Però oi que no tens pla B?, em pregunta la Marina. Doncs ves tirant amb el pla A i aviam on et porta. Llança-t'hi sense por.
És llesta, la Marina. No tinc pla B, no. Mai. El pla B ja te l'encoloma la vida així que et despistes una mica. El pla B ja ve sol.
Però llançar-m'hi? I que m'hagin de recollir amb pinces després? I si salvar-me sola vol dir frenar i evitar la masegada?
Només podem mirar de preservar el pla A, que es conjuga en present. Però anar tirant i a-veure-què no és tan fàcil com em vol fer creure la meva amiga, perquè les pors hi són sempre. I perquè l'avui no pot competir ni amb el record ni amb l'expectativa. L'avui és imperfecte, és estrany, és el que és. Som el que som: persones que bateguem en present però ens aboquem a pensar en les formes que adoptarà el futur i, al mateix temps, ens sentim en deute amb un passat que ja no existeix. I no sabem obeir la veueta que ens crida prou de projectar, prou de recordar: sigues on ets.
Un dels principals inconvenients de l'amor, escriu Alain de Botton, és que corre el risc de fer-nos feliços. La felicitat la maneguem millor quan és un horitzó llunyà o una postal retrospectiva que no pas quan se'ns planta a tocar i ens diu hola, i ara què.
Hi ha una malaltia provocada pel terror sobtat que ens produeix l'amenaça de felicitat. Llegeixo que, davant la idea que ser feliç és possible, el cos respon amb una reacció fisiològica destinada a contrarestar aquesta possibilitat: mal de panxa, mal de cap, angoixa. Potser el que ens espanta és pujar a una muntanya russa. Les muntanyes russes maregen: mal de panxa, mal de cap, vòmits. I no et porten enlloc: tornes a la casella de sortida.
Fa dues setmanes els arbres del meu carrer havien florit i aquest dissabte les flors liles, precioses, ja són història. Però des del roser que em vaig regalar fa deu Sant Jordis ara em saluden tres roses. Les coses orgàniques van i venen i no podem fer res més que contemplar la bellesa mentre hi és. Val a dir que les flors no enganyen: es veu d'un tros lluny que són delicades.
Tan cert és que no tinc plans B com que vaig preferir un roser. Perquè és resistent i durador, pot viure vint o trenta o quaranta anys. És mortal com tu i com jo, però no es morirà avui ni demà: és un pla A amb perspectives de futur. I m'estimo més aquest present amb dret a pròrroga que una rosa embolicada amb cel·lofana, de les que aguanten dos o tres o quatre dies a tot estirar i t'acaben vomitant la metàfora a la cara.
“Hivernacle” és una secció escrita per Eva Piquer i il·lustrada per Eva Armisén en què guarden tot allò que voldrien preservar en bones condicions. L'escriptora i la il·lustradora també comparteixen les seccions "Evasions", "Presa de terra", "Contracoberta" i "De teves a meves".
