En una carta que Marina Tsvetàieva va enviar a Borís Pasternak durant l’estiu de 1926, es queixava de la “fustigació parisenca”. Feia anys que la poeta russa vivia exiliada a la capital francesa, havent fugit de la Revolució de 1917, i no trobava el seu lloc: escrivia sense aturador, però ningú la publicava. Tant li feia: m’afanyo a escriure i a sentir, deia, però no tinc cap pressa per publicar, “la pressa de l’ànima no és pressa de la ploma”. Quan Tsvetàieva remugava de la “fustigació parisenca”, es referia als atacs violents que havia rebut per part de la premsa de l’emigració russa amb la publicació de l’assaig breu Un poeta a propòsit de la crítica.
Avui, aquest article ha quedat compilat al volum El poeta y el tiempo, reeditat l’any passat a Anagrama amb traducció de Selva Ancira, juntament amb altres textos fonamentals de la poeta com L’art a la llum de la consciència o Algunes cartes de Rainer Maria Rilke. Si vaig començar llegint Tsvetàieva amb El poema de la fi, aquest assaget que havia despertat l’ànim furibund dels crítics va ser de la primera prosa que li vaig conèixer. Recordo la fascinació per la lucidesa i la claredat mental, envejables. Amb el temps, n'he admirat l’assertivitat, l’elegància de dir certes veritats i, ho confesso, el reconeixement en llegir-la.
Al text, s’hi barreja una capacitat fulgurant d’entendre la pròpia obra (els versos d’un creador són diferents perquè diferents són els anys: no cal témer el passat) amb una contundència a l’hora d’exigir profunditat i rigor a aquells que et llegiran (“No té dret a jutjar el poeta qui no n’hagi llegit cadascun dels seus versos”). Alhora, hi afegeix un ingredient clau, en tot això de valorar la feina dels altres: l’amor. De la mateixa manera que el jutge mira enrere per investigar i recorre als orígens per a comprendre el present, l’amant construeix el present de l’amor a partir de moments precedents, que són gènesis de tots els futurs. El crític hauria de ser això: jutge i amant.
L’amor juga també un paper fonamental a l’hora d’opinar, afirma Tsvetàieva, perquè “per tenir una opinió d’una cosa és necessari viure en ella i estimar-la”. Tranquils, entenem el rebuig com una declinació de l’amor: negar també és una forma d’afirmar. I viure en la cosa vol dir, precisament, no cometre un abús de poder, que diu ella: ser-hi dins, saber del que es parla. “Respectin i estimin el que és meu com si fos seu. Aleshores podran ser els meus jutges”.
La part brillant arriba quan Tsvetàieva comenta algunes ressenyes que li han dedicat, com la d’un crític que es vantava de no haver comprès El poema de la fi i que sostenia que més que llegir-lo, el poema cal desxifrar-lo. Però “no vaig comprendre” no és un judici, li rebat Tsvetàieva, és una confessió. I un crític no ha de confessar: un crític ha d’entendre que si surt esgotat d’un text és perquè ha llegit bé i el que ha llegit era bo. El cansament del lector, sentencia, és creatiu.
El que m’il·lumina de Tsvetàieva és l’atreviment amb què és capaç de dir coses que encara avui costen de dir. Com, per exemple, que aquells que tenen un peu en la creació i un altre en la crítica combreguen un rol estrany, un pèl sospitós, perquè l’interès, la frustració i l’ambició es barregen amb el mirall que fan les obres dels altres. O, com per exemple, que un escriptor no opera amb teories, sinó amb una mescla d’intuïció i ofici: no hi ha recepta per a l’escriptura i menys encara si es tracta de la recepta d’algú altre. O, com per exemple, que els diners són importants, molt importants, perquè encarnen la possibilitat de continuar escrivint: són “la meva llibertat i la meva taula de treball”.
Tsvetàieva rellueix quan és implacable. Només ella pot afirmar sense pèls a la llengua que sovint opinen els que no tenen res a opinar i que el millor que va fer Sainte-Beuve, un reconegut crític de l’època, va ser deixar d’escriure poemes: quan es va alliberar dels versos, va esdevenir el gran crític en potència que ja era abans. I ella, poeta-mèdium, travessada per una mena d’aura intocable però defensora de l’artesania i la dimensió musical, matemàtica, de la poesia, creu que alguns crítics es mantenen en el món de la literatura com ofesos, incòmodes, enganyats per la pròpia experiència: hi són perquè volen insistir en alguna cosa que no va sortir bé. O no com ells haurien volgut.
Amb tot, és fàcil comprendre que li tinguessin jurada: Tsvetàieva escriu amb l’honestedat que ella exigeix als altres. No s’amaga en pseudònims, no vol preservar cap façana, tampoc desitja protegir-se: és franca. Ara la llegim i la podem entendre: ¿qui no ha sentit, en algun moment, la “fustigació catalana”? Potser tornar al text de Tsvetàieva és una bona idea per a repensar el rol dels nostres crítics. I també, és clar, i amb la mateixa duresa, l’ofici dels nostres escriptors.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
