents

Amb el seu marit i una altra parella d’escriptors, van provar de crear una utopia de quatre enamorats