Se’m desperta sempre una cosa estranya quan llegeixo, aquí o allà, que hem d’escriure històries per fundar nous referents, en un gest que consisteix a oferir un imaginari més ample als lectors del futur. Un imaginari més vast i complex on poder-se trobar reflectit. La reclamació ve sovint d’haver patit una manca: “Que diferent hauria estat tot si hagués tingut referents” o “que difícil va ser sense cap mirall on mirar-me”. Hi penso. Penso en aquest manca que comparteixo (també em vaig sentir sol amb el meu desig) i penso en què implica demanar-li això a l’escriptura: en què es converteix, aleshores.
Quan un inventa ficcions treballa, entre d’altres, amb un dubte: ¿he d’escriure les coses com són o he d’escriure les coses com podrien ser? Es tracta d’escollir entre la creació com una forma de representació o la creació com una forma d’especulació. El dubte es redobla quan un té a les mans universos delicats, on apareixen minories, violència, dolors històrics, estigmes socials: ¿escriure ha de servir per retratar-los o per demostrar que existeixen alternatives?
Així, un es fa càrrec del dubte, escull què vol fer (o què sap fer) i assumeix que hi haurà lectors que estaran insatisfets: si un ha representat el dolor, li diran que el llibre és massa dur; si n’ha mostrat el revers, li diran que no és realista. Per això el debat dels referents m’embafa: ¿ha d’estar la creació al seu servei?
Li donava voltes, a tot plegat, mentre llegia Habitacions separades, de Pier Vittorio Tondelli, un clàssic de la literatura gai dels anys noranta que arriba, ara, per primera vegada en català, gràcies a Angle Editorial i a la traducció de Jordi Estrada. En un moment del llibre, quan Leo medita si vol anar a viure amb Thomas, la seva parella, Tondelli escriu: “Ara havia d’afrontar seriosament una convivència amb un altre home. Però per fer això no disposava de models de comportament a seguir, ni experiències a què recórrer en cas que la relació trontollés. Sabia que no n’hi havia pas prou amb l’estimació que sentia per Thomas. [...] Com hauria acabat el seu amor?”
De la mateixa manera que Leo es pregunta què se’n faria, del seu amor, si sabés què havia passat abans amb altres amors com els seus, si algú els ho hagués explicat, jo em preguntava què se n’hauria fet de mi, del meu desig, si hagués pogut llegir aquest llibre fa uns anys. Si hagués entès, quan tocava, que hi ha homes i homes, en el món, molts tipus de nois a qui estimar. Explica Tondelli: hi ha, per una banda, els Chez Maxim’s, els nois que a primera vista són ideals i a on un s’entrega sense miraments: aquells cossos que encaixen exactament amb la mida dels propis somnis. Després hi ha els Whitman, que són els aventurers sexuals, els que ho han provat tot i tot ho coneixen, com el poeta americà. També hi ha els wrong blond, terme que ve de la història d’amor entre W.H. Auden i Chester Kallman: Auden volia agenciar-se un noiet ros, però va acabar al llit amb un altre ros, Kallman, que des d’aquell moment es va convertir en el seu gran amor. Els wrong blond són aquells que no havien d’arribar i que, al final, s’hi van acabar quedant. I, per últim, hi ha els Vondel Park, que recorden un nòrdic dels anys setanta: d’una bellesa que, a diferència del Chez Maxim’s, mai es trobarà en una revista de moda, perquè té alguna cosa lleugerament corrupta i viscuda, un no sé què de decadent.
Però no crec que Tondelli escrivís aquest llibre per eixamplar l’imaginari de ningú. Juraria que el va escriure perquè no podia no escriure’l. José Esteban Muñoz, al clàssic Cruising Utopia, sosté que tota genealogia és una ficció. I que escriure es converteix en una manera de fundar-ne de noves: la cosa bona de no tenir una genealogia fixada i estricta, sòlida, és que encara es pot inventar. Per Muñoz, habitar una pràctica queer és estar en el món sabent que un hi és mentre l’inventa. I estic segur que Tondelli escrivia així: vivint i escrivint alhora, creant amb una mescla bastarda de representació i especulació.
Als maricons del futur, haver crescut mirant Heartstopper potser els allunyarà de la soledat i la mala estrella, de l’amor relligat a la pèrdua, del terror de l’estigma, de l’assetjament a l’escola (amb una mica de sort). Però també els acostarà a l’evidència, a la norma i a mons que no els caldrà imaginar, perquè d’altres els hauran imaginat per ells. No vull romantitzar el desconsol, tampoc la soledat; però sí que vull dir que quan les coses no hi són, un les inventa. I que viure inventant és complicat, però que té molt a veure amb el que representa l’experiència queer. La de Tondelli i la meva.
M’ha agradat llegir, als vint-i-set anys, els quatre tipus d’home de qui, segons l’escriptor italià, un marica es pot enamorar. No ho vaig saber quan m’hauria anat bé saber-ho. Però no patiu: jo vaig maquinar la meva pròpia tipologia, el meu quadern privat de nois possibles, el meu àlbum d’amants que, tard o d’hora, havien d’arribar. I és allà on guardo ara els meus amors.
Habitacions separades
© Vittorio Tondelli
Títol original: Camere separate
© 2017, Giunti Editore S.p.A. / Bompiani, Florència i Milà
Publicat per primera vegada per Bompiani al 1989
© 2025 Jordi Estrada Carbonell, per la traducció
© 9 Grup Editorial, per l’edició
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
