Recordo comentar amb diverses persones el darrer llibre de contes de l’Eider Rodriguez explicant-los una imatge que em va desvetllar: la d’un personatge que, en despertar-se, descriu el llit com un sobre a mig obrir. És allò de trobar-se en un llit de matrimoni però llevar-se amb l’altre costat intacte. Recordo dir-los: «No hi ha millor imatge per capturar la soledat! És genial!» I també recordo que, al darrer conte del recull, em vaig trobar la història d’algú que sap que es morirà i que, malgrat tot, «regateja» amb la mort, verb que em va semblar precís, insubstituïble per cap altre. Després, unes setmanes més tard de llegir-lo, vaig conversar amb l’Eider a Bilbao, en un acte públic, i li vaig dir que una de les coses que més admirava de la seva escriptura era la capacitat de concentrar una veritat en paraules exactes, en imatges concentrades que contenien un món sencer dins seu.
Sempre ho diuen, als tallers i als llibres d’escriptors que parlen d’escriptura, que el diable és en els detalls: ho sabia John Cheever, que feia del món material una mena d’entrada a la radiografia moral dels personatges, o Nathalie Sarraute, amb aquells microgestos que són com impulsos biològics, de la mateixa manera que les plantes reaccionen a la llum. I després hi ha la llegenda de Pla, que es fumava un cigarret per concentrar-se i trobar l’adjectiu adequat. Rodriguez forma part d’aquesta escola, i els seus contes tenen l’exactitud de les imatges ben trobades, els gestos clars i l’atenció en el que és, d’entrada, imperceptible.
Al darrer conte del recull de què us parlava, Tot era el mateix forat, la Fani s’està morint i la Nekane la cuida. El final anunciat és també la possibilitat de la mirada retrospectiva, de contemplar una vida compartida d’amor, de lluita i de resistència. Mirar enrere, però, no serveix per escriure un conte nostàlgic, sinó per retratar allò que apareix amb la mort. Aquí, Rodriguez desplega la seva capacitat rigorosa, i en comptes de retratar una Nekane enyoradissa del que ja no viurà quan la seva dona mori, decideix insistir en la cosa fosca, en la zona del penediment i el dubte, en aquell àmbit estrany que apareix amb la mort imminent de l’altre: per això la Nekane es pregunta si l’atenció que li dedica a la seva parella és una manera de compensar el que no ha fet durant tants anys, o, encara més, quan enumera totes les vegades que la va deixar en ridícul, a la Fani, davant de les amigues, enmig d’una baralla, fent-se l’alegre i la frívola, obligant la Fani a semblar una dona amargada. ¿Quantes vegades la va assetjar amb arguments i la va reduir fins a deixar-la sense paraules, pel plaer de demostrar qui dominava la raó? ¿Quantes vegades la va portar al límit, fins a obligar-la a dir una mala paraula, per després aferrar-se a aquesta mala paraula i no deixar-la anar, ni quan la Fani s’acabava disculpant?
És aquesta la precisió de Rodriguez. No va només de trobar l’adjectiu adequat o la paraula exacta, sinó de ser capaç de pescar la imatge, l’escena, la frase que aconsegueix furgar en una cosa adormida, una veritat soterrada, una culpa callada. Per aquest motiu, això de dir que la importància rau en els detalls és una mica mentida: és fàcil de dir, però difícil de fer. I demostra que escriure no va de passar-se hores buscant adjectius o sinònims més bells i que ens resultin més nous, sinó que tot gest d’escriptura és impossible si abans un no ha mirat molta estona i ha descobert què s’oculta rere allò que és fàcil de veure. Aquí és on hi ha el diable.
Tot era el mateix forat
© Títol original: Dena zulo bera zen
© Eider Rodriguez, 2025 Publicat d’acord amb SalmaiaLit, Agència Literària
Primera edició: març del 2026
© de la traducció: Pau Joan Hernàndez, 2026
© de la il·lustració de coberta i les il·lustracions d’interiors: Arrate Rodriguez
© d’aquesta edició: Edicions del Periscopi SL, 2026
