Hauria agraït una nota. Punt i a part.
El Pol del futur, el Pol de deu anys després, creu que hauria agraït una nota que digués, per exemple: "Fill, prova d'oblidar-me". Però ves a saber si el Pol del passat, el Pol de deu anys enrere, hauria agraït realment una nota d'aquest estil. Ves a saber si el pare del Pol hauria trobat les paraules, en cas que les hagués buscat. Ves a saber si les va buscar.
Havent-se donat a conèixer amb dos poemaris i, sobretot, amb dues novel·les que li van permetre esmolar les eines de la ficció, Pol Guasch (Tarragona, 1997) busca i troba ara les paraules per parlar del suïcidi del seu pare, esdevingut quan ell tenia quinze anys. L'autor es pregunta, en aquest Relíquia (Anagrama, 2026), si els llibres que ha publicat fins avui han estat una desfilada subtil per arribar fins aquí, si tot el que ha escrit ha estat un intent de perfilar el contorn de qui va ser i de qui hauria pogut ser aquell home de quaranta-quatre anys que un mal dia se'n va anar sense deixar cap nota, perquè potser no hi ha paraules encertades per fugir.
I els lectors pensem que sí, pensem fins i tot que si Pol Guasch va decidir que es dedicaria a escriure era perquè tard o d'hora havia de parir aquest llibre. Tard o d'hora havia d'afrontar el repte impossible de donar sentit al que no en té gaire: la vida, l'abisme, la temptació de desaparèixer. I ha escrit un llibre ple de frases subratllables que seran subratllades per molts lectors desconeguts. Així ho explica ell al pare mort que ens mira des de la foto de coberta (que podria semblar una foto de l'autor, de tant com s'assemblen): "De la mateixa manera que he subratllat en les cartes de [Lucia] Berlin, en els seus contes, frases que m'han semblat terribles, records impurs, algú ho farà amb la teva vida. He condemnat la nostra història a la mirada dels altres. A un jurat popular que desconec. Però no vull que em redimeixin. No busco el seu consol. No m'importa el seu judici. La veritat no es troba en aquest llibre, perquè la veritat no és enlloc".
La literatura és més dòcil que la realitat. Escrivim per fer veure que la veritat existeix i que té una forma concreta. La realitat és caòtica, imprevisible, no respon a una narració ordenada. "Insistim en nosaltres, en les pròpies històries, perquè, encara que desitgem oblidar, no suportem que ens oblidin —escriu Pol Guasch—. Escrivim per dir que hem escrit, no pel desig d'escriure: volem demostrar al món que vam sobreviure". Escrivim contra la mort i contra el propi suïcidi. Marguerite Duras deia que escrivia per alliberar-se de si mateixa, per intentar que el text li prengués el lloc, per existir menys. Només dues idees aconseguien que Duras se sentís alliberada: la idea del suïcidi i la idea d'escriure. Només una idea aconsegueix que Pol Guasch se senti alliberat: la idea d'escriure. Escrivim per no matar-nos, per no penjar-nos de cap biga, encara que siguem fills d'un pare suïcida que era fill d'un pare suïcida.
Matar-se, especula Guasch, deu ser la milor forma d'assegurar-se que els vius no t'oblidaran. Els morts s'obliden, els anem oblidant, per més que ens repetim que no perquè acceptar-ho fa massa mal. Al principi del dol et diuen que el temps ho cura tot i t'ofens, penses que l'única certesa és que el temps ens mata a tots. I el temps no ho cura tot, res ho cura tot, anem sumant ferides fins a l'estocada final, però el temps hi ajuda molt. El temps ens ajuda a oblidar. A oblidar dies i mesos i errors i moments i gestos. I a oblidar, també, els nostres morts.
En un intent més que reeixit de posar paraules a la mort silenciosa del seu pare, Pol Guasch es passeja per les biografies d'escriptors que es van suïcidar o que van flirtejar amb el suïcidi. Perquè "tots els suïcides s'assemblen una mica, però cadascun es mata a la seva manera". Perquè només a través de les vides dels altres pot acostar-se a racons amagats de la memòria i de la història familiar. Per mirar d'entendre. Per dir-se a si mateix que no, que ell no heretarà el mètode de morir. Per deixar escrit (i, doncs, creure-s'ho més) que, havent vist la mort de tan a prop, se li havien despertat "unes ganes terribles de viure".
Pol Guasch es pregunta per què cada vegada que llegeix notes de suïcidi li neix de dins "un amor fatal, una passió, una mena d'alegria". Per què li cavalca el cor, se li ennuvola la vista i se li acceleren els pulmons en saber les paraules de comiat dels que sí que van escriure l'adeu. Ell pensa que hauria agraït una nota, tot i que no pot saber si l'hauria agraït de debò, en aquella altra vida hipotètica, imaginada, falsa. Guasch ha acabat escrivint un llibre —un senyor llibre— que lliura combat i alhora dona forma a la nota que el seu pare no va voler o no va saber o no va poder redactar.
Reliquía es presta a ser llegit i conservat com un record sagrat. Som davant d'una obra magnífica, de digestió llarga, que és i no és aquella nota paterna que l'autor enyora com s'enyoren les coses que no han passat mai. Ves a saber si el pare no li hauria dit, en comptes de "Fill, prova d'oblidar-me", en comptes de voler esborrar-se encara més del mapa, ves a saber si el pare no li hauria dit: "Fill, prova d'escriure-ho".
Relíquia
© Pol Guasch
© d’aquesta edició, Anagrama, 2026
