Diu Eliane Brum que l’esperança no ens salvarà. Ella, periodista i documentalista, es va mudar de Sao Paulo a Altamira, de la ciutat més poblada d’Amèrica a l’epicentre de la destrucció de l’Amazònia, i d’aquest trànsit, del que ella anomena el “viatge al centre del món”, en va quedar el llibre La Amazonia (Salamandra, 2024), un testimoni que és alhora una crònica de periodisme de guerra (perquè el que es viu a l’Amazònia és una guerra), un retrat de la devastació del pulmó del món, i un relat que arriba des del futur fins al present com una advertència: l’esperança no ens salvarà.
Ve des del futur perquè si hi ha un coneixement, en aquell tros de món, és el dels pobles indígenes, que com sostenen l’antropòleg Eduardo Viveiros de Castro i la mateixa Brum, viuen instal·lats en la fi del món des de fa més de cinc-cents anys, quan els colonitzadors van arribar a les seves terres i van començar amb l’extermini, que no tractava només de l’arrasament físic i corporal, sinó també de la implantació d’una altra cosmovisió que demolia l’autòctona: un nou llenguatge per anomenar el món. Quan Brum va arribar a Altamira i va descobrir que les onze llengües que es parlaven en aquella zona recorrien al portuguès per parlar d’empreses, progrés i desenvolupament, se’n va adonar: l’assolament havia arribat també amb el llenguatge. Aquells pobles, abans del desembarcament dels portuguesos, no tenien aquestes paraules. No les necessitaven.
Quan diem que la fi del món és imminent no ens adonem que hi ha qui hi viu dins des de fa centenars d’anys. Potser el més apropiat seria parlar de “les fins del món”, i dir que la nostra (vull dir: la del nostre tros de món, aquí) ens sembla més o menys llunyana, plausible, possible, però que la d’altres fa molts de temps que ja ha arribat. Per això Eduardo Viveiros de Castro i Déborah Danowski escriuen a ¿Hay mundo por venir? (Caja Negra, 2019) que en comptes de passar-nos el sant dia pensant com seria el món sense nosaltres (extincions, desaparicions de l’espècie, la vida a Mart), seria bo començar a rumiar què ocorre amb un nosaltres sense món: una comunitat desmundanitzada o desambientada, instal·lada en el desert d’allò real. És a dir: un poble sense espai ni temps per existir.
Per això Brum creu que l’escolta dels que fa temps que proven de sobreviure en una apocalipsi permanent és necessària, urgent: deixar que els seus discursos calin en els nostres, oferir els nostres cossos com una caixa buida on ressoni la veu de l’altre, provar d’obrir la imaginació als relats que saben del que parlen, intentar que l’atenció sigui una temptativa de convertir-nos en el que no som. Contra una idea fàcil d’esperança, l’escolta.
I és que l’esperança, recorda Brum, s’ha convertit en un objecte de consum més, una altra mercaderia. Una falsa redempció: concloure les converses tristes amb finals esperançadors, insistir en l’esperança per no quedar-nos amb mal gust de boca, no són sinó mentides que treballen com si el temps avancés sense deixar rastre. Com si el present fos innocent. Però hi ha un poble indígena que, en comptes de situar el futur al davant de la línia temporal i el passat al darrere, fa referència al temps amb la imatge invertida: el passat és al davant, perquè ja ha passat i el coneixem, el podem veure, mentre que el futur és a la nostra esquena, perquè és desconegut, incert: no el podem veure. L’esperança, així, també és invisible. No existeix per a ells la redempció fàcil.
És impossible no preguntar-se quin sentit té escriure en un escenari sense futur. Ja hi ha prou llibres al món. Ursula K. Le Guin, aquella escriptora que deia que el dret diví dels reis semblava invencible, com ara ho sembla el capitalisme, va escriure que les arts tenen una enorme capacitat per a establir comunitats i cohesionar-les. Una història serveix per ampliar l’enteniment que tenim dels altres i del nostre lloc en el món. Escriure, de fet, pot ser l’orella que escolti i incorpori a la manera d’Eliane Brum. Un llibre com una orella immensa que atén les veus silenciades.
Quan diem que els humans ens hem carregat el món, no som del tot precisos: només seria certa, la sentència, si per humans ens referíssim al club exclusiu de la minoria dominant. Les subhumanitats (en termes del filòsof Ailton Krenak), aquells que queden fora d’aquest clan, no han causat la destrucció, però han estat, en canvi, els primers de patir-la. Són també els subhumans aquells que han imaginat altres formes de ser en el món, altres idees per trobar-nos i existir: en contra de l’agència destructora, responsabilitat creadora. Escriure no ens salvarà de res. Però activar segons quins tipus d’escriptura, potser sí: una escriptura activa i reflexiva, oberta i desplaçada, misteriosa i suggeridora, fragmentària i inconclusiva. Una escriptura que ompli de sentit, ara sí, la paraula esperança.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
