Un altre maleït article sobre Lispector. Però resulta que no li havia llegit les cartes, i m’han arribat a les mans com un regal des del passat, perquè quan un llegeix les cartes d’un autor, que eren privades, llegeix de nou l’obra que li havia llegit abans: un li descobreix les intencions, la fragilitat que aconseguia dissimular en la prosa, les obsessions deliberades, el nerviosisme. Com si li endevinés la mà tremolosa a l’hora d’escriure.
Elias Canetti deia de les cartes de Franz Kafka a Felice Bauer que les havia llegides com feia temps que no experimentava una obra literària. No hi trobava un “epistolari fútil”, sinó un recull de missives “al servei de la creació literària”. Passa una mica el mateix amb Lispector: encara que el corpus és menor, la intensitat és similar. Algunes de les troballes més fulgurants de l’autora queden recollides aquí, com l’encontre fortuït amb Olga Borelli, amb qui van forjar una amistat indestructible als cinquanta anys (“has sigut el meu millor regal d’aniversari”); o l’intercanvi de paraules privades amb Lucío Cardoso, un company de feina de l’Agência Nacional de qui es va enamorar sense ser corresposta, i a qui ella estava decidida de “curar” de la seva homosexualitat. A ell li escriu: “Hello, carinyo.” I també li confessa: “Sento que dins meu hi ha aigua fresca, però sense descobrir on és la deu.”
Una de les darreres cartes, datada del 13 de setembre de 1975, és una nota oberta que va publicar dirigida a Edgar Pereira, que havia escrit una crítica sobre l’inclassificable Visão do esplendor. I ella el corregeix: “Les meves paraules es van distorsionar en un fragment. [...] Em refereixo a l’afirmació que jo hauria dit que, quan escric, entro en trànsit o alguna cosa així. Jo no vaig dir això, simplement perquè no és veritat. Mai he entrat en trànsit a la meva vida. No practico l’escriptura automàtica ni baixa fins a mi cap esperit. Soc com qualsevol altre escriptor.” Res li impedia de corregir un crític que anava errat: aleshores li quedaven un parell d’anys abans de morir de càncer d’ovaris i Lispector ja les havia vist de tots colors. Li havia arribat la fama, la promesa meca literària, i no ho comprenia: “¿Deu ser que estic de moda? ¿I per què la gent es queixava de no entendre’m i ara sembla que m’entenen?”
La fama, però, li produïa dolor. Ella mateixa ho deia. El triomf editorial era una invasió. “Inclús una mica d’èxit, com el que tinc de vegades, em molesta l’oïda interna”, afirma Borelli que deia l’escriptora a Clarice Lispector: Esboço Para Um Possível Retrato, el llibre que li va dedicar després de la seva mort. Borelli havia d’aguantar els seus daltabaixos emocionals, canvis de parer, quan Lispector no s’aguantava ni a ella mateixa, però també van compartir els llamps creatius i els rampells fulgurants dels últims anys de vida: juntes van editar i polir L’hora de l’estrella, el darrer llibre de l’autora.
A l’última carta que es conserva d’aquesta amistat, del 29 de setembre de 1975, Lispector signa una mena de poètica, com un testimoni literari. Hi diu diverses veritats que qualsevol escriptor agrairà de llegir. La primera, que quan s’escriu “s’entén el món una mica més que si no s’escriu.” Segona: “Déu m’alliberi de començar a escriure un llibre per la primera línia” (la connexió entre les idees i l’ordre sempre arriba tard, més endavant, quan un entreveu que el llibre ja és a mig escriure). Tercera: “Mai he pretès assumir una actitud superintel·lectual. Mai he pretès assumir cap actitud.” Quarta: “La crítica, gairebé sempre, confon les coses” (i aquí torna a insistir en allò d’haver estat incompresa i d’haver esdevingut, amb els anys, una autora popular). Aleshores, recorda a Borelli que mai ha pogut viure de la literatura: i no és per desinterès del públic, sinó per l’avarícia dels editors. Cinquena: “Pel que fa a la pregunta ¿Com et sents en escriure els teus llibres?, responc amb una altra pregunta: ¿Com et sents tu quan els llegeixes? Amb això tindràs la mesura de com em sento quan escric.” I sisena, potser la més important: “Només podem fer bé les coses que realment estimem.”
En les missives de Lispector, potser perquè el que escriu no ha estat verbalitzat abans, la llengua s’imposa, es fa present. Com si un hi conversés o escoltés la revelació d’un secret antic. Tanmateix: ¿de què tracta aquest secret? ¿És la confessió d’un detall personal que desconeixíem? Una opinió privada amb què no ens hauríem hagut d’ensopegar? Cal acollir-lo, aquest secret, amb atenció i cura, sabedors que Lispector era, abans de res, artista, i que, en qualsevol text que escrivia, creava. Aleshores és més fàcil d’entendre que aquí, com en els epistolaris de Kafka i Bauer, Tsvetàieva i Rilke, Camus i Casares, o el d’Oliver Sacks, no es revela un secret biogràfic: es destapa un misteri creatiu.
"Foto de perfil" és la secció en què Pol Guasch retrata escriptors que troba fonamentals.
