En Kino i la Juana, amb el seu fill Coyotito en braços, fugen del poble després d’haver trobat una perla grandiosa i d’haver-se convertit en l’enveja maleïda dels veïns: al final del llibre hi tornen, a casa, i la llencen al mar, com si així es poguessin desprendre de la cobdícia enverinada dels altres.
Aquesta és la història de La perla, de John Steinbeck.
En George i en Lennie, dos amics, vaguen sense destí de ranxo en ranxo amb la quimera de posseir algun dia un trosset de terra pròpia: la promesa d’un demà fulgurant que sempre se’ls escapa, i ells el persegueixen en va, aquest futur, vagarejant d’un lloc a un altre, convençuts que un dia tindran una llar on tornar.
Aquesta és la història d’Homes i ratolins, de John Steinbeck.
La família Joad, enllaunada en un sedan Hudson, se’n va de la seva terra, Oklahoma, i s’encamina cap a Califòrnia, després que els hagin destrossat els cultius i el banc els hagi pres la casa. A pas lent, sotraguejant per camins i carreteres, es repeteixen la faula esperançadora que els ha de redimir: al seu destí, hi ha vinyes i terres fructíferes i bons sous que els canviaran la vida.
Aquesta és la història d’El raïm de la ira, de John Steinbeck.
En Muley, però, el veí de la família Joad, decideix que no se’n va d’Oklahoma: “Aquesta és la meva terra. Aquest és el meu lloc. I se me’n refot que allà hi hagi taronges i raïm a carretades. Jo no me’n vaig. Vosatres tireu, que jo em quedo aquí, al meu lloc”. I hi insisteix: “Un es posa a pensar i a l’últim se n’adona. No, no hi ‘niré mai”. En Muley sap que si fuig no hi haurà lloc on tornar: l’esperança és traïdora (ningú els garanteix una vida millor) i la fugida és una deserció (ningú els assegura el regrés). La vida d’en Muley es converteix aleshores en un viacrucis de casa abandonada en casa abandonada, amagant-se, burlant els nous terratinents, cruels i acarnissats, mentre prova de cremar-los les sangs. ¿Bogeria o obstinació? ¿Follia o tenacitat? ¿Quin és l’adjectiu pels militants de les causes perdudes?
A La perla, en Kino i la Juana renuncien a la fortuna per poder tornar a casa: “en Kino va tirar el braç enrere i va llançar la perla amb totes les seves forces. Tots dos la van seguir amb la mirada i van veure com es perdia enllà, pampalluguejant i brillant amb el sol ponent. Van veure el clapoteig que feia a l’aigua, lluny, i es van quedar una llarga estona l’un al costat de l’altre mirant el punt on havia caigut.” El llibre s’acaba així, i s’instal·la el dubte: ¿tornaran a ser les coses com eren abans? ¿Tornaran a ser ells com eren abans? ¿És possible tornar de veres quan un se n’ha anat d’un lloc? Amb la casa cremada pels veïns, l’amenaça de mort, la persecució, la fugida, la decisió final: ¿quina promesa amaga ara el retorn?
A Homes i ratolins, la tornada, en canvi, és impossible. En George i en Lennie arriben a un ranxo d’on no sortiran i la cantarella del futur redemptor que han imaginat es fon amb ells. Al llarg de la novel·la, en George li repeteix a en Lennie el somni compartit: “Tindrem una vaca, i podé un porc, i gallines; i a la part plana hi tindrem un tros per l’ufals. I tu cuidaràs els conills. I viurem com uns senyors”, i li ho diu per darrera vegada amansint-lo, com si fos una cançó de bressol, sedant-lo, poc abans de desfer-se d’ell, ara que l’amic ha esdevingut una molèstia. Molt abans del tràgic desenllaç, però, en Crooks, un passavolant amb qui es creuen al ranxo, ja els adverteix que la utopia és molt fràgil: “Hi conegut una pila d’homes per les carreteres i als ranxos, amb el farcell a l’esquena i aquesta mateixa fal·lera al cap. Una pila. Arriben, pleguen i se’n van; i tots amb aquest tros de terra al cap. I no n’hi ha ni un que acabi tinguent-lo. És com el cel; tots volen un trosset de terra. Aquí m’hi lligit molts llibres. Dingú acaba anant al cel ni tinguent cap tros de terra.”
L’obra de Steinbeck va d’aquestes anades i vingudes, dels retorns on no es retorna i de les fugides inevitables. No és carrincló ni alliçona, tampoc cerca la moralina ni la conclusió. Per això omple els seus llibres de personatges marginals, com ho farà Carson McCullers molt poc després, personalitats limítrofes i inclassificables, éssers exclosos amb somnis molt grans, ingenus i llestíssims, simples i profunds, tan humans i tan animals, mamífers cansats amb una llum que els brilla sempre als ulls. D’ell, segurament, en vaig aprendre això, a l’hora d’escriure: que la matèria més complexa i certa, la més preciosa i cruel, és la que es conté entre la fugida i el retorn, en aquell moment tan precís que per alguns dura tota una vida.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
