May Sarton va fer una cosa molt semblant al cineasta Derek Jarman: amb quaranta-sis anys es va comprar una caseta mig enrunada del segle XVIII, un graner i un bon tros de terra en un poble remot de Nou Hampshire i, tot seguit, va començar a escriure. Dels deu primers anys provant d’entendre com es fa una llar en queda Desig d’arrels, que és el primer títol que li podem llegir en català (traduït per Núria Parés), però que és, sobretot, un testimoni humil, honest, de com passen les alegries i les penes en un lloc on, fonamentalment, no passa res.
Durant la pandèmia, Olivia Laing es va comprar una casa en un poblet de Suffolk, a dues hores de Londres, una casa sense enrunar, en el seu cas, i amb un jardí que es va disposar a treballar. També com Derek Jarman. D’ell no en treia l’elecció inhòspita (el director de cinema va escollir la costa anglesa àrida on sols espetegava el vent i no creixia res), però en conservava la intenció de transformar un tros de terra. D’ell, a més, va adoptar el sentit “de què significa ser artista, ser polític, i fins i tot de com es planta un jardí”. The Garden Against Time recull aquest viatge.
Tots dos llibres són divagacions. Meditacions contemporànies. Si Sarton es pregunta què és una llar, Laing indaga sobre la relació entre el jardí i el paradís. Així, la dimensió del present connecta, a través de l’escriptura, amb temps remots: no només amb aquells que van habitar la casa i el jardí abans que elles, sinó també amb les idees que s’han tingut al llarg de la història sobre la llar i el pam de terra que cuidem. El resultat de tots dos llibres indaga en la idea que l’aïllament, la cura d’un llogaret i l’atenció plena a tasques tan manuals i prosaiques com aquestes són accions que no t’oculten del món. Ans al contrari: esdevenen espais de trobada i experiències de descobriment.
Sarton, en aquesta casa enderrocada, també va haver de cuidar-se d’un jardí. “Quan vaig començar a fer el jardí”, escriu, “no m’hauria imaginat mai que una de les alegries que em proporcionaria seria tenir plantes per regalar”. Malgrat trobar-se lluny de tot i de tothom, dedicar temps a la terra era una manera d’adreçar-se als altres. Així, va combinar l’escriptura (als matins) i la jardineria (a les tardes), en un equilibri perfecte de què volia dir estar viva: va descobrir, amb el temps, que, d’igual manera que les paraules escrites, “les flors i les plantes són presències silencioses”, i que escriure i cultivar proporcionen en la mateixa mesura alegries que varien amb el temps.
Al seu tros de jardí, a més, hi va trobar presències, fantasmes ocults, com li ocorria també en escriure, quan revivia històries passades, gairebé oblidades: “El fantasma de la meva mare també és a tots els racons del jardí, per descomptat. [...] Quan noto més la seva presència és quan surto a treure les males herbes”. Aquest fragment recorda a Los llanos, aquell llibre-diari d’un home que fuig del desamor cap al camp argentí per provar de començar de zero: el fantasma de l’amor perdut reapareix a cada moment. Aquesta escapada impossible potser té a veure amb allò que diu Sarton, que “la jardineria ens torna el sentit de la proporció en tot, excepte en nosaltres mateixos”. Aleshores aquells que ja no hi són emergeixen amb força i un continua encara sense saber què fer-ne, amb ells. Només pot esperar. Esperar i escriure. Esperar i cultivar. Esperar i que els anys corrin. I és cert: “Nosaltres envellim cada any”, escriu Sarton, cosa que no ens fa necessàriament més savis, “però el jardí no envelleix; el jardí reneix cada primavera”. ¿Com pot ser que el temps actuï d’una manera tan diferent en els cossos que en la terra?
Per Olivia Laing, la pregunta tracta, més aviat, de com pot ser que el paradís a la Terra costi tant de construir. O, més aviat, si val la pena d’intentar-ho. I torna a Derek Jarman, que creava el seu jardí impossible mentre moria de sida: amb ell va entendre que quan la gent es dedica a cuidar un parterre, fa molt més que imaginar un espai o matar les tardes de diumenge. Que, com passa també amb l’escriptura, tenir un jardinet és un anar i venir entre la necessitat de control (“Extermina la mala herba! Defineix bé els límits!”) i el desig de plenitud. Mentre passava la vida (crisis familiars, advocats reclamant l’herència), Laing descobria el rol que el jardí tenia a l’hora de fer-se càrrec dels seus sentiments: “Em refereixo a com gestionem la càrrega profunda que suportem, com la contenim, quina forma d’emmagatzematge improvisem pel material que, fins i tot ara, continua filtrant els seus isòtops letals.”
M’agraden aquests llibres, com els diaris de Jarman o la novel·la de Falco, perquè tornen l’escriptura al lloc més genuí i menys pompós, allà on no hi ha res que pugui sostenir les paraules més enllà d’elles mateixes, on les frases queden despullades i només rutllen si són elegants, autosuficients i plenes. Allà on l’escriptura es transforma en contemplació. I la contemplació, en escriptura.
Desig d'arrels
© Mary Sarton
© d’aquesta edició, Amsterdam, 2025
© de la traducció, Núria Parés Sellarès
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
